dilluns, 28 d’abril de 2014

LA FIRA DEL LLIBRE, LLIBRES EN VALENCIÀ






Un poble culte és un poble més lliure. Un poble que coneix el seu passat i s'expressa en la seua pròpia llengua és perillós per a ells. Un poble que lluita per la seua identitat és imparable.
Des del 23 d'abril fins al 4 de maig la Fira del Llibre de València ofereix una bona oferta de llibres en la nostra llengua.
Compra i llegeix llibres en valencià. Recolza als escriptors, llibreries i editorials que escriuen, venen i publiquen en la nostra llengua. No deixem que ens lleven la nostra cultura.

MIQUELETS A XÀTIVA






Miquelets del Regne de València desfilant per Xàtiva amb la nostra bandera nacional al so de tabalet i dolçaina. Banderes grogues i senyeres i molt de públic recordant la lluita del nostre poble per les seues llibertats i la repressió borbònica espanyola en aquesta emblemàtica ciutat.
Endavant País Valencià!

EL COR DEL MEU POBLE






La llengua s’ha mantingut sempre com un signe d’identitat clar i distint, reflex d’una cultura i d’uns valors. La història ens ensenya que, quan s’han volgut atacar aquests valors, s’ha atacat la llengua.

Manifest Sant Jordi a Palafrugell 2006

divendres, 25 d’abril de 2014

DESFEM LA DERROTA







El poble que oblida els seus origens perd la seua identitat, i un poble sense identitat no és res.

Desfem la derrota!

Poble desperta!

25 d'Abril, 307 anys d'ocupació, 307 anys de resistència.

MOMENT DE DESPERTAR


"Este reyno ha sido rebelde a Su Majestad y ha sido conquistado, habiendo cometido contra S.M. una grande alevosía, y así, ya no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M quisiere concederle en adelante"

Felipe V 1707

"Todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, y que con tal liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos dos Reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión: y considerando también, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todos igualmente por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbres hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada"

Decreto de Nueva Planta 1707

El historiador del segle XIX Vicent Boix, al estudiar els furs de l'antic regne de València, es va fer la seguent pregunta "¿Qué resta ya del antiguo régimen foral del reino de Valencia?: “El tribunal de los Acequieros, o de las aguas; algunas costumbres populares; restos de trajes (sic) en nuestros labradores, y nada más. Todo ha ido desapareciendo desde que Felipe V abolió despóticamente la libertad de Valencia”. Para dicho cronista de la ciudad de Valencia “leyes, costumbres, tradiciones, dignidad, independencia; todo ha desaparecido en el fondo de esa laguna, llamada centralización”.

"No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu."

De la cançó "LLadres". Al Tall

Les consequències de la derrota d'Almansa:

-Noves i doloses imposicions fiscals, imposició del "Catastro", "Equivalent" o "Talla general" que castigaven a valencians, mallorquins i catalans del Principat i afavorien a la nova oligarquia local borbònica als nostres territoris, eliminació de qualsevol llei, privilegi, ús o costum anterior a l'arribada del Borbó.

-Penes de mort, repressió generalitzada, segrest de béns, saquejos i crema de ciutats que van provocar un important flux d'exiliats cap al Principat de Catalunya-la participació de valencians en la defensa de Barcelona en 1714 va ser considerable- i després cap a Viena.

-Imposicions de normes, lleis, usos, costum i llengua castellana, canvis toponímics, prohibició de festivitats tradicionals, ocupació militar castellana, pèrdua de sobirania i de l'entitat política valenciana.

-Ruïna de part del comerç i del port de valència.

-Substitució d'escrivans, jutges, notaris, funcionaris, càrrecs polítics i militars i fins a elements eclesiàstics per altres castellans o de provada fidelitat borbònica. La documentació escrita passa drasticament de la llengua pròpia al castellà en tots els documents.

-Inici i foment per part de les autoritats centralistes d'importants moviments migratoris castellans cap al territori valencià, i incorporació arbitraria de la comarca de La Plana de Utiel-Requena, Chera i Sinarcas amb l'objecte d'afeblir la identitat i llengua pròpia dels valencians i estendre el castellà.

