dilluns, 24 de juny de 2013

LES NOSTRES FESTES DEL FOC III: LES FOGUERES DE SANT JOAN; LA NIT DEL FOC. ES TANCA EL CERCLE.






Estem davant la qual és, segurament, la nostra festa nacional més important. Sant Joan beu de la tradició més antiga possible. Realment se celebra l'arribada del solstici d'estiu. És una festa de comiat, d'un fins ara, al sol que a partir d'aqueix moment donarà menys llum cada dia al nostre món fins a l'arribada del nou sol victoriós en l'altre solstici, el d'hivern, i la seua nit més llarga. Per açò s'encenen fogueres, per a donar més força al sol després de tocar el seu punt culminant en el dia més llarg.


De llarg a llarg de la nostra Europa se celebra el solstici de forma semblant. Es troben casos a Espanya, Portugal, Noruega, Dinamarca, Suècia, Finlàndia o Regne Unit. Dins d'Espanya, és una de les festes més arrelades pertot arreu, però és en la cornisa cantàbrica, sobretot Galícia, i en tota la zona catalanoparlant on més arrelament té.

Centrant-nos en la nostra terra, hauríem de parlar de dues celebracions totalment diferents que mostren la contradicció nacional que mostren. Ens anem a centrar primer en les festes més turístiques que són Les Fogueres de Sant Joan d'Alacant.

LES FOGUERES DE SANT JOAN D'ALACANT.

En la ciutat d'Alacant per Sant Joan es feien nombroses fogueres des de temps immemorials per a celebrar la recollida de les collites en el dia més llarg, però durant el S. XIX, en temps de la reforma liberal, es va prohibir encendre fogueres en aquesta nit per bàndol cada any. Es va donar el cas que en 1881 es va oblidar realitzar el bàndol a l'ajuntament la qual cosa van aprofitar els veïns per a reunir-se en els carrers per a fer jocs, balls i ninots satírics. Açò no es va repetir més.

La festa de les fogueres tal com es coneix ara té, a diferència de les Falles de València, el seu any inaugural. En 1928 es van realitzar les primeres fogueres per iniciativa del Gadità Jose Maria Py que, després de viure 25 anys a València, institucionalitzaria les festes a l'estil de València després de traslladar-se a aquesta ciutat. L'excusa, aconseguir alt percentatge de visites turístiques com la ciutat de València rebia amb les Falles en Sant Josep. D'aquesta manera es va crear una tradició inventada sota els supòsits fallers valencians.

Es va canviar el nom de Falles per Fogueres; el nom de Casal per Barraques i el de Fallera pel de Bellesa del Foc. Més endavant, on si que sembla que va ser precursor pel que fa a València va ser referent a la "tradicional" ofrena de flors a Mare de Déu del Remei ja en temps del dictador Franco. La primera ofrena de flors, sembla ser la més antiga a Espanya, seria l'any 1941. Poc més tard vindria la de la Mare de Déu dels Desemparats a València. Sota honor el d'Alacant, segons la nostra visió que ja critiquem quan parlem de les falles, ja que precisament aqueixa ofrena de flors va ser la que va desvirtuar definitivament l'origen simbòlic d'ambdues festes.

Igual que les Falles, les Fogueres es cremen el mateix dia de la festa. El 24 de Juny, dia de Sant Joan, es cremen els monuments quan la nit del foc, realment deuria ser la del 23 al 24 de Juny. L'únic punt de festivitat que celebren els alacantins i que difereix de la valència fallera serà a causa de les dates d'ambdues. La primera celebra l'arribada de l'equinocci de primavera amb la qual cosa el temps no presta a banyar-se a la nit. En la nit de la cremada de les fogueres fa calor suficient com perquè els assistents demanen aigua als bombers. Amb açò se celebra la tradicional Banyà dels assistents a les fogueres.

Fins a ací una festa que, des dels seus orígens ni tan sols centenaris per un gadità, s'ha transformat en una tradició sent una còpia del pitjor i el millor de les celebracions falleres. No critiquem ací que es copie una festa d'un altre lloc, sinó critiquem els mateixos vicis antitradicionals que es van traslladar a les festes d'Alacant. Un despropòsit per a la nostra identitat. Alacant hauria d'haver triat una altra forma d'orientar la seua festa de Sant Joan amb un estil més tradicional i menys turístic-popular. No critiquem que ho celebren sinó com ho celebren.

