dimarts, 19 de març del 2013

LES NOSTRES FESTES DEL FOC II: LES FALLES, FI DE CICLE I RENOVACIÓ





“Allò que tenen de bo les falles és que les cremen. En això sembla que tots estem d’acord. Però es podria afegir, la millor cosa que tenen les falles és que als dotze mesos justos, tornen, repeteixen la seua alegria pels carrers”.   Mort i resurrecció del ninot, Joan Fuster.




La segona de les nostres festes del foc és le més particular de totes. Si bé les de Sant Antoni i Sant Joan; aquestes últimes malgrat celebrar-se de forma diferent a la resta en la ciutat d'Alacant; són més generals, les que ens ocupa en aquesta ocasió són purament locals. Les Falles són unes festes, tal com es coneixen, nascudes en la ciutat de València, si bé s'han anat estenent a poblacions limítrofes així com en altres poblacions més allunyades en les últimes dècades.

Volem constatar amb açò que, tal com sembla veure's des de fora de les nostres fronteres, les Falles no són "les festes que representen tota la nostra identitat com a poble" sinó un esdeveniment festiu més com pot ser la Magdalena a Castelló, la processó de la mare de déu de la Salut a Algemesí, el misteri d'Elx, les fogueres de Sant Joan a Alacant, els moros i cristians d'Alcoi, els carnestoltes de Vinaròs o el Sexenni de Morella entre milers i milers de festes locals que gaudim de llarg a llarg de la nostra terra. És una més, malgrat el soroll que fa. Ni més, ni menys important. Encara que, tal vegada, pel soroll que fa i per haver-se creat en una de les zones més invadides de la nostra terra, la ciutat de València, aquestes festes siguen de les més intoxicades de totes les que hi ha. No per açò hem de renunciar a ella sinó, més aviat, depurar-la fins a cercar la seua essència, que va unida al foc i la regeneració.

  ELS NINOTS

Com és l'origen de les Falles? Segons Joan Fuster "van nàixer el dia que algú inventà el ninot i posà pel mig un tret de sàtira". L'origen de les festes josefines sembla tenir múltiples factors que en un moment determinat es van unir fins a derivar en un negoci i una catarsi absurda i mafiosa on l'últim que té sentit és el significat i valor simbòlic dels seus orígens.

Es desconeix la data del seu origen perquè el seu naixement i formació va ser de cort popular en una ciutat gremial amb una forta identitat pròpia. Van nàixer sense soroll no se sap amb certesa quan. Segons els registres sembla ser que el document més antic que parla de la festa data de 1784 en un ofici de l'autoritat municipal de València prohibint cremar falles en carrers estrets de la ciutat obligant així a col·locar-les en places suficientment àmplies. Amb açò sabem que a la fi del S. XVIII ja es cremaven falles en la ciutat i, pel que sembla, devien començar a arrelar-se quan parlen de carrers i places en plural.

Segons Carles Ros, en 1751 es planten a València sis falles amb diverses figures. La qual cosa sembla que, si no el seu origen, la seua evolució s'emmarca al llarg del S. XVIII qui sap si en resposta a alguna prohibició festiva anterior a l'abolició dels Furs com va passar amb tantes noves tradicions amb la finalitat de continuar la tradició amb noves festes simbòliques com va ser el cas de "la piuleta" i el "tronaor" de la mocaorà del 9 d'Octubre o Sant Dionis. Cal tenir en compte que després dels decrets de Nova Planta, moltes de les nostres tradicions més antigues van ser abolides i prohibides juntament amb els Furs i el poble va cercar la forma de continuar-les d'una altra forma encoberta.
En referència a açò últim caldria tenir en compte que una festivitat molt arrelada en la nostra terra, però sobretot en la ciutat de València, eren els carnestoltes. Durant aquestes festes era típic a València penjar monigots grotescs i satírics en balconades i finestres. Açò no és casual ja que el seu origen radica en una tradició Europea, àdhuc avui vigent en pobles d'Europa, en la qual es construïa un personatge no grat el qual era penjat per cordes o en un pal per a, posteriorment, cremar-ho entre el tercer dia de Quaresma i el Dissabte de Gloria. Aquest ninot prenia diversos noms com Judes, Mahoma, Carnestoltes, Pablo o uns altres. Aquesta tradició Europea és molt més antiga del que es creu ja que el Cristianisme ho va adoptar com a tantes altres festivitats de tall pagà. Per posar un exemple, els antics pobles nòrdics realitzaven un ritual anomenat Totaustragen en el qual preparaven un ninot que representava l'hivern el qual cremaven i enterraven la vespra del primer de Maig. En la nostra terra encara es troben festejos d'aquest tipus com "el vell i la vella" de Picassent i Llíria així com el Parot de mitja quaresma de Castalla o els Mahomes dels Moros i Cristians.


PER QUÈ SANT JOSEP?