-Prohibició de la llengua pròpia en l'ensenyament, documents escrits, teatres, tribunals i vida pública, procés destinat a fer desapareixer el fet diferencial en l'antic regne de València, Principat de Catalunya i regne de Mallorca.

-Desvertebración i fragmentació dels territoris de cultura catalana, reforç de la imatge de Felipe V, estratègia de desqualificació obsessiva del fet diferencial català i reforçament ideològic de les polítiques centralistes i de l'universalisme homogeneïtzador borbònic, preparant amb això l'adveniment del liberalisme jacobí que al segle XIX va convertir a "Espanya" en províncies caciquils al servei d'una oligarquia corrupta que encara no hem pogut llevar-nos de damunt.

-Impediment d'un enlairament econòmic molt més sòlid del que es va tindre així com del seu vertebrament nacional, la seva capacitat de decidir i la fixació de la seva identitat pròpia.

-Desaparició de la figura de Sant Jordi com patró mític de la nostra identitat.

-Amagament dels nostres origens i vincles amb la resta de pobles del mateix origen, perdua de la nostra història, i arrels en benefici d'una història comú espanyola falsa.

-Prohibició dels trests diferencials nacionals. Desmoralització generalitzada, desaparició de la consciència de poble i de la solidaritat nacional, i desinterés per les questions nacionals, afebliment del tradicional caracter combatiu dels valencians.

La memòria popular és sàvia, i d'aquells dies queden dues dites que expliquen el sentir de molts valencians durant els anys, i segles, següents: "Quan el mal vé d'Almansa, a tots alcança" i "De Ponent, ni vent ni gent".

Vivim derrotats, menyspreats i "ofrenant glòries a Espanya" des de fa 300 anys. Valencià, ¿no creus que ha arrivat el moment de despertar?

VA DE BO.


REGALIAS DE LOS SEÑORES REYES DE ARAGÓN

"No hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que: Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas; Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron sitios en forma y mucha sangre; Denia fue dos veces sitiada; Tortosa [llavors en poder borbònic, però no la resta de Catalunya] largo tiempo bloqueada y después sitiada, y para todo esto se sacó de aquel reino cuanto los vasallos y comunes [ajuntaments] tenían.
Luego que la capital fue ocupada pasé yo en posta a reconocer el fondo de las finanzas de aquel reino y en breve tiempo remití relaciones de todo ello: número de pueblos, tanto del rey como de señorío, los vecinos de que se componían, sustancia y especies de comercio que tenían, lo que todo producía y usos en que se convertía, y los bienes que habían dejado los que seguían el partido enemigo. [...] Después de esto se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y que enviase plano de ella y proposición de los sujetos de que se había de componer, y lo ejecuté y quedó la ciudad formada al pie de la de Sevilla. "
 

Regalias de los señores reyes de Aragón. Melchor de Macanaz.

dijous, 24 d’abril de 2014

VA DE BO DENUNCIA: EL SANTUARI DE SANT JORDI A EL PUIG TANCAT EL DIA DE SANT JORDI.







