dilluns, 18 de febrer de 2013

LA MATA DE JONC



"I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà."
 
Ramón de Muntaner, naixcut a Peralada, ciutadà de Mallorca i València, capità almogàver, en la seua "Crònica" escrita a Xirivella.
 
Com bé diu Joan Fuster a "Nosaltres els valencians": "La corda que lliga la mata de jonc-la unitat- és l'unic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble:valencians, catalans i balears..."e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà". I qui puga i vullga entendre, que entenga."

dissabte, 16 de febrer de 2013

EL TRIBUNAL DE LES AIGÜES DE LA VEGA DE VALÈNCIA



 

 

EL TRIBUNAL DE LES AIGÜES DE LA VEGA DE VALÈNCIA


Des de temps dels romans, els habitants d’estes terres valencianes ja posseïen institucions jurídiques que regulaven els conflictes de l’aigua. El Tribunal de les Aigües de València, organització perfeccionada després de la conquesta del rei Jaume I, és un model de justícia mil.lenari i únic que compta amb el respecte de tot tipus d’ideologies i pobles que conformen la nostra personalitat valenciana.
El Tribunal es compon de huit síndics-jutges, corresponents a les séquies i comunitats de regants de la Vega de València: pel marge de l’esquerra del riu Túria: Rascanya, Mestalla i Tormos; i pel marge de la dreta: Rovella, Favara, Quart, Benacher-Faitanar i Mislata. Quan exercixen funcions administratives son denominats síndics, quan fan funcions jurisdiccionals, jutges. L’organització del regs necessita d’una institució que s’encarregue de salvaguardar l’administració de l’aigua i de fer respectar les velles Ordenances, les quals han sigut transmeses al llarg dels anys per via oral i van ser escrites a principis del s. XVIII. Els síndics-jutges, son triats en cadascuna de les comunitats de regants, d’acord amb les ordenances respectives de cada séquia. Han de ser llauradors, propietaris i cultivadors directes de les terres regades per la séquia i, sobretot, amb coneguda fama de ‘home honrat’. Son escollits per un període de tres anys, amb possibilitat de reelecció. Entre ells hi han un president i vicepresident, triats per votació.  A tots ells, hem d’afegir l’ajuda que els proporciona el Guarda de la séquia, el qual és un empleat que s’encarrega de cuidar que l’aigua arribe a tots segons el seu torn de reg, comunicant les infraccions per a que siguen denunciades i jutjades pel Tribunal. També assisteix el Alguatzil, encarregat de donar aigua i pujar les comportes, que porta com insígnia un arpó de llautó daurat, de dues pues, una d’elles encorbada, que era l’instrument amb que separaven i arreplegaven les taules de les ranures dels partidors. Cap destacar, que els membres no son persones llecs en dret, es a dir, a pesar de no tindre formació jurídica, no desconeguen el dret que han d’aplicar, basat en les ordenances que dominen a la perfecció i que formen un ‘corpus jurídic’.
El Tribunal de les Aigües de València és una autèntica autoritat moral, les seues sentències son respectades per tots, de tal manera que mai ha sigut necessari acudir a la jurisdicció ordinària per al compliment de les mateixes. Una prova més d’això, és que no hi han recursos ni apel.lacions, ja que la sentència és executiva de per sí. Posseïx les quatre característiques pròpies de tot procés judicial: Concentració, oralitat, rapidesa i economia.
Aquest Tribunal ha obtingut gran reconeixement internacional, i entre molts dels títols que s’ha guanyat, destaquem el de ‘Organisme Consultiu no governamental’ donat per Nacions Unides.
Vos animem a visitar una sessió del Tribunal de les Aigües, tots els dijous a les dotze del matí en la Porta dels Apòstols de la Catedral de València. És una institució genuïnament valenciana, a la qual tots els valencians tenim en la més alta estima.  


dijous, 14 de febrer de 2013

LA NOSTRA POESIA: QUINS TAN SEGURS CONSELLS





AUSIÀS MARCH QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT,...