Malgrat tot, desitgem que els Alacantins gaudisquen de la seua festa. Els llancem un pensament; el mateix que llancem als Valencians; tal vegada haurien de regenerar la festa cercant la tradició ancestral sobre la turística. A bon entenedor poques paraules basten.

LA NIT DE SANT JOAN: EL CERCLE ES TANCA. 

Ací hem parlat de la nit de Sant Antoni fogueres de les quals són un interludi entre el solstici d'hivern i la festivitat tradicional del Imbolc l'1 de Febrer. Sant Josep i les seues Falles representaven la crema de tot el dolent representat en les crítiques per mitjà de ninots just en l'equador de tots dos solsticis. Amb Sant Joan es tanca el cercle de l'època vertical, de pujada, de victòria solar quan aquest, vencent a la nit, va dia a dia donant-nos més llum en les nostres vides. És l'època solar, viril, vertical que arriba a la seua culminació el dia més llarg de l'any durant el solstici d'estiu que representa en les noves festes cristianitzades la nit de Sant Joan. Ací es tanca el petit cercle que representa el mig any solar per a entrar en el mig any lunar, femení, horitzontal que comença en el dia més llarg quan el sol arriba al seu cénit i és acomiadat, com es mereix, per mitjà de fogueres en fosquejar amb la finalitat de donar-li força al sol i que torne victoriós mig any després.

Aqueix dia venç la nit que va guanyant-li terreny al dia des de Juny a Desembre. Curiosament, en aqueix mig any lunar, les festivitats amb fogueres són menys abundants. L'única festa que se celebrava amb la llum de les fogueres era la dedicada al Déu Lugh en el dia del Lugnasad, l'1 d'Agost, quan es complia l'equador entre el solstici d'Estiu (que encara pesava en la memòria del poble com una derrota de la llum del sol) i el equinocci de Tardor. Era la dedicatòria al déu de la llum perquè no s'oblidara que havia de tornar. I ací acaben les nostres festes del foc fins a Sant Antoni després de la victòria solar al desembre.

Aquest és el simbolisme real de la nostra festa del foc. La nostra festa de Sant Joan. Que es renova cada any en la nostra ruta circular per la vida.

DEIXEU QUE RODE LA RODA: LA NIT DEL FOC.

La nit de Sant Joan és conegut en la nostra terra com la Nit del Foc. Cada any es repeteixen les festes, les fogueres, els balls i els cants en les nostres platges i muntanyes. Des de l'Alt Empordà a la Costera i des de la Vall d'Aran a L'alacantí se celebren fogueres aqueixa nit màgica.

En els pobles del Pallars, per exemple, encara existeixen uns costums antics de carregar troncs cremant mentre es corre per mitjà del bosc. La visió des de la llunyania és espectacular ja que es desprenen llengües de foc reflectides en les esquenes. Un parell de setmanes abans els solters del poble van al bosc i talen un tronc (falla) tan gran com les forces ho permeten. A la nit pugen al cim d'una muntanya i descendeixen corrent fins que dos casats els detenen abans de caure. Posteriorment, es cala foc a la foguera.

Els focs d'artifici també són típics en tot la terra catalana durant aquestes festes. En aquestes festes també existeix el costum de realitzar els famosos "Correfocs".

Avui dia els balls estan quasi desapareguts, però abans era típic envoltar la foguera entre els assistents i realitzar balls. On ballaven sardanes realitzaven aquest ball i on no, algun ball de cort circular ja oblidat on la roda, rodava. A Felanitx i Pollença, en les illes, encara es balla la Dansa de Sant Joan Pelos. També a Mallorca, Menorca i Eivissa es realitzen les fogueres en cales on, arribats les 0 hores de la nit, es llancen tres monedes al mar una amb un desig.

A València existeixen infinitat de creences per a aqueixa nit. Una és el bany típic de les dotze de mitjanit, si es realitza un bany en aqueix moment es conservarà la salut del cos durant tot l'any: " Bany de Sant Joan, Salut per a tot l'any".

Aqueixa nit també és la millor nit per a trobar corrents d'aigua o herbes curatives. Les solteres de la costa posaven la vespra de la nit la clara d'un ou en un got d'aigua. L'endemà, si la clara havia format la imatge d'un vaixell es casava amb un mariner si un arbre amb un llaurador.
Moltes són les celebracions i les referències en aqueixa nit màgica. La coneguda com la Nit del Foc.


