dijous, 25 d’abril de 2013

LA BATALLA D'ALMANSA






   Ací va començar la submissió del nostre país. No cal celebrar. No cal oblidar. 



25 D'ABRIL: DESFEM LA DERROTA


El poble que oblida els seus origens perd la seua identitat, i un poble sense identitat no és res.
Desfem la derrota!
Poble desperta!

25 d'Abril, 306 anys d'ocupació, 306 anys de resistència

 Video: "Romanç del cec" (Al Tall)

dimecres, 24 d’abril de 2013

PER DRET DE CONQUESTA

  



"Este reyno ha sido rebelde a Su Majestad y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosía, y así, ya no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M quisiere concederle en adelante"

Felipe V 1707

"Todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, y que con tal liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos dos Reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión: y considerando también, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todos igualmente por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbres hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada"

Decreto de Nueva Planta 1707

 El historiador del segle XIX Vicent Boix, al estudiar els furs de l'antic regne de València, es va fer la seguent pregumta "¿Qué resta ya del antiguo régimen foral del reino de Valencia?: “El tribunal de los Acequieros, o de las aguas; algunas costumbres populares; restos de trages (sic) en nuestros labradores, y nada más. Todo ha ido desapareciendo desde que Felipe V abolió despóticamente la libertad de Valencia”. Para dicho cronista de la ciudad de Valencia “leyes, costumbres, tradiciones, dignidad, independencia; todo ha desaparecido en el fondo de esa laguna, llamada centralización”.


 "No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu."


De la cançó "LLadres". Al Tall

 Les consequències de la derrota d'Almansa:

 -Noves i doloses imposicions fiscals, imposició del "Catastro", "Equivalent" o "Talla general" que castigaven a valencians, mallorquins i catalans del Principat i afavorien a la nova oligarquia local borbònica als nostres territoris, eliminació de qualsevol llei, privilegi, ús o costum anterior a l'arribada del Borbó.

 -Penes de mort, repressió generalitzada, segrest de béns, saquejos i crema de ciutats que van provocar un important flux d'exiliats cap al Principat de Catalunya-la participació de valencians en la defensa de Barcelona en 1714 va ser considerable- i després cap a Viena.

-Imposicions de normes, lleis, usos, costum i llengua castellana, canvis toponímics, prohibició de festivitats tradicionals, ocupació militar castellana, pèrdua de sobirania i de l'entitat política valenciana.

 -Ruïna de part del comerç i del port de valència.

-Substitució d'escrivans, jutges, notaris, funcionaris, càrrecs polítics i militars i fins a elements eclesiàstics per altres castellans o de provada fidelitat borbònica. La documentació escrita passa drasticament de la llengua pròpia al castellà en tots els documents.

 -Inici i foment per part de les autoritats centralistes d'importants moviments migratoris castellans cap al territori valencià, i incorporació arbitraria de la comarca de La Plana de Utiel-Requena, Chera i Sinarcas amb l'objecte d'afeblir la identitat i llengua pròpia dels valencians i estendre el castellà.
 
-Prohibició de la llengua pròpia en l'ensenyament, documents escrits, teatres, tribunals i vida pública, procés destinat a fer desapareixer el fet diferencial en l'antic regne de València, Principat de Catalunya i regne de Mallorca.

-Desvertebración i fragmentació dels territoris de cultura catalana, reforç de la imatge de Felipe V, estratègia de desqualificació obsessiva del fet diferencial català i reforçament ideològic de les polítiques centralistes i de l'universalisme homogeneïtzador borbònic, preparant amb això l'adveniment del liberalisme jacobí que al segle XIX va convertir a "Espanya" en províncies caciquils al servei d'una oligarquia corrupta que encara no hem pogut llevar-nos de damunt. 

 -Impediment d'un enlairament econòmic molt més sòlid del que es va tindre així com del seu vertebrament nacional, la seva capacitat de decidir i la fixació de la seva identitat pròpia. 

-Desaparició de la figura de Sant Jordi com patró mític de la nostra identitat.