 
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.



dissabte, 9 de febrer de 2013

POBLES I LLINATGES: EL PUIG I LES LLEGENDES DE LA CONQUESTA DE VALÈNCIA



El Puig és un dels llocs més sagrats i emblemàtics dels valencians, situat entre el mar i les muntanyes i envoltat de fertils hortes a pocs quilómetres de la ciutat de València, aquesta petita, però significativa població de la comarca de L'Horta Nord, va ser protagonista històrica de l'empresa de reconquesta de les terres valencianes per part dels nostres avantpassats arribats del nord. Encara que s'ha pogut trobar restes de presència humana relacionada amb la cultura ibèrica i amb la època romana, les fonts no comencen a nomenar aquest enclavament fins al segle XI. Llavors estava ocupada pels àrabs i era coneguda com Jubayla (pujol), Cebolla, per a les hosts castellanes del Cid que van ocupar durant un curt temps aquesta població. La reconquesta final de Cebolla, va arribar de mans de Jaime I l'any de 1237, i van ser precisament les tropes catalanes les que li van donar en la seua pròpia llengua l'actual denominació del Puig de Cebolla, a causa de trobar-se el castell a la part alta d'un pujol. De la permanència de les hosts reals al castell del Pig es van generar diferents llegendes íntimament relacionades amb la conquesta de València. Es comta que trobant-se el rei Jaime I al castell del pujol principal del lloc, el seu cavall va donar un colp en el sòl i d'allí va brollar una font que encara es troba en la dita muntanyeta, coneguda des de llavors com”de la patà”, les aigües de la qual tenien el seu origen en l'antic aljub musulmà. Una altra llegenda ens parla que quan el rei va decidir abandonar el seu campament per participar en la batalla contra els àrabs, en anar a desmuntar la seua tenda, un rat penat havia niat en el seu interior, per la qual cosa el monarca considerant-ho un bon auguri la va deixar plantada i va prendre al rat penat com a símbol heràldic. 
Retaule a l'interior de l'ermita de Sant Jordi (El Puig)

Però és sens dubte l'episodi més important d'aquesta localitat, en el qual es confon la llegenda amb la història, l'ocorregut a pocs metres de l'entrada actual del poble, en el camí de La Creu o Pobla de Farnals el 20 d'agost de 1237, quan diversos centenars de cavallers catalans al comandament de Bernat Guillem d’Entença es van enfrontar i van vèncer amb l'ajuda i participació del seu patró Sant Jordi a milers de musulmans en la anomenada batalla de Enesa, que va decidir definitivament la campanya de València en favor de les tropes de Jaime I. En record d'aquesta batalla, existeix avui una ermita dedicada a Sant Jordi, consagrat patró de València. També en la catedral de la capital valenciana pot veure's el retaule representatiu d'aquesta  batalla en el qual apareix Sant Jordi al costat dels cavallers catalans que van derrotar als moros en tan significativa trobada bèl·lica. Un altre esdeveniment que es va succeir en els dies previs a l'entrada del rei a la ciutat de València va ser la trobada d'una imatge de la Verge sota una campana als peus de la muntanyeta de la Patà, per part de Sant Pere Nolasco, frare mercedari que acompanyava al sèquit del rei. Considerant el rei que es tractava d'un fet d'indubtable significació espiritual, va proclamar a aquesta verge del Puig patrona del nou regne de València i va lliurar aquestes terres a Arnau de Cardona, de l'Ordre de la Mercè perquè construís en el seu lloc un santuari, avui desaparegut, que va ser la base de l'actual monestir que es conserva en aquest lloc.Fets històrics i llegendes no contrastades que en qualsevol cas representen la realitat històrica de l'arribada de tropes i colones catalano-aragonesos a la comarca, la fugida dels musulmans i l'entrada triomfal de Jaime I i els seus exèrcits a la ciutat de València després de rebutjar una proposició del rei musulmà Zayyan en el qual li oferia les cessió de tots els seus castells des del Guadalaviar fins a Tortosa, un castell a la ciutat i el pagament de tributs perquè respectés la ciutat. Sabem la resta de la història, el rei no va pactar, va entrar a València i això va significar el principi de la fi de l'ocupació islàmica a les nostres terres.
Com la majoria dels pobles reconquerits, la població del Puig de Santa María va ser colonitzada per famílies arribades de Catalunya. En el morabatí de 1379 consten els següents cognoms d'aquest origen: Abella, Alemany, Balaguer, Barall, Barbadell, Barceló, Bargalló, Blanch, Bompar, Bort, Busquet, Cabot, Cabrera, Casis, Castellar, Cera, Clota, Coll, Comany, Espital, Febrer, Ferrer, Filaya, Fortes, Gallà, Garrigosa, Gener, Gibot, Granada, Guerau, Joan, Jofré, Just, Lleó, Llobà, Llobregat, Lloret, Magrinyà i Manquet. D'altres orígenes consten Almudever, Beneyto,Eximeno, Ginebreda, Lázaro, Llopis i Llompart. Les mortandats del segle XIV causades per epidèmies d'oest, la mobilitat demogràfica del nou regne i la construcció de la important cartoixa de l'Ara Crist en el seu terme municipal van atreure a nous pobladors que van canviar el mapa onomàstic de la localitat afegint-se noves famílies a les quals encara continuaven allí com els Ferrer, Joan, Alemany o Beneyto. En els morabatíns del segle XVII els cognoms més comuns al costat dels quatre anteriorment citats són Salt, Sinisterra, Ballester, Muntalar, Dalmau, Satmartí, Alapont, Vidal, Mestre, Anglesola, Manuel, Francès, Rodrigo, Burgos, Flores, Reguart, Carbonell, Montoro, Rodrigo, Quiles, Agrayt o Romeu.
El Puig va pertànyer a les famílies Xèrica, Janvila i Centelles, i al seu ajuntament va pertànyer el proper llogaret de la Creu del Puig (actual Pobla de Farnals) fins a l'any de 1609. 