Avui, 23 d'abril, un grup de persones ens hem apropat a la localitat del Puig per celebrar un petit homenatge a Sant Jordi, en el santuari que hi ha en el lloc on la tradició assenyala que va tenir lloc la batalla de Enesa, en la qual va participar Sant Jordi i que va obrir les portes de la ciutat de València a les tropes de Jaume I l'any 1238, per la qual cosa va ser nomenat patró del nou regne.
Ens hem sorprès que les portes del recinte estigueren tancades un dia tan assenyalat com avui. L'ermita de Sant Jordi es troba en un recinte tancat acompanyada per un modest parc envoltat de palmeres en el camí que porta des de la Pobla de Farnals i Rafelbunyol a la localitat del Puig. Sense cap indicació ni cartells d'horaris, que donen una pista d'on es troba un lloc de tanta significació per al nostre poble, el santuari del Puig, en l'interior del qual es troba un retaule amb la imatge de Sant Jordi i un cartell en el qual posa “Sant Jordi, patró del regne de València", espera als visitants que mai arriben.
En un proper panell de turisme indica un horari-de 10:00 a 14:00 i uns dies de visita-de dilluns a dijous- prèvia reserva cridant a un número de telèfon-961959029-al que hem cridat per poder accedir. En aquest telèfon no sabien gens i ens han remès a la Diputació. En la Diputació ens han atès en castellà, a pesar que nosaltres ens hem dirigit al nostre interlocutor en la llengua del país, i ens han dit que parlassem amb l'ajuntament del Puig, i al Puig ens han dit que no seria possible i que calia cridar amb antelació. Hauran perdut les claus?. Han dit que cridarien per donar-nos una solució però la trucada mai ha arribat.
El resultat ha estat que finalment no hem pogut celebrar l'homenatge a Sant Jordi tal com era nostra intenció.
Una prova més de l'oblit que els valencians tenim cap als orígens de la nostra identitat, i del menyspreu i desídia-interessats o no- de les autoritats per la nostra memòria i la nostra història com a poble. Sabem que a les autoritats espanyolistes del PP els interessa tenir marginades algunes parts de la història per seguir amb la seua estratègia de espanyolització i intoxicació política a la nostra terra, però nosaltres no pensem rendir-nos.
Des d'aquesta pàgina fem una crida als valencians amb consciència de poble per recuperar aquest singular paratge, avui oblidat i en situació d'abandó des de fa temps, i reclamem a les autoritats valencianes que donen a aquest lloc tan nostre el tractament que mereix. Fent-ho visible, assenyalant la seua localització i obrint-lo al poble valencià, un poble que té el deure de recuperar el seu passat, per poder tenir un present i conquistar el seu propi futur.
Ens comprometem a tornar aviat al santuari de Sant Jordi, i aquesta vegada entrar i realitzar al nostre patró històric l'homenatge que mereix, i esperem, amb el recolzament i participació dels nostres seguidors interessats. Seguirem informant sobre aquesta qüestió.
El poble que perd la memòria i oblida el seu origen està condemnat a desaparèixer. No ho oblidem. Avui més que mai.

dimarts, 22 d’abril de 2014

SANT JORDI I EL CENTENAR DE LA PLOMA







La companyia del Centenar del Gloriós Patró Sant Jordi, més coneguda com a Centenar de la Ploma, va ser una antiga institució valenciana fundada pel rei Pere el Cerimoniós en 1365 i abolida, com tantes d’altres, per les autoritats borbòniques l'any 1707.
Els seus orígens es troben en la resistència que la ciutat de Morvedre va oposar a les tropes castellanes, lluita en la qual van destacar les milícies de la ciutat de València a les quals el rei va premiar creant una companyia de cent ballesters sota la advocació de Sant Jordi. Entre les seues funcions destaca la d'escorta de la senyera o bandera real dels quatre pals de gules, tant en el camp de batalla, com en actes i processons.
L'organització d'aquesta corporació era altament representativa i popular, sent constituïda per deu homes de paratge, 30 de la mà major, 30 de la mà mitjana i 30 de la mà menor, i el capità era sempre el Justícia Criminal del cap i casal. La provisió de nous membres era estudiada i presentada pels Jurats i el Consell General de la Ciutat, institucions llavors tradicionals del regne i després abolides i substituïdes per les castellanes de “alcalde” i “concejales”, i abans de ser admesos, realitzar jurament de fidelitat i rebre les insígnies i l'uniforme amb la creu de Sant Jordi, havien de passar diferents proves.
Els seus membres, que tenien casa comuna en els voltants del carrer de les Barques i que solien entrenar-se al costat del mur de les torres de Quart, tenien sou i privilegi de portar sempre armes, i eren constantment renovats per a facilitar la participació de tots els habitants de la ciutat en aquesta institució, encara que sempre convivia un 50% sense experiència i un 50% de veterans.
A partir del segle XIV els seus contingents van ser ampliats a 300, cent cavallers, cent ballesters i cent arcabussers. Amb el temps començaren a ser coneguts com “de la Ploma”, per la que portaven els ballesters en el birret.
Com a record del Centenar de la Ploma, ens queda una de les obres pictòriques més representatives de la història dels valencians, desgraciadament avui ocultada i mancillada en la ciutat del cap i casal. Es tracta del retaule del Centenar de la Ploma, que rep aquest nom per haver sigut encarregat per aquesta confraria. Atribuït a Lluís Alcanyís i Andreu Marçal de Saix en el segle XV. En la seua part central es representa la històrica batalla del Puig de l'any 1237 destacant les figures del rei Jaume I i els seus guerrers amb el senyal real dels quatre pals de gules, al costat de la de Sant Jordi i la bandera de la creu de gules, lluitant contra les tropes sarraïnes en el lloc de Enesa, al costat de la mítica localitat del Puig en la comarca de L'Horta valenciana. Aquest retaule va ser custodiat en l'antiga església valenciana de Sant Jordi, capella que es trobava al costat de l'actual plaça de Rodrigo Botet i que va ser demolida i condemnada a l'oblit en algun moment posterior a l'any 1707. En l'actualitat l'original es troba en el Victoria&Albert Museum de Londres presidint una de les seues sales principals. En la nostra ciutat va ser exposada una còpia de la peça central del retaule en una petita capella exterior de cara a la Basílica que fa uns anys va ser substituïda per una vergonyosa falsificació en la qual ha desaparegut misteriosament qualsevol rastre de la bandera dels quatre pals de gules, privant als valencians actuals d'una part de la seua història, arrels i identitat, i jugant com sempre a la confusió i a la mentida en benefici de determinades oligarquies trasplantades ací des de fa 300 anys.
És molt trist haver de reconèixer que ens tranquil•litza que l'original estiga lluny de la ciutat de València, i que serà millor que allí continue fins que desapareguen les autoritats botifleres i aquesta terra recupere la seua dignitat i la seua vertadera identitat.