-Amagament dels nostres oritgens i vincles amb la resta de pobles del mateix oritgen, perdua de la nostra història, i arrels en benefici d'una història comú espanyola falsa.

-Prohibició dels trests diferencials nacionals. Desmoralització generalitzada, desaparició de la consciència de poble i de la solidaritat nacional, i desinterés per les questions nacionals, afebliment del tradicional caracter combatiu dels valencians.

 La memòria popular és sàvia, i d'aquells dies queden dues dites que expliquen el sentir de molts valencians durant els anys, i segles, següents: "Quan el mal vé d'Almansa, a tots alcança" i "De Ponent, ni vent ni gent".

Vivim derrotats, menyspreats i "ofrenant glòries a Espanya" des de fa 300 anys. Valencià, ¿no creus que ha arrivat el moment de despertar? 

diumenge, 21 d’abril de 2013

SANT JORDI EN LA HISTÒRIA DE LA NOSTRA IDENTITAT



 Als valencians ens han fet creure que Sant Jordi és una figura aliena a la nostra identitat, que la seua celebració se circumscriu al Principat de Catalunya, i que el nostre patrons de referència són Sant Vicent Martir, per a la ciutat de València, i Sant Vicent Ferrer per al conjunt del territori valencià.

No obstant això no sempre va ser així. Com en tantes altres prohibicions i oblits referents a la nostra identitat, hem de retrocedir fins al segle XVIII, i en concret als anys posteriors a la guerra de successió, per trobar l'origen de tants canvis en els nostres senyals d'identitat, impostos, sens dubte, per reforçar el centralisme borbònic així com fragmentar i afeblir al nostre poble.

Sant Jordi va ser figura simbòlica importantíssima en tots els territoris de parla i cultura catalana. A València i Balears va arribar amb els cavallers catalans que ho tenien per patró, i el seu nom és associat a ambdues conquestes, per la qual cosa els seus símbols i figura van ser protagonistes durant segles en les processons i festivitats de tots dos regnes, tant com al Principat. De fet, Sant Jordi va ser instaurat patró de "la ciutat i regne de València" pel rei Jaime I que li tènia gran devoció.

Els orígens de la nostra mil·lenària identitat estan vinculats, tant històrica com simbòlicament i des del seu propi naixement al mític cavaller Sant Jordi, un heroi muntat a cavall i armat de llança, i la seva lluita contra el drac que representa la llum contra la foscor i la ignorància. La constància documental sobre la devoció a aquest sant es remunta als comtats de la Marca catalana al segle VIII i la reialesa catalana va ser ferma partidària del mateix assumint-ho com a patró, de la dinastia i els seus regnes (des de Pere I al segle XII fins a l'últim rei genuïnament català, Martí I al segle XV) i de la cavalleria catalana. De fet la creació l'any 1201 de l'Ordre catalana de Sant Jordi així ho confirma. Per això Sant Jordi cavalgará durant la reconquesta al costat dels guerrers catalans, des dels Pirineus fins a les hortes valencianes i les illes balears, i serà motiu de advocació i devoció entre els descendents dels colons d'aquests nous territoris conquistats.

La Crònica de Jaime I ens explica de l'aparició de Sant Jordi en la conquesta de Mallorca i en la batalla del Puig. Trobem capelles, altars i esglésies dedicades a Sant Jordi en tot el Principat de Catalunya, Regne de València, de Mallorca, de Sardenya i Nàpols, i sabem que se celebraven festes en honor d'aquest sant a València (1343), Mallorca (1407) i que estan documentades l'any de 1456 en les Corts i Constitucions catalanes-fins que va ser prohibida i ultrajada la seua bandera per les forces d'ocupació borbòniques en 1714-, presidint l'entrada de la Generalitat catalana un medalló amb l'efígie de Sant Jordi.

