dijous, 9 d’octubre del 2014

PAÍS VALENCIÀ, 9 D'OCTUBRE: PASSAT, PRESENT I FUTUR


 
 
El 9 d'octubre de 1238 es produeix l'entrada pactada de les tropes de Jaume I a la ciutat de Balansiya, la més important dels nous territoris del sud, un fet de gran simbolisme, que donava pas al naixement de València i a la conquesta d'un vast territori delimitat per la línia Biar-Busot-La Vila Joiosa segons els tractats fets amb els castellans. Amb el lliurament d'aquests territoris, set anys després, es tanca una llarga i èpica conquesta iniciada als Pirineus cinc segles enrere davant la conquesta de la península per part dels àrabs. Anys de lluites i una lenta extensió dels antics comtats que van donar lloc al Regne d'Aragó i al Principat de Catalunya amb els habitants dels quals es culminava la conquesta i establiment dels primers pobladors sobre uns territoris de nova delimitació que fins al moment havien estat repartits entre les taifes i emirats musulmans de Balansiya, Danyya, Saraqusta, Turtuixa i Al-Bunt. Encara que una part dels seus antics pobladors van poder passar als territoris que encara controlaven els musulmans en la península ibèrica, la població islàmica que va romandre a les noves terres- de cultura i llengua musulmanes- va continuar tenint una superioritat númerica important durant els primers anys, sent progressivament arraconats en moreries i nuclis muntanyencs, mentre augmentaven els establiments de nous pobladors encoratjats per l'autoritat real durant els següents segles, i amb origen majoritari a les terres dels antics comtats catalans i la Catalunya Nova. Anys després es formalitzaria, amb la concessió de furs, jurats pel rei en 1261, corts i moneda pròpies, el nou regne de València, com a organització jurídica i política integrada al costat dels regnes d'Aragó i Mallorcas i el Principat de Catalunya, en la Corona catalano-aragonesa sota la coordinació de la Chancelleria reial i l'autoritat dinàstica del casal d’ Aragó. Amb els nous pobladors va arribar al Regne de València la nostra llengua, un tresor que donarà lloc una cultura universalment reconeguda amb importants exponents durant l'Edat Mitjana i principis de la Moderna.

 La configuració poblacional valenciana quedaria definitivament fixada a partir de l'any de 1609, les picabaralles entre cristians vells i moriscos, les successives revoltes mudèjars, la negativa dels musulmans d'adoptar el cristianisme i integrar-se entre la població valenciana i els constants atacs de pirates berberiscos a les costes, van propiciar l'ordre d'expulsió definitiva i total dels moriscos, que van abandonar el regne de València aquest mateix any amb destinació al nord d'Àfrica.


Amb els seus dalt i baixos, amb els seus episodis gloriosos, en les files dels almogàvers i la conquesta del Mediterrani, o en les victòries contra Castella, però també amb les seues epidèmies, les seues crisis, les derrotes de Jaume d’Urgell enfront dels Trastàmara, o les Germanies, amb el nostre Segle d’Or i la prosperitat comercial i agrícola, la història del Regne de València és la d'un país pròsper, orgullós i lliure, un país format per gents d'esperit treballador i fort caràcter que van accentuar el particularisme del regne, creant una personalitat que reclamava amb orgull i sense renunciar als seus orígens, l'antic gentilici romà de València. Un país el declivi nacional del qual començaria amb l'arribada dels Trastàmara al tron de la Corona i  amb la seua posterior unió dinàstica amb la branca castellana, s'accentuaria amb els virregnats en mans de la noblesa castellana, i culmina de forma dràstica amb l'ocupació borbònica del 1707, la supressió de furs i regne, la imposició del castellà com a llengua oficial i la substitució radical de les classes dirigents, clergues i oficis d'escriptura per castellans. La brutal repressió, assassinats, i crema de ciutats i viles, l'exili de milers de valencians, primer a Barcelona i posteriorment a Viena i península itàlica, els constants greuges, culturals i econòmics, van convertir el país, d'orgullós regne ferm partidari del federalisme polític, i per tant de la casa d'Àustria i referent cultural i polític d’altres pobles, en una ombra del que va ser, un territori ocupat militarment, espoliat econòmicament i castellanitzat culturalment.


La renúncies i desercions de les classes dirigents i de la incipient burgesia, propiciades per la recuperació econòmica, i el fet que solament fos possible l'estudi i accés a la cultura a través de la llengua castellana van afavorir que una gran part de la població ambiciosa de poder escalar en l'escalafó social s’entregara a la cultura estrangera imposada, en detriment de la llengua pròpia que quedaria relegada a llengua privada i familiar, solament mantinguda pel poble pla, que llavors no tenia accés a l'escriptura, sense codis, regles ni expressió escrita, sotmesa als canvis propis dels parlars de cada comarca i als capritxos i esdevenirs de les llengües orals no fixades.


El País Valencià, important contribuent econòmic de l'Estat espanyol, va restar convenientment sotmès durant el segle XIX i principis del XX a la Cort de Madrid i als Borbó, malgrat nous atemptats contra la nostra identitat amb la nova configuració provincial o l'annexió arbitrària de extensos territoris castellans que al costat de l'arribada d'importants contingents de parla castellana a les zones industrials del país, afeblirà de forma important una identitat ja de per si notablement danyada. El carlisme primer, i l'aparició del nacionalisme valencià posteriorment van suposar moviments aïllats que lluitaven contra la uniformització total del país, i que es van veure reprimits i fins i tot assimilats per moviments polítics al servei de Madrid com el tradicionalisme servil, el conservadorisme arrogant o el perniciós blasquisme.