LA FESTA NACIONAL. LA FLAMA DEL CANIGÓ. 

Però entre totes les celebracions, existeix una que es remunta a 1955 quan el Vilatà d'Arlés de Tec en la Catalunya Nord, Francisco Pujades, va decidir encendre el foc de la nit de Sant Joan en el cim del Canigó per a portar la seua flama a totes les zones catalanoparlants.

Amb açò es vinculava la celebració mil·lenària del foc del solstici d'estiu amb el seu significat col·lectiu. El Canigó té un simbolisme per al poble català. Muntanya perduda que actualment pertany a França, està lligat a l'origen mític del poble català i a la seua llengua. Per açò, el simbolisme que radica en el viatge actual al Canigó de persones catalanoparlants de totes les seues fronteres és simbòlic d'unitat nacional. Actualment, acudeixen la nit del 22 de Juny al cim de la muntanya sagrada vinguts del Principat, de la Catalunya Nord i del País Valencià portant cadascun branques d'arbres amb el nom de la seua terra amb la finalitat de cremar-les en la foguera nacional sagrada alçada sobre una creu de ferro que va col·locar allí el govern francés. Aqueix foc sagrat es custodia des de 1965 en el Castellet de Perpinyà des d'on es porta al cim del Canigó any rere any la nit del 22 de Juny.

Des d'allí, quan acaba la nit, cada persona es porta una part del foc revitalitzat amb la finalitat d'encendre amb ell la foguera de la nit de Sant Joan. Perquè arribe més ràpid es realitzen relleus per bicicleta, cotxe, vaixell i altres mitjans.
Què hauria de fer-se amb aquesta festa? Créixer més. Aquesta hauria de ser nostra festa nacional. Amb açò, la foguera del Canigó hauria de celebrar-se el dia de cada any que fóra el Solstici. Des d'allí, hauria de recórrer, no solament tot el Principat, com sembla ser, sinó arribar fins a les illes d'alguna forma i tota València. L'esperit de la tradició catalana simbolitzat en la flama hauria d'arribar al màxim de zones possibles inclosa tota València. Igual que antany els nostres avantpassats descendents d'aquelles terres per a repoblar el nou regne nascut de la conquesta de Jaume I, la flama de la nostra identitat hauria d'arribar per a il·luminar l'època fosca nacional que ens està tocant viure. És vital rebre la flama brollada d'aquelles terres que van veure córrer als llegendaris Otger Cathaló, els 9 barons de la Fama i al Comte Arnau per a la nostra ètnia.

En memòria dels nostres avantpassats vinguts del nord, pel bé dels nostres fills que estan per venir; aquesta hauria de ser nostra autèntica festa nacional. Una festa d'optimisme, de sacrifici, de lluita però, sobretot, d'unitat.
 