Retaule de Marçal de Sax a la catedral de València

Situada de cara al mar i en les estribacions de la serra de Calderona, i està coronat per dos pujols, la muntanyeta de la Patà on es troben les ruïnes de l'antic castell del segle XI, i la de Santa Bàrbara, amb l'ermita del mateix nom, des d'on els habitants del poble beneïen els camps tots els mesos de maig per protegir-los de les tempestats i les inclemències del temps. Un tercer pujol, denominada de la Pedrera va anar desapareixent a poc a poc durant el passat segle en ser construída l'actual autopista de Barcelona, i ser usada la terra de la mateixa com a materials per a la construcció d'un dels espigons del port de València.
En el terme del Puig trobem llocs d'alta importància històrica per a la nostra identitat com els ja citats del monestir la construcció del qual va ser iniciada per ordre de Roger de Lauria l'any 1300 sobre l'antiga església de Santa María, manada construir per Jaime I, on es troba la tomba de Bernat Guillem d’Entença, alcalde del castell i oncle del rei, mort en la batalla del Puig, o l'ermita dedicada a Sant Jordi en el lloc on va tenir lloc la batalla de Enesa. També es troben la cartoixa de l'Ara Christi, una de les més importants de territori valencià, o una de les torres de guaita que al costat del mar van ser construídes durant el segle XVI per alertar a les poblacions costaneres del perill de les incursions berberisques.
Durant el segle XX, sectors nacionalistes de València van triar aquest entranyable racó valencià com a lloc de celebració del 9 d'Octubre, organitzant la societat Lo Rat Penat una processó cívica des de l'ermita de Sant Jordi fins al monestir. Durant la dècada dels anys 60, les joventuts d'aquesta organització van començar a celebrar alguns aplecs en diferents llocs com Lliria, Alcoi, la Vall d’Uixò, Castelló o Bocairent, celebrats entre prohibicions i pressions de les autoritats de l'època, fet que va motivar que els actes anassen desconvocats i traladats a les setmanes següents. D'aquesta manera, el darrer diumenge d'octubre de 1964 va tenir lloc la primera Marxa a Peu des de València al Puig, celebració nacionalista reivindicativa que va durar cinc anys, fins que en 1968 les autoritats van tancar la població del Puig per evitar l'entrada dels participants en l'acte. Aquests actes es van reprendre en anys posteriors i en l'actualitat alguns sectors del nacionalisme continuen celebrant al Puig aquesta diada reivindicativa els darrers diumenges d'octubre mantenint la marxa des de València a l'ermita de Sant Jordi i des d'aquesta a la muntanyeta de la Patà.