diumenge, 6 d’abril de 2014

PERE-ENRIC BARREDA I EDO, IN MEMORIAM.


 
El passat divendres ens va deixar sobtadament el profesor Pere-Enric Barreda i Edo, filòleg, investigador, escriptor i cronista del seu poble natal, Benassal així com d'Ares (Alt Maestrat), tota una referència per a la cultura del nostre poble. Expert en el gramàtic valencià Carles Salvador i Gimeno i impulsor de la Fundació que porta el seu nom i del que era vocal del seu patronat, a més de col.laborador del grup de teatre “L’Enfilat” de Castelló. Membre del Institut de Recerca en Cultures Medievals,  professor titular i investigador amb dedicació completa. Doctor en Filologia Llatina per la Universitat de Barcelona. Investigador en els grups dirigits pel Dr. Josep-Lluís Vidal, sobre Literatura llatina i la seva tradició, amb especial atenció a l’èpica d’Estaci, del qual ha editat l’Aquil·leida. En el GRAT (Grup de Recerques sobre Antiguitat Tardana), ha estudiat el llatí cristià dels cànons conciliars, especialment d’Elvira. També forma part de l’IRCVM (Institut de Recerques i Cultures Medievals), on estudia textos llatins tardans i medievals, en especial del camp del dret civil i eclesiàstic:documents de la cancelleria reial catalana en general, i específicament de Jaume I; documents notarials medievals referits a les comarques del Maestrat de Castelló i Terol, i fons d'arxius on es troba documentació de dites comarques; onomàstica medieval de dites comarques, en col·laboració amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Darrerament habia preparat el poemari inèdit “Veles i gavines” de Carles Salvador, projecte que encara no habia segut publicat per falta de finançament.
Persona de reconeguda solvència i profesionalitat, molt compromés amb la identitat de la seua nació, publicava un bloc de lectura molt interessant i enriquidora http://blocs.mesvilaweb.cat/pereenric
 del que deixem el seguent text publicat el passat 18 de desembre:

La persecució de la nostra identitat, cultura i llengua ve de molt lluny, però és sobretot a partir de 1707 quan es posa de manifest a causa de la desfeta d’Almansa. Recupero un text redactat el 25 d’octubre de 1997 per al web Aspectes de Benassal i finalment no publicat. Hi exposava de quina manera el Regne de València -igual que l’Aragó, el Principat de Catalunya i les Illes Balears- va ésser reduït a la condició de província-colònia de Castella –enlloc i ni una sola vegada se’n parla d’Espanya- amb la sistemàtica anul·lació i subordinació de tots els fets diferencials. I tot això cal que es sàpiga bé, molt bé, perquè ja el 1979 van dir els d’Al Tall en la cançó “Lladres” allò que «No s’ensenya en les escoles / com van esclafar un país / perquè d’aquella sembrada / [en] continuen collint fruits».

El trobarem a faltar.