diumenge, 1 de desembre de 2013

RTVV: CRÒNICA D'UN NOVEMBRE HISTÒRIC




LA NOTICIA MÉS TRISTA:


Els valencians mai oblidarem la successió d'esdeveniments que vam viure al llarg de tot el mes passat de novembre. Un novembre que ens ha dut sentiments contradictoris i que, per una vegada, han aconseguit aglutinar tot l'espectre valencià fins una mateixa direcció.

El mes va començar amb la festa que ens porta a tots al cementeri com cada any. Així inauguràvem un mes que mai haguérem imaginat que finalitzaria de la manera més traumàtica per a tots els valencians. Un terratrèmol ha col·lapsat la nostra capacitat de rebre una notícia com la que vam rebre el dia 5 d'eixe mes. Eixe dia va començar un mal somni que pensàvem anava a allargar-se mesos però que no ha arribat a desembre.

El 5 de novembre dinàvem amb la notícia de què l'ERO que havia portat al carrer a un miler de treballadors de la nostra ràdio i televisió pública havien de ser readmesos per gràcia del jutge. Tot just 6 hores després d'aquesta alegria per als treballadors públics, va aplegar la notícia més trista que mai haguérem pogut imaginar. El Consell presidit per Fabra, un president que no va ser elegit pels valencians al 2011 i que només va prendre la presidència de la Generalitat a mans de Mariano Rajoy, després de la fugida de Camps poc després de veure’s acorralat pel cas Gurtel al mateix any de les eleccions, va decidir per via d'urgència i sense marxa enrere tancar RTVV.

La societat valenciana va amanèixer el dia 6 en shock, però la mateixa vesprada, una vegada els periodistas, que havien estat segrestats durant un parell de dècades pels successius governs del PP, foren lliures al espolsar-se la por què fa el no tenir res a perdre, ens van regalar una altra televisió més plural i de qualitat. Vam assistir a la millor programació de la TVV de tota la seua història. Van aparèixer grups nostres inèdits a la nostra televisió com Obrint Pas, així com la melodia de "lladres" del nostre grup Al Tall, mestres traduïen, per primera vegada, la notícia de l'accident del metro de València de l'any 2006 en la seua crua realitat. Eixa mateixa nit vam assistir al debat polític més plural de tota la història de RTVV amb un Serafín Castellano en les cordes, un representant del PP que no estava acostumat a tanta llibertat d'expressió després de tants anys de segrest i amb un Enric Morera sublime, el qual va ser el gran protagonista de la nit i una Marga Sanz incapacitada per parlar la nostra llengua.

PUJADA D'AUDIÈNCIA I PRIMERA MANIFESTACIÓ:

A partir d'eixe moment la pujada d'audiència va ser fulminant. La pujada de qualitat en la programació amb els nous esdeveniments va fer que molts valencians tornaren a la seua televisió. La gran qualitat va durar a penes un parell de dies, el que va anar de la dimissió de la directora Rosa Vidal i l'entrada del nou director Ernesto Moreno. Tot això aconseguit per decrets llei d'un govern de Fabra totalment boig que volia tornar a controlar i segrestar una televisió que els havia funcionat com a butlletí de partit durant molts anys. Una televisió què no desapareixia, a pesar del suposat control i tornada a la programació "normativitzada", el lletrer "RTVV no es tanca" del seu angle superior dret.

Aplega el dissabte 9 de novembre. Els treballadors convoquen una manifestació a València, Alacant i Castelló. Milers de Valencians es convoquen a aquestes manifestacions amb un missatge clar: RTVV no es tanca. Llauradors, periodistes, estudiants... fins a la Muixeranga d'Algemesí van donar suport a la continuació de RTVV. El govern valencià amb aquesta mesura hi havia aconseguit el que pareixia impossible: la trasversalitat en una manifestació defensant allò nostre. Una manifestació en la qual es veien banderes de tot tipus: desde l'oficial amb la franja blava i les corones reals fins a l'estelada independentista catalana. Això a València només es va veure a la manifestació per l'estatut en el període de la transició. Va ser emocionant. Però Fabra no ho va voler veure. Al dia següent pel matí, llevava totes les esperances als valencians quant va dir que no hi havia marxa enrere amb la desició presa.