dilluns, 17 de juny de 2013

EL PAÍS VALENCIÀ I EL MEMORIAL DE GREUGES DE 1760



Després de la derrota d'Almansa davant les forces borbòniques l'any 1709 i l'entrada en vigor dels decrets de Nova Planta s'inicia a el País Valencià un radical canvi de règim que va suposar l'abolició de la personalitat política i drets històrics de l'antic Regne de València, la substitució de gran part de les seues classes dirigents i agents intermedis, i la relegació a un segon pla de la llengua i cultura del país. Les polítiques del nou poder polític connectat a través d'una nova oligarquia local, amb el govern centralista de Madrid tallaven amb això les normes tradicionals d'autogovern dels valencians i les possibilitats d'evolució natural cap a formes més modernes durant els següents segles.
Després d'una primera etapa repressiva en la qual els assassinats, deportacions, empresonaments, prohibicions, substitucions en càrrecs públics, crema de ciutats resistents i canvis toponímics van ser protagonistes, es va produir l'exili d'una gran part dels dirigents de la resistència valenciana, un gran nombre dels quals van participar en la defensa de Barcelona, un dels últims baluards dels quals recolzaven les llibertats nacionals dels regnes de l'antiga corono catalana-aragonesa.
Fins a l'any 1760 no es produirà una reivindicació nacional al País Valencià, i aquesta es produirà de forma conjunta a la de Catalunya i Aragó. Aquest any diputats representants de les ciutats de Saragossa, Barcelona, Mallorca i València a les úniques Corts permeses-les de Castella- van presentar un document reivindicatiu davant les Corts de Carlos III, conegut com Representació o Memorial de Greuges. En aquest document es denunciaven diferents aspectes de la nova política centralista borbònica com el monopoli de poder que exercia el Consell de Castella sobre els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir a aquest Consell, la falta d'igualtat i proporcionalitat de representació entre els regnes, la discriminació dels catalanoparlants, el fet que les autoritats locals foren en molts casos funcionaris castellans que no coneixien ni volien conèixer la llengua del país o la imposició que els representants de l'antiga Corona d'Aragó s'asseguessen en les Corts en les últimes files. Reivindicaven així mateix la restauració del dret civil valencià, el dret a ocupar els càrrecs d'administració de justícia, bisbes i eclesiàstics per part de naturals del país, argumentant que les classes populars que amb el seu treball mantenien aquestes administracions i estaments no entenien la llengua dels funcionaris i clergues forans. No obstant això, aquest memorial solament va servir per accentuar la política centralista dels Borbons, responent Carlos III mitjançant la Real Cèdula de 23 de juny de 1768: "que en todo el Reyno se actúe i se enseñe en lengua castellana". 
A partir d'aquelles dates, la documentació escrita-actes notarials, textos legislatius, llibres parroquials, documents comercials etc-va ser escrita invariablement en la llengua de l'invasor, arribant-se a extrems com la imposició que els epitafis de les tombes o la llengua utilitzada en el teatre fos sempre la castellana. La llengua pròpia dels valencians quedava relegada a l'àmbit privat i familiar, mentre que el castellà guanyava terrè rapidament usat com a llengua oficial així com pels estaments dirigents, una situació que es veia recolzada per l'arribada dels primers contingents castellans que arribaven per assentar-se a la nostra terra, i la continuació de la d'elements aragonesos, que, a diferència dels segles passats, ja no tenien la necessitat d'aprendre la llengua del país i integrar-se plenament en la seva personalitat ètnica. 
L'etnocidi havia començat.

dimecres, 5 de juny de 2013

LA SENYERA DELS VALENCIANS




És curiós com encara avui es manté la confusió alentada per diferents sectors interessats en quant a la senyera coronada. La realitat segons la documentació escrita és que Pere el Ceremoniós va concedir a la ciutat de València-no al Regne en su conjunt- la seua pròpia ensenya reial (quatribarrada), una ensenya que ni era coronada ni tenia franja blava, així ho podem llegir en el Manual dels Consells: «E es cert quel senyal per los molts alts Reys darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles. (...) Lo molt alt senyor Rey ara Regnant per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada specialment en los dos Setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells tenguts sobre aquella per el Rey de Castella enadi la dita corona al dit senyal» (Manual de Consells de 1377 (Archivo Histórico Municipal de Valencia, años 1375-1383, n. 17, sig. A). Ni en eixa bandera ni en l’escut de la ciutat es troba menció relativa a cap franja blava aleshores. Hi ha que destacar també que la senyera reial, la de les quatre barres era l’ensenya heràldica personal dels titulars de la corona catalana-aragonesa, descendents de Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, sobirà dels territoris de Catalunya, i “princeps i protector d’Aragó”, qui probablement la va heretar dels antics comtes catalans, ja que els reis d’Aragó utilitzaven una heràldica diferent amb una creu de pals iguals-la creu de Sobrarbe- i quatre caps de moro. 

En 1449, ja en ple segle XV va ser remodelada afegint una corona: "attenets que la bandera d'or e flama, fos squiurada e gastada, per tal proveiren ne fos feta una nova consemblant de aquella, empero ab Corona" (Manual de Consells, Archivo Histórico Municipal de Valencia, A-34, fol CC, años 1447-50), la franja blava no apareixeria fins al segle XVI, quan apareix en els llibres del Mestre Racional «tella d'or ample pera la corona de la dita bandera ab tafatà de grana i blau» . El regne no tenia aleshores cap bandera, ja que fins l’Edat Moderna no apareixen les banderes territorials, les ensenyes eren per a reis, nobles, estaments, gremis i viles, per eixemple els subdits de les viles de patrimoni reial tenien la dels reis (quatribarrada), els de l'estament militar la creu de sant jordi, i només València ciutat tenia el privilegi de usar la bandera, antiga senyera reial, a la que com hem vist es va afegir la corona i la franja blava. Testimonis com el del notari Marc Antoni Ortí en ple segle XVII parlen no obstant això, de que en les processions anuals per Sant Jordi a la ciutat de València es pasejava la senyera “en bermell i groc”.