Sant Jordi a la façana de les Corts Valencianes


A les nostres terres, a més de donar nom a una població del Maestrat, Sant Jordi va tenir un important paper simbòlic en el naixement del regne de València, en participar segons la llegenda, en la victòria de la cavalleria catalana-de la qual era patró-sobre les tropes islàmiques en Enesa, al costat de la localitat de Cebolla, rebatejada amb el nom del Puig pels nous ocupants, i a causa d'això es va construir una ermita en el mateix lloc d'aquesta batalla que obriria les portes de la ciutat de València a les tropes del rei En Jaume. Com a recordatori, encara pot veure's en la catedral de València un retaule de Marçal de Saix dedicat a aquesta batalla amb la presencia del sant, la creu bermella i les quatre barres. Torna a ser present a les Corts Valencianes representatnt el braç militar del Regne, i també pot ser visitada l'ermita del Puig, lloc en el qual una creu recorda als combatents catalans morts en la batalla i on les paraules gravades al costat de la imatge de Sant Jordi matant al drac allí exposat són suficientment explícites: “El gloriós Sant Jordi Patró de València i del seu reyne”.

Sabem a més per Marc Antoni Ortí (s.XVII) que “la primera església que es bendixo (a la ciutat de València), després de la major, va ser una que es va dedicar al patró Sant Jordi”. Va ser patró dels cavallers valencians i de la milícia urbana valenciana de el “Centenar de la Ploma”. Per el “Llibre de Memories” sabem que “a tres, dit any (1341), del mes d'abril, fon feta Crida, dins la ciutat de València, que la festa de Sant Jordi és tinga” i que se celebraven processons pels carrers de València en honor d'aquest sant presidides per la bandera amb la creu vermella i la “d’or i flama”. Fins a Sant Vicent Ferrer, l'actual patró, va dedicar un dels seus panegírics a la figura de Sant Jordi el 23 d'abril de 1413. L'any de 1638, encara era considerat patró dels valencians a tenor de la informació facilitada pel notari Marc Antoni Ortí “Hazese aquesta processó cada any dues vegades; una el dia de Sant Jordi, per la molta part de la felicitat del succés que es deu a aquest Sant, a qui València aclama Patró”.

Ermita de Sant Jordi (El Puig)


No obstant això, a partir del segle XVIII comença a perdre's el rastre de la figura de Sant Jordi com a patró del regne de València. No es troba facilment informació sobre les causes i dates exactes d'aquesta misteriosa desaparició, però les dates quadren. Després d'Almansa. Apareix Sant Vicent Ferrer com a patró, desapareixen misteriosament les festivitats i processons dedicades a Sant Jordi a la ciutat de València i fins al nom d'una plaça a València cridada així fins a 1910 acaba, com no, desapareixent.

Unicament localitats com Alcoi o Banyeres de Mariola fan del 23 d'abril la seva festa gran, dedicant a Sant Jordi, com no podia ser d'una altra manera, les seves populars festes de “moros i cristians”.

Des de fa dues anys la rèplica del retaule de Sant Jordi de Marçal de Sax (S.XV), amb original custodiat al Museu de la Victoria i Albert de Londres, i que podia ser vista a la petita capella de la Catedral de València on es va fer la primera misa a València, ha segut substituida per una altra rèplica que falsifica la història en substituir el vestit quatribarrat del rei En Jaume en aquesta batalla per un altre que imita la creu de Sant Jordi, amb una clara intencionalitat:a amagar la bandera quatribarrada així com el fet que fora aquesta bandera la usada pels nostres reis. Una vegada més, i aquesta per responsabilitat del bisbat de València intenten falsificar la nostra història i confondre els nostres oritgens amb un objectiu molt clar: la fragmentació i despersonalització de la nostra identitat.

Esperem que el mite de Sant Jordi puga fer front a tota aquesta foscor i ignorància al.lentada per l'oligarquia que ens malgoverna desde fa més de tres-cent anys i el nostre Poble torne a sentir la veu de la seua sang i ser fidel a les seues arrels per a fer front al futur.

Per això, els valencians hem de celebrar com sempre ho van fer els nostres avantpassats el dia 23 d'abril com la festa de la nostra Identitat.