NI DEMANEM PERDÓ NI OBLIDEM


Som poble i lluitem per la nostra existència i afirmació. Ni demanem perdó ni oblidem.

dilluns, 4 de febrer de 2013

POBLES I LINATGES: SUECA, ENTRE L'ALBUFERA I LA MAR


Panoràmica des de la muntanyeta dels Sants (Sueca) en diferents époques de l'any


Sueca és la capital de la Ribera Baixa i al mateix temps el municipi de la comarca que més població concentra. Eminentment agrícola es troba situada al Parc  de l'Albufera, en una gran planicie pantanosa en el qual s'alça com a únic pujol la anomenada Muntanyeta dels Sants, i que es troba entre el riu Xuquer, l'Albufera i el mar Mediterrani formant part d'aquesta localitat onze petits nuclis de població convertits en l'actualitat en importants centres turístics i lloc d'estiueig dels habitants de València.
Encara que els més antics vestigis de població es remunten al Paleolític superior i que sembla que en els seus voltants va existir una alquería durant l'ocupació àrab, l'actual Sueca entra en la història durant els temps de la Reconquesta. Ja l'any 1157, el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV va fer donació d'aquestes terres a l'Ordre dels Hospitalaris. Posteriorment, en temps del seu descendent Jaime I, i després de la conquesta de València, el rei fixa en el Tractat d’Almizra els límits entre les noves terres reconquerides i les que encara quedaven en poder dels musulmans, quedant entre les primeres els llocs de Cullera i Sueca a les quals es va concedir en 1245 carta de repoblament davant el notari Bernat de Leocadia i mitjançant el procurador Pere de Queralt, quedant colonitzades amb setze famílies catalanes. En el Llibre del Repartiment consten els cognoms Alfaro, Anglesola, Casals, Despuig, Escrivà, Fraga, Joan, Llobet, Massot, Matoses, Miralles, Nebot, Piquer, Puig, Robina, Tarquer i Vilacolom repartits entre Sueca i Cullera. En la carta de poblament de Sueca consten a més els cognoms Altarriba, Andreu, Arnau, Bonet, Campgalí, Casals, Cucó, Domingo, Escrivà, Ferrer, Ferri, Garrigues, Gasch, Graus, Guillem, Guitart, Isern, Llobet, Martí, Maçot, Mascarell, Messeguer, Milà, Mulet, Nebot, Pelet, Poller, Puig, Riera, Robert, Rufa, Sany, Salvà, Salit, Santhipòlit, Zaragoza, Sories, Targuer, Tarragona, Torre, Vallmoll i Vinyes, sent la proporció de persones arribades des de Catalunya almenys del 90%. Posteriorment s'afegirien els també predominatment catalans Amat, Aragues, Badía, Baldoví, Bertrán, Blanch, Castell, Coll, Cortès, Dalmau, Doménech, Eimeric, Esteve, Estruch, Frigola, Ferri, Jover, Llagostera, Mir, Roure, Serra, Vilaragut, Andreu, Artigues, Barrot, Berga, Biosca, Bisbal, Bonfill, Burch, Canyelles, Carpi, Castelló, Cerveró, Xifre, Comella, Conesa, Conills, Creus, Durà, Fuster, Garrigó, Huguet, Llàser, Lledó, Llombart, Lleida, Llopis, Lloret, Marco, Mercader, Miquel, Miró, Nadal, Oller, Ortells, Ortí, Osca, Pascual, Pelegrí, Piera, Rabassa, Ramón, Reguart, Riudoms, Rodrigo, Robió, Roig, Rosell, Sabater, Saera, Sala, Salom, Sanxo. Serra, Soler, Perol, Terrassa, Torres, Tovià, Vila i Vinyoles.
A partir del segle XIV, Sueca va comptar amb consell municipal i personalitat jurídica pròpia, encara que no perdria la seua dependència militar del castell de Cullera fins a 1607. A les seues terres van cobrar protagonisme diferents fets d'armes, especialment durant la guerra de les Germaníes, i molts dels seus veïns van recolzar el carlisme.Va ser declarada ciutat en 1899.
En l'actualitat compta amb al voltant de 29.000 habitants que parlen majoritàriament valencià. Entre els seus naturals més celebres destaca l'escriptor  Joan Fuster i Ortells