14 DIES DE TRAVESSIA EN EL DESERT:

Els 14 dies que van transcórrer desde l'11 de novembre fins al diumenge 24 van ser dues setmanes de travessia en el desert. Tot es va ralentitzar. Les notícies es succeïen: si s'anava a donar presa, que si un grup de consellers del PP estaven en contra de la desició de Fabra però van ser obligats desde Gènova a votar a favor del tancament per a què no fracassara, que si s'havien reunit els sindicats de RTVV amb els consellers... moltes informacions en setmanes que passaven molt llargues. La programació de Canal 9 es va estabilitzar però sense llevar el nou logotip RTVV no es tanca. Programes i programes que sonaven a acomiadament ens mostraven el que havia estat Canal 9 en aquests 24 anys, a punt de complir el quart de segle de vida. Uns programes que, a poc a poc, ens mostraven tot allò que anàvem a perdre. Al mateix temps el suport per al manteniment de la RTVV aplegava de diversos punts, desde l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fins al món de la Pilota Valenciana. Els llauradors i les festes populars més arrelades a la nostra terra. Tota la societat valenciana estava en contra del tancament perquè tota havia de perdre alguna cosa. En tots aquests dies només va passar una cosa que va ficar Canal 9 a la palestra de nou. La policia judicial havia entrat a RTVV per a requisar uns documents relacionats amb el cas Gurtel. Alguna cosa en tot aquest embolic feia pudor.

LA SETMANA TRÀGICA:

I aplegà la setmana que tots temíem. Els rumors donaven a entendre que, mentre pareixia que el govern escoltava unes propostes dels sindicats de RTVV que tot indicava eren més econòmiques que el mateix tancament, el govern treballava ràpidament per canviar lleis quasi de forma il·legal amb la fi de votar el 27 el tancament definitiu a les corts sense opció de fer res l'oposició. I ho van fer fins al dimarts 26. Eixe dia va començar una setmana tràgica per a tots els valencians. El mateix dia Fabra va dir, desde Madrid, que no hi havia marxa enrere i que el diàleg amb els sindicats de RTVV no serviria per a res. Si Fabra va dir això desde Madrid, simptomàticament, el document del consell que assegurava el procès de tancament va estar escrit en la llengua castellana.

I arribà el 27 de novembre. U de tants dies a recordar en la infàmia del nostre país. Eixe dia, després d'una crispant sessió parlamentaria, el tancament de RTVV va ser aprovada a les corts per un resultat de 49 vots a favor i 42 en contra. Entre els votants a favor va estar l'alcaldessa de València, Rita Barberà, que tant s'havia vist per la defenestrada televisió, passant a la posteritat els seus vots al balcó de l'ajuntament vestida de roig durant les mascletades de les falles valencianes. També va estar l'expresident Francesc Camps, altre botxí de la RTVV. Primer la segrestaren i després la mataren quant ja no els servia. Cal no oblidar-ho. Eixa mateixa vesprada es van donar pressa en traure els resultats de la votació al butlletí valencià. Això feia pensar que el tancament seria imminent.


 LA NIT MÉS LLARGA:

El que ningú s'imaginava és que seria amb nocturnitat i traïdoria. La nit del 28 al 29 de novembre de 2013 passarà a la història del nostre país igual que ho va fer el 25 d'abril com un atac al nostre autogovern i identitat. Poc després de ser radiat l'ultim partit del València a Europa en la nostra llengua i en començar un dels programes de ràdio més escoltats al nostre país: "La Taula esportiva" aquest programa es va apagar. Ràdio 9 havia mort. La ràdio de tots els valencians en valencià havia sigut la primera a caure. Immediatament, els treballadors, alertats pel que havia passat a la germana ràdio, es van atrinxerar a la televisió. A partir de la mitjanit començava el setge, com si de la mateixa Xàtiva del 1707 es tractara, a la nostra televisió mentrestant l'espectador assistia al·lucinat i impotent a les últimes hores d'una mort anunciada.