Bandera i escuts històrics d'Alcoi



dimarts, 16 d’abril de 2013

EL NOSTRES COGNOMS: ALBINYANA-ALENTORN






ALBINYANA.- D’aquest cognom hi hagué membres a València des de molt antic, i també al Principat. Documentat a L’Alcora (1305), Alfara del Patriarca (1379), Almassora (1379), Santa Magdalena de Polpís (1379), L’Ollería (1421) i Xàtiva (1421).

ALBIOL.- Originari del lloc d’Albiol, al camp de Tarragona, amb ramificacions a Barcelona i regne de València des dels primers dies de la seua reconquista. Documentats a Sant Mateu (1237), Morvedre (1244), Catí (1294), Oriola (1300), València (1353), Castelló de la Palana (1398), Xàtiva (1421), Borriana (1481).

ALEGRE.-Cognom català molt antic originari del Principal des de on va passar a Luna, Fraga, Huesca, Bellver, Otal, Zaidín i Zaragoza, amb branques a Bizkaia i que va passar a la conquista del regne de València a partir del segle XIII. Documentats a Cocentaina (1269), Montesa i Vallada (1289), Castelló de la Plana (1291), Catí (1294), València (1306), Cabanes (1379), Almassora (1379), Canet lo Roig (1379), Onda (1379), Rossell (1379), Xàbia (1381), Cinctorres (1396), Morella (1396), Vallibona (1396), Xàtiva (1421).

ALEMANY.- Aunque la mitología catalana el fa entroncar en Gerard Alemany, u dels nou capitans d’Otger Cataló, lo cert i demostrat és que els d’aquest cognom descendeixen dels cavallers d’oritgen alemany que vingueren a Catalunya amb motiu de la reconquesta, passant posteriorment a València i Mallorca. Al Principat tingueren cases a Guimerà, Bellpuig, Tortellé, Biure, Estela i Vilagelans, Tortilla, Guissona, Barcelona i Sant Privat d’en Bas. Van passar al regne de València, com tants altres linatges catalans, principalment al segle XIV i els trobem a València (1306-16), Castiellfabib (1379), Cervera del Maestrat (1379), El Puig (1379), Castell de Cabres (1396), Morella (1396), Vilafranca del maestrat (1396), Xàtiva (1421) i Algemesí (1433). Des de Xàtiva passaren a Aielo de Malferit.

ALÇAMORA.- Llinatge català originari del lloc del mateix nom, a la comarca del Pallars Jussà d'on va passar principalment a Borriana, Alcoi i València. Al Principat Ramón d'Alçamora va ser comendador de l'Ordre de Sant Joan de l'Hospital en el Gran Priorat de Catalunya, de Siscar en 1219 i de Lleida en 1230. Joan i Lluis d'Alçamora van prestar els seus serveis a Jaume I en la conquesta de València, establint-se el primer a Borriana on va ser fet governador i el segon a Alcoi, on van fundar casa i algunes de les seves branques van passar a València. Dels Alçamora d'Alcoi diu Martí de Viciana: "Han regit i tingut l'ofici de Bayle pel Rei mes de dos-cents anys. Un altre , trobem que en el jurament de fidelitat que els cavallers de València van presentar a l'Infant don Joan, fill del rei don Pedro, van ser cridats a l'aquest jurament homes dels Alzamora com a generosos. Tenen provada la seua generositat i antiga hidalguia davant el Jutge ordinari de València, amb sentència a catorze d'Abril, any de mil cinc-cents i cinquanta-quatre. Aquests d'Alcoi  han segut sempre homes d'honor i valerosos, i han servit amb gran fidelitat al Rei. I principalment ho van mostrar pels anys de mil cinc-cents i vint i un i vint i dos,que amb les seues persones, cavalls i hisendes van servir en tota la jornada, aventurant-se a tots perills i vessaments de sangs pròpies".
A més de Borriana, Alcoi i València consten documentats a Montesa i Barrada(1289-1421), Cocentaina (1290-95), Castelló de la Plana (1291-1398), L'Olleria (1421), Xàtiva (1421) i Algemesí(1433). En l'actualitat el cognom està castellanitzat i s'escriu Alzamora.