El motiu de celebrar-se aquesta festa sota l'empara de San Josep té un doble motiu allunyat del "ninot" i que complementa l'anteriorment exposat. La festa del foc és una tradició Europea precristiana arrelada a tots els seus pobles des dels Celtes fins als Romans passant pels pobles Nòrdics i Germànics, mantinguda pels primers catalans i aragonessos i arrivada amb els repobladors de la nostra terra a partir del 1232. El propi nom que engloba avui dia tant al monument com a les comissions que les componen, Falla, deriva etimològicament segons Manuel Sanchis Guarner de la paraula llatina "Facula" que significa torxa o petita flama. La pròpia paraula apareix en el capítol 16 de la "crònica o llibre dels fets" de Jaume I i com a data curiosa hem d'ementar que al Pallars es celebrean des d'antic unes festes també anomenades falles que consisteixen en competir amb un vell tronc encés. També es denominaven Falles a unes fogueres de senyal que s'encenien a les nits a la part alta del Miquelet perquè serviren de guia als mariners i als senyals d'avís de les avui enderrocades torres de guaita que vigilaven les nostres cosetes del perill d'atac de pirates berberiscs; aquestes encara es realitzaven, segons alguns documents, en el S. XVIII.

Des de temps immemorials aquestes "torxes" s'encenien de llarg a llarg de la nostra terra europea per a celebrar l'arribada dels equinoccis i solsticis. Aquestes festes tradicionals van mutar amb l'arribada del Cristianisme ja que l'església es va veure incapaç de fer-les desaparèixer de l'imaginari col·lectiu europeu. Per açò va decidir absorbir-les i dedicar-les als sants. D'aquesta manera les fogueres del equinocci de primavera es van relacionar a Sant Josep així com a Sant Joan les del solstici d'estiu.

I ací és on entren en acció els fusters i la seua "estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep". A pesar que documentalment en els antics reglaments del gremi de fusters de la ciutat de València no existeix cap prova que els fusters cremaren res la vespra del seu patró sinó més aviat ho celebraven amb música sacra, sermons i rosaris; la llegenda popular diu que les falles vénen d'un antic costum d'època foral en les quals el gremi de fusters cremava durant la vespra de Sant Josep; que seria la nit del 18 com es fa en les de Sant Antoni o Sant Joan no la del 19; l'estai, Pagés o Parot, els encenalls i les andròmines velles que pogueren arreplegar, d'aquesta forma netejaven el taller abans de l'arribada de la primavera. Una espècie de finalització de cicle i renovació de cara al nou cicle circular que iniciava la primavera tancant l'anterior amb la finalitat de l'hivern. Cremar el vell per a construir el nou. Una tradició iniciàtica Europea de mort i naixement, de canvi de cicle, sota les robes del Sant pare de Jesús en la terra com a excusa per a mutar el sentit de la nostra tradició iniciàtica mil·lenària.

Sense anar més lluny, el Parot era un bastidor en forma de T en la qual es col·locaven uns cresols en l'horitzontal amb la finalitat d'il·luminar-se durant el treball en els llargs i foscos dies d'hivern. Cada any s'estrenava un estai per la festivitat de Sant Miquel, el 29 de Setembre, per a cremar-ho en vespres de Sant Josep al març perquè ja no era necessari il·luminar-se artificialment en allargar els dies. Amb el temps a aquests parots se li van incorporar alguns ninots.

ON HA ANAT TOT A PARAR?

En quin ha derivat tot l'exposat anteriorment? Com ha sigut possible tal degeneració? Tal vegada, com hem indicat anteriorment, la tradició foral del gremi dels fusters es va unir a la dels ninots en haver sigut prohibit alguna d'elles després de la retirada dels nostres costums i usos per dret de conquesta durant el S. XVIII. Açò tal vegada portaria al fet que veïns de diversos barris de la ciutat s'uniren als costums gremials fent els seus satírics monuments per a les vespres del equinocci primaveral arribant com hem exposat anteriorment a sis falles en 1751 al llarg de la ciutat en diverses comissions veïnals de falles. Amb el temps s'anirien popularitzant en la ciutat fins a ampliar-se el nombre de comissions veïnals de tal forma que en 1784 es va haver de prohibir en els barris amb carrers xicotets suposem que per algun tràgic succés en alguna de les moltes estrets carrers que poblaven el casc històric de la ciutat. Amb el temps alguns veïns deixarien de participar i uns altres seguirien, arribant així a l'inici de les comissions actuals en les quals has d'estar apuntat i formar part de la falla del teu barri si vols participar de la festa i ser faller. La unió d'aquestes comissions amb el gremi de fusters afavoriria que aquests prengueren les regnes de la construcció dels monuments fins a arribar a especialitzar-se. Així alguns fusters es transformarien amb el temps en artistes fallers especialitzats en la realització dels monuments. Açò va crear un altre gremi tancat però va arrabassar al poble la naturalitat dels seus inicis quan els propis veïns realitzaven la seua falla amb andròmines velles, draps i sàtires més localitzades en els seus barris. Amb el temps, les diverses comissions veïnals s'unirien en una junta central per a coordinar els seus monuments i unificar festejos.