L'hora fatídica on la televisió es va ficar negra com si no haguera existit mai, va ser a les 12:19 del migdia del dia 29 de novembre de 2013. Tot el procés de setge i batalla d'eixe dia és història del nostre país com puga ser la derrota i destrucció de Xàtiva. El suport i cobertura mediàtica que va donar la TV3 formarà, com la guerra de la Successió, part de la nostra història d'una identitat comuna. Inclòs el diàleg establert entre els treballadors atrinxerats de Canal 9 al costat de l'oposició política al ple i un membre de TV3 parlant sense amagatalls de la nostra llengua comuna i de l'atac al català allà on es parla. El representant de la televisió del Principat de Catalunya es queixava que al País Valencià desapareguera la veu en català després del tancament de RTVV i el tall de senyal de TV3. Per fi, el periodisme valencià estava plenament en mans castellanes. Un drama identitari de primera magnitud. Un atac més a la nostra identitat valenciana com a poble català.
Molts passaren eixe dia pels micros de la televisió valenciana en les seues últimes hores de vida. Paradoxalment, altra anècdota trista va ser la justícia social que li va donar Canal 9 a les víctimes de l'accident de metro de 2006. La presidenta de les víctimes del metro va ser entrevistada per primera vegada a Canal 9 en un moment memorable i emocionant. Sols que aquesta hagué d'entrar a la televisió per una finestra perquè el colp d'Estat informatiu del govern Fabra hi havia assetjat aquesta amb policia.
Un altre moment emotiu va ser el del gran heroi de la dècada i que passarà per a sempre a la història del nostre país. El conegut com a Paco Telefunken es va negar a apagar la televisió. No va estar disposat a passar a la història com a botxí de la nostra televisió i es va convertir amb el nostre heroi nacional.

Moltes anècdotes es van succeir en aquestes hores. El jutge de Paterna va ser el que va ordenar que marxaren els periodistes atrinxerats o serien trets a la força. Ara sí que anava de bo i Canal 9 tenia les hores comptades. L'entrada de la Policia Nacional, com aquelles tropes castellanes que arrasaren el nostre país pel 1707; presagiava el final imminent. I així va ser. Al crit de "es un colp d'estat" a les 12:19 hores l'última imatge de Genar Martí custodiat per tres policies i preguntant què estava passant, formarà part de la nostra història com l'execució de milers de valencians agermanats al segle XVI i Maulets del XVIII. Eixa imatge ha fet mal. Molt de mal a les conciencies d'aquells descendents d'Almansa. Ja no res serà el mateix al nostre país. Ens han furtat la veu, el so i la llengua un altra vegada desde ponent utilitzant per mil·lèsima vegada als traïdors botiflers mentre rebiem el suport i la cobertura dels nostres germans del Principat. Del Nord. D'aquells que, encara, alguns malparits diuen que ens volen invadir. Quí ens està invadint desde fa 300 anys, senyors i senyores?





L'ESPERANÇA TANCA EL PITJOR MES:

Però aquesta vegada no callarem. Un dia després de la desfeta, els valencians tornaren a reunir-se per decenes de milers de persones a València un altra vegada tot just 21 dies després. No era molta gent, havia d'haver estat més. Però és veritat que va haver-hi menys de 24 hores des de la seua convocatoria, així que es podia valorar com un èxit. Un èxit també al comulgar totes les banderes en una mateixa veu: Fabra dimissió. La traca final va ser la demostració dels treballadors de RTVV del seu segrestament en posar com a música de fons cançons prohibides desde feia dècades a la televisió pública. Cançons com el Tio Canya o el cant dels Maulets d'Al Tall, cançons d'Obrint Pas i, com a colofó i fi de festa, l'esperança dún futur millor en veu de Lluís Llach i la seua estaca. Una estaca cantada per tota una plaça de la verge; antiga plaça de la Seu; abarrotada de gent en una comunió de País i Nació com feia dècades no es vivia a València amb totes les nostres banderes onejant al vent. Emocionant. Aquest es el camí. La pròxima vegada hauríem de ser més. Per un moment, el Tio Canya havia tornat a la nostra València segrestada, com ha estat tants anys RTVV, i més viva que mai.

El mes de desembre comença amb la promesa de noves manifestacions en contra dels botiflers del PP que ens desgovernen. Estem més vius que mai. Junts ho podrem tot. La lluita continua.

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. 
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. 
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, 
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.