ALCOVER.- Llinatge toponímic amb originari del lloc del seu nom en la comarca de l’Alt Camp. Els trobem a Alzira (1399) i Montesa (1421) on van ser considerats nobles. Des del segle XVI estàn documentats a Museros (Horta Nord).

ALENTORN.-Llinatge  toponímic originari del lloc d’Alentorn a la comarca de La Noguera. Van ser carlans del castell d’aquest nom i van prendre el nom del castell com nom de familia. Van passar al Regne de València on estàn documentats a Torrent (1248) i Ontinyent (1421).

ALMANSA 1707



Llibre: ALMANSA 1707 (després de la batalla)
"Els valencians de segle XVIII, privats de tot poder i del mínim marc institucional propi, van fer l'única cosa que podien: treballar, créixer, obrir més i més terres al cultiu, produir, comerciar, anar creant a poc a poc una miqueta de benestar i de riquesa. Modestament, però de manera obstinada i constant.
Hauria pogut anar millor amb un govern propi, amb governants propis i amb un sistema legal i jurídic propi, amb capacitat de projectar i decidir. Privats de tot això, els valencians només podien treballar i callar.
I treballaren i callaren un segle i dos i tres. Ës a dir, es van convertir en un país sense veu que es poguera escoltar a dins i a fora, en un país on es trencà la continuïtat de la història nacional, en un país en gran mesura inexistent com a país per als seus ciutadans mateixos i en la percepció de l'exterior. No és aquest el lloc per parlar de les carències polítiques del segle XIX i del XX, d'aclarir per què una renaixença tímidament literària no tingué correspondència en el camp dela política, per què el nostre país no va saber o no va poder crear un moviment nacional com tants altres d'Europa, alguns ben pròxims. Per què uns altres conservaren memòria històrica de derrotes passades i la van convertir en impuls per al temps present, i els valencians no ho van fer. Per què ha estat tan difícil fer reviure aquell regne abolit en forma de País renovat, i ens hem quedat en tres províncies d'una "comunitat".
Si cada any commemorem (commemorar es recordar tots junts, no és "celebrar") aquell 25 d'abril de l'any 1707, és perquè una sola batalla perduda, aquell any, va provocar el canvi més dur i més radical, el més negatiu i destructiu, del curs de la nostra vida com a poble i país. Tres segles més tard, els efectes d'aquella batalla i d'aquell canvi radical de la història encara condicionen la nostra vida present: en l'estructura d el'estat que compartim, en les idees nacionals dominants, en la llengua i literatura, en el mapa de les comunicacions, en l'economia, en la premsa i en la televisió, en la política i en les relacions personals. Algú va dir, i és com un lloc comú, que un poble que no recorda la seua història està condemnat a repetir-la. Però és molt pitjor: un poble que no és concient de la pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, perdre's ell mateix, a dissoldre's i a deixar d'existir."

JOAN FRANCESC MIRA 
"ALMANSA 1707 (després de la batalla)"

dimarts, 2 d’abril de 2013

JOSEP GINER I MARCO I EL NOM "LEVANTE" APLICAT A LES NOSTRES TERRES



  



L’ús del mot geogràfic Levante, usat com a nom propi i escrit abusivament amb majúscula és una invenció moderníssima completament artificiosa i antitradicional