Tots aquests passos van ser paral·lels a un augment de la popularitat d'aquesta festivitat primaveral la qual superaria com a festa principal de València a la qual fins llavors era el vaixell almirall de la ciutat, la festa del Corpus. Per a aquesta festa, el poble de la ciutat s'engalanava amb els seus millors gal·les utilitzant els vestits típics dels segles XVIII i XIX quedant posteriorment com a "vestits fallers".
Fins a ací tot rodava amb naturalitat sent una festa de la capital de curta tradició però que s'assentava a poc a poc. Dos esdeveniments canviarien el panorama. Un va ser l'actitud mafiosa de la Junta Central Fallera que va ser imposant els seus criteris al marge de la tradició fins a arribar a voler imposar per la força durant un temps un vestit antitradicional de negre per als homes, que no tènia peus ni cap. Una Junta Central que avui està en mans de polítics corruptes amb els seus propis interessos.

L'altre encara va fer més dany a la festa. Açò va ser la unió d'uns factors que si ben no van aparèixer en aqueix moment si es van intensificar després de la transició en els anys 70 del segle passat. Un va ser l'aparició de l'anomenat "blaverisme" que si bé tenia el seu sentit en la festa local en ser la bandera amb la franja blava la bandera de la capital va perdre tot sentit quan les falles van eixir de València cap a poblacions properes i llunyanes els símbols de les quals xocaven amb els de la ciutat. Açò es va unir després de la imposició política des del govern estatal d'Abril Martorell i els traïdors a la nostra tradició i identitat imposant un himne a tota la "regió" que ofrenava noves glòries a Espanya i donava glòria a la Pàtria (no precisament valenciana) tornant a la humiliació i la submissió d'un poble que portava arrossegant un càstig des del S. XVIII. Açò es va unir a la transmutació dels nostres símbols després de la imposició de la bandera de la capital amb la franja blava a tota la "regió". A partir d'aqueix moment la junta central fallera, les seues comissions i membres van prendre la bandera de la política vinguda del "enemic" prenent com a propi el que, per a ells, pertanyia a tota la regió: la bandera, l'himne i tot el que simbolitzava la lletra buida de contingut mític i simbòlic d'una terra ferida de mort.
Què va significar tot açò? que el vertader poble de València que parlava la llengua pròpia va ser deixant de costat la jove tradició fallera nascuda de l'essència més Europea juntament amb el gremi de fusters per a ser presa pels recentment vinguts que solament parlaven valencià per a "ofrenar noves glòries a la pàtria Espanya" o siga Madrid.

A açò es va unir els interessos comercials i capitalistes cap al nou i únic paper que li oferia la Unió Europea a Espanya en general i València en particular: el turisme. Per açò es pretén llevar definitivament del poc contingut simbòlic que puga quedar arrabassant-li la festa al patró dels fusters en vespres del equinocci per a oferir-li-ho en ofrena al nou déu liberal en forma de turisme el  Dilluns.

I ARA QUÈ?

Amb la que està caent no es pot fer molt. Les comissions falleres xicotetes tant de localitats com de la capital han de fer malabarismes per a quadrar els seus comptes. Però avui, tal com està muntada aquesta societat, no pot permetre's el luxe de fer el que es deuria fer. Les falles són unes festes en les quals es mou molt treball la desaparició del qual seria avui un drama més para nostra ferida terra. D'elles viuen els artistes fallers, els músics, les empreses de festejos, les empreses que fan els menjars per a les comissions, els pirotècnics, els artesans de vestits tradicionals...

Però si que es poden crear comissions paral·leles amb gent identitària que advoque per la recuperació de l'essència de la festa, que estiga al marge de banderes i himnes imposats pels enemics d'aquest poble i reprenga nous mites llegendaris de la nostra terra. El poble que coneix la inversió dels mites no ha de renunciar al que va ser l'essència d'una festa l'origen de la qual és simbòlic, autèntic i nostre. Des d'aqueixes noves comissions que advoquen per l'autenticitat que tinga altres himnes i altres banderes pot sorgir alguna cosa nou que reprenga l'antic. El poble valencià té el deure i el dret de reconquerir les falles així com la ciutat de València.
Avui és un bon moment per a pensar sobre açò. Avui tornen a ser foc els monuments i les comissions comencen de zero en aquesta regeneració anual . Demà és un bon dia perquè aqueix nou començament siga real defensant la tradició del càncer que li l'està menjant. Si no som capaços de revertir la situació no hauríem de plorar cremar per sempre aquest món fictici en què s'ha transformat nostra més popular festa. Tal vegada, la pròpia festa haguera de ser cremada definitivament per a ressorgir de les seues cendres com l'Au Fénix, transmutat en el que una vegada va ser i mai va haver de deixar de ser.

Aquestes falles actuals no hauria de ser plorada pel poble valencià. Pel poble que plora l'essència de la nostra identitat tres segles després i que hauria de prendre les regnes de la seua destinació renovant en una fi de cicle real la nostra festa més popular... o deixar-la caure definitivament pel foc regenerador de la nova primavera, la del nostre poble que ja no ofrenarà noves glòries a Espanya.


La pròpia lletra de l'himne faller reflecteix el que hauria de ser en origen un dia durant les festes en la ciutat de València.