El cop gairebé definitiu contra la identitat del país valencià arribarà amb el franquisme, un règim que assentarà definitivament el règim oligarquic borbònic i el jacobinisme més radical al nostre país consolidadant a més a més l'organització administrativa liberal amb la divisió en províncies i diputacions, la imposició del castellà i prohibició d'ensenyament i cultura escrita en altres llengües, així com la monarquia borbònica i les famílies que sustenten aquest règim durant els últims tres-cents anys. Durant aquests anys de dictadura es produeix la renúncia definitiva de part de les classes mitjanes a la llengua dels seus avantpassats que deixen de parlar i transmetre als seus fills i la pèrdua de memòria històrica. S'imposa a les ciutats el castellà com a llengua de prestigi, quedant relegades la llengua i cultura valencianes a un ús folklòric, caricaturesc i denigrant del que encara no hem pogut desfer-nos, però també com a llengua popular de pobles i ciutats de la resta del país que ressorgirà amb força després de la mort de Franco, època de recuperació de la llengua, dels símbols nacionals i de voluntats nacionalistes. Voluntats hàbilment tortes per traïdors de nou encuny, que des d'esquerra i dreta es van vendre a Madrid imposant un nom absurd i no consensuat per a l'autonomia valenciana, la bandera local valenciana per sobre de la bandera nacional de tots els valencians, eliminant la possibilitat de ser autonomia històrica, un privilegi que, en canvi, si que van donar a andalusos, i al mateix temps ens van impedir per llei qualsevol possible unió o federació amb Catalunya o Aragó. I per si no era poc, amb la col.laboració de tota classe d’arribistes, renegats, traïdors i botiflers, va ser creat un artificiós enfrontament entre la societat valenciana al voltant dels símbols, la història i la llengua dels valencians, creant conflictes on mai els hi havia hagut i encoratjant odis contra els nostres germans del Principat als quals sempre ens havien unit, orígens, guerres, imposicions i interessos comuns. Odi a Barcelona i submissió a Madrid, una elecció molt perjudica per al nostre poble i hàbilment organitzada, que a hores d’ara continua sent una rèmora molt fort per a la recuperació de consciència de país . Una inexplicable deserció valenciana, que més inexplicablement encara, s'ha perpetuat en el poder i en les simpaties d'un important sector de la societat valenciana.


I en ací ens trobem. Després de 307 anys de dominació espanyola i claudicació valenciana, el 9 d'octubre de l'any 2014 els valencians constituïm una comunitat autònoma –eufemisme per a regió espanyola- de segona, invisibles i menyspreats a Madrid, convertits en territori turístic i de serveis, i en platja de Madrid. Hem perdut gran part de la nostra agricultura i indústria, ens trobem endeutats a causa de la falta de responsabilitat i mesura d'una classe política dirigent corrupta i sotmesa als interessos de l'oligarquia estatal, infrafinanciats i espoliats per l'Estat central, amb inversions molt per sota de la mitjana estatal i un deute històric de 13.449 euros (quasi un terç del nostre deute públic) i amb un dèficit fiscal en 2014 de 2.028 milions d’euros, un teixit industrial i empresarial desatès, desinterès estatal per un Corredor Mediterrani que ens beneficia a causa que no passa per Madrid segons la recomanació de la UE, sense radiotelevisió pública en la nostra llengua, amb els nostres escolars en barracons i tancant línies en valencià, patint constants agressions al nostre medi ambient i polítiques forestals desastroses, que han fet del nostre un país pobre i desmoralitzat, amb més de 600 mil valencians desocupats, al voltant d’un 26%, amb 1 de cada 4 valencians en situació de pobresa i risc d’exclusió social i amb més de 150 mil famílies valencianes amb tots els seus membres en l’atur i sense cap prestació.
Una situació gravíssima, i al mateix temps, certes possibilitats de canvi polític. Un canvi que arribarà , si és que finalment arriba, de mans de partits que ja han traït al país en ocasions anteriors, o de coalicions que comencen a albirar-se i on les obediències, trajectòries polítiques, objectius i idees no estan del tot clares.

El País Valencià necessita una mobilització nacional , una lluita sense pausa contra el botiflerisme que ens corroeix i la pesada ofrena de noves glòries a Espanya, i una recuperació de la nostra memòria històrica nacional i la nostra identitat. No ens respectaran fins que com els catalans del Principat i els bascos de Euskalherria no plantem cara i defensem amb força i decisió els nostres interessos en clau nacional i nacionalista. El nostre país necessita una força nacionalista que sigui de tots i per a tots, sense sectarismes ni experiments, transversal i social, però sobretot nacional. Desviar-se d'aquesta línia podria ser suïcida i les seues conseqüències desastroses i tal vegada definitives. Ens trobem en un moment clau i hem de ser conscients que ens juguem la nostra existència com a poble i per tant el nostre futur. Solament des d'una perspectiva nacional, entenent aquesta perspectiva com a forma de retrobament del nostre poble, en els nostres orígens i forma de ser, en la nostra llengua, cultura i interessos, i al mateix temps com a fre i resistència als abusos i especulació d'oligarquies estrangeres, podrem tirar endavant i crear un nou futur per a la nostra gent. Coneguem el nostre passat i lluitem contra l'actual present. Solament sent nosaltres mateixos i sense renunciar a gens,  solament amb voluntat de ser, podrem recuperar la consciència de ser poble, i fer d'aquesta terra, un lloc pròsper, sostenible, habitable, més just, més nostre i més lliure. De nosaltres depèn.


Endavant!