Josep Giner i Marco (València 1912) va ser un important filòleg i un dels més reconeguts lingüistes valencians. Treballador incansable per la llengua va mantindre sempre una postura d’enèrgica lluita per l’ús de la llengua i unes idees nacionals fermes. En la seua línea d’actuació lingüística  destacà la defensa de la flexibilitat dins de l’unitat de la llengua, afirmant que “dins el nostre idioma dos dialectes literaris: el català i el valencià, els quals seran gramaticalment una sola unitat idiomàtica amb variants dialectals” i propossant com a nom de la llengua el de “Català-valencià” per acavar amb discussions sobre denominacions . Alumne, col.laborador i amic de Pompeu Fabra, i gran defensor del fabrisme a València, va pertanyer al grup nacionalista “Palestra” i va demanar la participació dels valencians en la consolidació d’una llengua literaria pròpia. És ben recordat pel seu carácter conciliador durant l’epoca del artificial i interessat conflicte lingïstic dels anys setenta, animant als valencians a fugir de debats esterils i a centrar-se en l’ús de la llengua i dels nostres interessos nacionals. Colaborà desinteresdament amb importants lingïstics com Josep Coromines, Pompeu Fabra, Enric Valor, Josep Gulsoy. Nicolau Primitiu i Ferrer Pastor i va iniciar estudis dedicats a la consideració del dialecte "churro" com varietat del valencià. Va  rebre un homentage en el centenari del seu naiximent en un acte celebrat per l'Universitat de València, l'Universitat Jaume I, l'Academia Valenciana de la Llengua i el Institut d'Estudis Catalans.
Entre els seus escrits volem rescatar aquest dedicat a la falsa i tendenciosa denominació de “Levante” per a les nostres terres-un vergonyós mot que encara sentim de tant en tant- que baix el titol “L’us de Levante aplicat a València” va ser publicat a "Sicania" en 1958.


En la vida del usos lingüístics quan els filòlegs estudien l'etimologia i la història de les paraules, una cosa que té molta importància per als tècnics és d’establir allò que es diu la primera documentació d’ un mot o d’ una accepció o d’ un ús: així es veu com, qui, per què i quan es posà en circulació, com i per quines raons l’ús se n'estengué, i podem així fer-nos càrrec de la situació on estem i què cal fer.

L’ús del mot geogràfic Levante, usat com a nom propi i escrit abusivament amb majúscula és una invenció moderníssima completament artificiosa i antitradicional. Vejam el seu origen. No hi ha cap testimoni escrit anterior a 1910, no l'hem trobat enlloc. L'inventor de tal ús és una persona determinada i amb una finalitat distinta, com s'esdevé sempre, a la que li han donat els seus imitadors. Fou una cosa que anem a explicar.

El geògraf madrileny Juan Dantín Cereceda tingué la pensada de fer alguna cosa original, que li permetés ser inventor de coses noves, i imposar el seu text a l’ensenyament oficial, única manera de fer inútils els texts vigents i guanyar diners i nom amb el seu nou llibret: creant noves paraules arraconava els llibres de geografia dels seus competidors. Home de mentalitat molt “generación del 98”, partí de la idea primària de fer tabula rasa del passat, prescindir de l’home, amb aquell menyspreu típic dels pseudosuperhòmens del 98 per tota tradició i humanisme, pels fets històrics i humans.

Posat a fer un estudi geològic i fisiogràfic de la Península, partí de la base naturalista de no tenir en compte per a res el factor humà: una geografia laica, sense Déu ni la imatge de Déu, purament la terra, les muntanyes, la fisiografia peninsular.

Per altra part, Dantín Cereceda no amagava els seus mòbils: això de Catalunya, Galícia, Portugal, Andalusia, Castella, València, etc., li emprenyava com a madrileny que només pensava en un Centro, i tota la resta del país segons ell, només devia ser: nord, sud, est, oest nord-est, nord-oest, etc., és a dir, pur racionalisme geogràfic del seu Centro ideal. Li calia en primer lloc fer-se la seua divisió «natural» del país, canviar noms i inventar-ne de nous, etc.

En les obres de Dantín Cereceda, inventor de Levante, està l'origen d’un ús que combatem ara: Les dates de les dites obres són la primera documentació d'un ús antitradicional.

Dantín Cereceda no s'aturà en res: el sistema orogràfic del Guadarrama-Gredos serà el Sistema Central, dibuixa unes regiones geogràfiques al seu gust i, naturalment, posa com a fonament de tot la seua Región Central , tot amb majúscules; el seu únic Déu és el seu Centro del món: Madrid.