Amb posterioritat a la guerra de sucesió, el Regne de València com entitat juridica i politica queda anul.lat per les noves disposicions borbòniques, així com quansevol senyera o tret identitari del nostre país. No obstant això en la heráldica i la memoria dels nostres pobles va quedar com senyera pròpia la dels antics reis que van conquistar aquestes terres.

Durant el franquisme molts dels nostres simbols, considerats seccesionistes, van ser prohibits una vegada més i en 1960 a petició de Sanchis Guarner va ser tolerada la senyera amb franja blava per a les festes locals. Després d'això es va intentar usar ambdós banderes, la de la franja blava per a València i la quatribarrada per la resta, tal com seria lo més lògic, però una vegada més la oligarquia de la capital va imposar la primera com unica bandera oficial de la nova "comunidad valenciana", nom arbitrari que va ser imposat des de Madrid per un pacte entre UCD i PSOE el.liminant el de País Valencià que va ser el nom consensuat originariament en l’Estatut. Per tant le senyera històrica del País Valencià és la de les quatre barres i la de la ciutat de València va ser la mateixa amb franja blava.

LES TORRES DE VALÈNCIA

LA PORTADA DEL PALAU O DELS LLEIDATANS: ART I LLEGENDES DE LA CONQUESTA DE VALÈNCIA





En la catedral de València, al costat del palau del Arquebisbe, es conserva una joia del romànic, emmarcada en l'anomenat art de la Conquesta. És la coneguda com a porta del Palau o de l’Almoina noms posteriors al probablement original “dels lleidatans”, probablement la part més antiga del temple. Segons les recerques dutes a terme va ser construida sobre l'antic mihrad, part més sagrada de la mesquita major derrocada immediatament després de la conquesta de la ciutat com a demostració simbòlica de la substitució poblacional i espiritual que suposava l'arribada de les tropes de Jaime I i la derrota i eixida dels àrabs a València. Desapareixia Balansiya o Madinat al-Turab, ciutat romana ocupada pels àrabs durant segles, i naixia la nova València tornada a fundar per Jaime I. Serà a partir d'aquesta portada, una vegada cel.lebrada la primera missa i iniciada simbolicament amb un martell de plata la demolició del mihrad per part del pròpi rei, des d'on s'iniciarà la construcció de la resta de la catedral de la ciutat.