En arribar a la descripció i posar nom a la regió valenciana, com que ell només considera la situació relativa respecte al seu Centro, l’anomena región levantina (eastern) i més tard trau un nom propi amb majúscula i tot: Levante. Per a ell no hi ha pobles, hòmens, història, etc., res; tot és purament cosa de laboratori. És el racionalisme naturalista més rabiós.

L'any 1921, l'Editorial Calpe, S.A. projecta de fer una col.lecció de guies turístiques d'Espanya i posa com a director Dantín Cereceda. Calia fixar prèviament quants volums tindria la col•lecció. L'editorial tenia en preparació una guia de Madrid i una altra de Barcelona; si tenia èxit, caldria fer al final també la de Portugal.

Dantín Cereceda pren el llapis i demana quants volums volen fer. Una xifra redona: 10. Doncs ja està: I, Madrid; II, Barcelona; X, Portugal; en queden 7: un per al Nord (Galícia, Astúries, Santander, Bilbao, Sant Sebastià); un per a Andalusia; un per a Catalunya (ací ja retoca la seua divisió geogràfica anterior; amb Catalunya no jugà, fou covard perquè amb el diner de l'editorial no era cosa de jugar, no fora cosa que fracassara l'èxit de venda per les boutades del sabut geògraf...); un per a Aragó, Navarra, Rioja, Vitòria; dos per a la Región Central, impossible de descriure tota en un sol llibret, i un per a la zona a Levante de l’anterior.

La guia de Levante anava a ser la primera a editar-se: precisament la casa Calpe tenia un original d’Elies Tormo, en una carpeta groga, que duia el següent títol: Itinerario historico-artistico del Reino de Valencia. Dantín Cereceda obligà a completar-lo amb les dades de Múrcia i ell féu la part geogràfica, parlant sempre de la region levantina; rarament apareix Levante encara, fora del títol del llibret. Això fou en 1923.

En el període 1923-1929, es volgué fer una de les típiques coses dels cervells de certa gent de Madrid: suprimir els noms com ara Catalunya (calia dir el Nordeste), Andalusia (calia dir el Sur), Galícia (calia dir el Noroeste), etc. El resultat ja l'hem vist, però els valencianets foren els únics que, com és natural, pagaren el pato: ací tenim encara Levante, com a mot usat per a evitar-se de dir València.

Tal és la història lexicogràfica del terme. Elies Tormo encara l’ha poguda contar privadament. Conste ben clar que no és ell el culpable del títol de la guia: no era això el seu punt de vista.

JOSEP ALBAIDA (Josep Giner i Marco) Sicània, V (novembre 1958), p. 15 .




dilluns, 1 d’abril de 2013

ELS NOSTRES BALLS POPULARS: LA TARARA





 Estos tres dies de Pasqua
son tres díes de Jugar
embolar el catxirulo
i després, a berenar.


Avui és el segon dia de Pasqua... i no cal oblidar el tercer demà que per no ser festiu es va perdre fa temps. Que siguen tres dies no és casualitat.

Avui volem ensenyar als nostres menuts una cançó nostra. En la nostra llengua. La Tarara, la qual anava acompanyada d'un ball circular on xiquets i grans es passaven la vesprada girant i girant. Al final de la cançó agafava velocitat i tots havien d'aguantar el ritme sense trencar el cercle. En alguns jocs, a aquells que no aguantaven i trencaven el cercle després els trencaven l'ou de la mona al cap.

Aquesta tríada de festa tradicional era acompanyada de la milotxa, realitzada pels pares als seus fills, la qual estava ben feta si volava alt, molt alt. Mentre, els que no volaven la milotxa podien saltar la corda al ritme de cançons valencianes.

Recuperem aquesta tradició dels nostres avis abans que els centres comercials i altres ens arrabassen aquesta tradicional festa que es feia en la muntanya.

I... recordeu que encara ens queda un dia més de Pasqua, el dimarts, encara que no siga festiu en el calendari.