 La Porta dels Lleidatans podria haber segut anomenada així per la important similitud amb la Porta dels Fillols de la catedral de Lleida, el que ens fa suposar l'autoria de la seua costrucció per part d'algun mestre procedent d'aquesta ciutat. Els homens de Lleida van estar molt presents en la conquista d’aquesta ciutat segons llegendes i documents  replegats per Cristofor Despuig (1557), Gaspar Juan Escolano (1610), Gaspar Blai Albuixech (1666) o Teodor Llorente (1887) que afirmen que els primers que entraren a la ciutat van ser els lleidatans obrint un forat a la muralla-prop dels actuals carrers de Pintor Sorolla i Poeta Querol- i que per això es van establir com pesos i mesures els de Lleida, a més de la Costum de Lleida, ordenament juridic més antic dels valencians.  Però més probablement aquest nom ha quedat en la memòria popular a causa de la presència de set caps corresponents a set parelles amb els seus respectius noms afegint sempre la llegenda “sa muller”,  al costat del nom de l'home. No està demostrat  qui van ser aquestes famílies, però existeix des d'almenys el segle XIV una entranyable llegenda que ja forma part de la memòria popular valenciana, i que afirma que es tracta dels set matrimonis que van guiar a set-centes donzelles de Lleida i Urgell que per ordre del rei Jaime I havien de casar-se i tenir fills amb els soldats que havien participat en la reconquesta i així poblar aquesta ciutat, un record que podria estar relacionat amb els problemas demogràfics que va tindre el nou regne durant les primeres dècades degut a la presència més numerosa d’àrabs que de cristians i que va a fer que a l’any 1270 el rei en Jaime I s’adresara als Consellers de Barcelona de la seguent manera: “E no trovar que en tot lo Regne de València hage poblat de cristians oltra 30.000 hòmens; e per ço car Nós havem vist que el Regne no ha son compliment d’hòmens ni de gent, volem-lo-hi fer, car segons semblanza nostra, bé en deuria haver 100.000 cristians al Regne de València” per lo que va solicitar que es triara familias honrades i segons i tercers fills de familia “que ell els heretaria prou”. L'historiador del segle XV Pere Tomich recull en els seus escrits aquesta llegenda amb les següents paraules ” i poc temps pres de la ciutat de València i la mes part del regne; i feu poblar la ciutat de mil dones i fadrines que ho rei feu venir de Leyda i d'Urgell, i totes dóna i marit dins de la ciutat; i apres tot aço el dit rei feu furs i leys ab que la ciutat i el regne fossen regits”. Posteriorment el cronista valencià Pere Beuter ens parla de la mateixa llegenda rebaixant el nombre de donzelles a tres-cents “van arribar de Lleida i la seva comarca tres-centes donzelles , que portaven per caps set casats amb les seves dones de la mateixa ciutat , que van ser -–com ho escriu Beuter amb la seva dona Berenguela, i cinquanta donzelles... De Alcarraç , Guillem i la seva dona Berenguela , amb quaranta. De Alguaira , Francisco amb la seva dona Remonda o Ramona , i cinquanta donzelles. De les Borges, Pere i Maria amb seixanta . De Vall de Molins , Ramón i la seva dona Dolça , amb quaranta. De Sacorra , Domingo amb Ramona la seva dona, i trenta-quatre. De Prada de Conflent , Bernardo amb Floreta , i veintisis, que per totes van ser tres-centes les dones; i van casar amb soldats valerosos , per mans del rei; ...” . Recollida per Cristofor Despuig en els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa l'any 1557 afegint que aquestes donzelles no van repoblar solament la ciutat sinó la totalitat del nou regne. En la conversa que inclosa en aquesta obra entre el cavaller valencià En Pere amb Líbio i Fàbio, cavaller tortosí es pot llegir:
                                              

“Don Pedro.-…Cada vegada que ací arribe, entre i passeige per la ciutat, que per a mon gusté s la més apacible del món, i com és la primera que trobem de la nostra Pa`triaantiga, par que la mire hom de millor gana.

Fàbio.-Co de la vostra Pa`tria antiga?

En Pere.-Sí que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons; i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio.- I com? No dieu que fonc conquistada per lo Rei En Jaime d’Aragó? I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

En Pere.- Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi tota era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no la aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’ragó a altres parts importants que per avui encara se troben allí.

Fàbio.- Altra raó done Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu per cert número de doncellez que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criaturas més aprenen de les mares que no dels pares.

En Pere.- Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força la opinió sua, perquè aquelles doncellez no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traïguera. I Aixa no pot cuadrar lo que ell diu sinó lo que io dic: que es cosa certa en aquells temps, no sols lo rei mas tots els escrits del rei, parlaven català, i Aixa pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

Líbio.- Que no hi ha que dubtar en això. I lo mateix fonc en la conquista de Mallorca que féu lo mateix Rei, i en Menorca i Ivissa que aprés se conquistaren fonc lo mateix, que en totes estes illes restà la llengua catalana com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perqué no han tingut ocasió d’alterar-la, com los valencians. I en Serdenya, la qual conquistà don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí no tots parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del Regne, però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien, parlen català, perqué la catalana és allí cortesana.”

Indubtablement antigues leyendas recogidas per diferents historiadors i preservades dins la memoria popular que expliquen quins van ser els nostres orígens i els de la nostra llengua pròpia, un fet totalment constatable en la documentació escrita al llarg de la nostra historia. Un fet que es evidència en la gran quantitat de vincles que tant la ciutat como el regne de València tingueren amb l'antic Principat de Catalunya, en especial amb les terres de Lleida i Urgell, d'on ens arriven als valencians tants cognoms y similituts en el parlar, i que ha quedat per al nostre recuerdament, no sempre escoltat i del.liberadament amagat, en llocs emblemàtics del cap i casal como la Porta del Palau o de l’Almoina, i méss antigament “dels Lleidatans”. Des d'eixa porta els nostres antics pares ens miren sonrients esperant que València recupere els seus arrels i esència i torne a ser ella mateixa.

Ara va de bo!