divendres, 1 de febrer de 2013

El TIO CANYA ENCARA NO TÉ LES CLAUS DE SA CASA



Any 1976, amb prou faenes un any després de la mort del General Franco, Al Tall trau a la llum dins del seu segon disc "Deixeu que rode la roda" la cançó més emblemàtica de tot el seu repertori i, tal vegada, l'himne de lluita i defensa de la nostra llengua més important, almenys, de les últimes dècades: "El Tio Canya". "A la Pobla hi ha un vell que li diuen tio Canya, porta gorra i brusa negra i una faixa morellana". Un començament que ja forma part, juntament amb la tornada que analitzarem més tard, de la història del nostre Poble. Què Pobla és el poble del Tio Canya? Uns diuen que la Pobla de Vallbona, altres la Pobla de Benifassà, també es parla de la Pobla Tornesa o la de Farnals. Però pot ser qualsevol de les "Poblas" que inunden la nostra terra. Pot ser qualsevol poble de la nostra terra.
I com va vestit El Tio Canya? Amb la roba típica dels pobles valencians de l'època. Senya d'identitat del poble.

El Tio Canya no va ser a la ciutat més que tres vegades en moments puntuals. En arribar per a fer uns papers es porta la sorpresa desagradable que el que li parlen a València no és la seua llengua, sinó el Castellà. Avui sembla comú però si nosaltres tenim una llengua pròpia...atendre'ns en castellà dins de la nostra terra és com si ara en tota Espanya atengueren en els centres públics sol en anglès. Açò solament té un nom, imperialisme.València ho porta patint des de l'abolició dels Furs... però la història ve d'abans.

El fill del Tio Canya, que també es deia i vestia igual, senya d'identitat d'un poble, va patir la imposició del Castellà sense anar a la ciutat sinó en el seu propi poble. En el col·legi.

Els néts ja van ser colonitzats definitivament i, per a poder exercir un ofici públic com a mèdic o mestre van haver de viure a València parlant solament en castellà ja que la llengua del Tio Canya era "de Poble". Així es compleix la inversió lingüística en la nostra terra.
Però hi ha un raig d'esperança en els Besnéts del Tio Canya que tornen a la seua identitat parlant la llengua del Tio Canya i deixant a un costat la que van adoptar els seus pares a València, el Castellà.

La tornada, el millor de la cançó, ve a dir-li utilitzant una boníssima metàfora, que no té les claus de la seua casa que haurà de posar un pany nou o es quedarà sense casa.

Al final, el Tio Canya ha de tornar a València, però... A què? A reconquerir-la, perquè València tampoc és castellana sinó el cor de la seua terra. Per açò se li diu que li pose un forrellat nou a la seua casa perquè "avui encara tens temps".
En perspectiva... Es podria dir que s'ha recuperat la llengua i la identitat del poble valencià des de llavors? NO. Avui podríem dir que el Tio Canya, després del període Franquista, és més necessari que mai. Que avui, 37 anys després d'editar-se la cançó, aquella esperança posada en els besnéts va ser un estel fugaç en el firmament. Avui el castellà s'ha estès també pels pobles, ha arribat al poble del Tio Canya i ha deixat la llengua del Tio Canya com a ús residual de la intimitat familiar.

Malgrat tenir una televisió pública, una emissora de radi i l'ensenyament en l'escola es parla cada dia menys on es parlava fa un segle. Avui els rebesnéts del Tio Canya estudien la seua llengua en l'escola però no la parlen en el carrer. Ni en el metre. Ni en l'autobús. Ni en la tenda. Ni en el restaurant. És cert que pobles allunyats de les grans ciutats poden encara mantenir la llengua com a ús natural, però no és el cas de les grans ciutats i voltants que és on es concentra la majoria de la nostra població. Voltants que fa un segle parlaven un valencià menys intoxicat que ara... i sense estudiar-ho.

Que factors han fet possible aquesta situació? Bàsicament tres que van lligats a les visions polítiques del moment.

En primer lloc, la nostra terra va rebre des de sempre gent vinguda de pobles on no parlaven la llengua del Tio Canya. Sobretot gent de Terol; els antics Xurros; però no solament ja que va acollir a gent de Gènova, França, Castella... però arribaven en comptagotes. Aquesta gent arribava als nostres pobles amb voluntat d'integrar-se i aprendre la llengua perquè d'una altra forma, no hi havia integració possible. I s'integraven i els seus cognoms adoptaven la forma de la nostra llengua com els casos de cognoms aragonesos: Pérez que va passar a ser Peris o Escriche que va passar a ser Escrig. La generació següent del que venia adoptava de ple el nostre Ethnos i, no solament parlaven la nostra llengua sinó que es consideraven de la terra. Açò és integració, quan existeix una confluència d'immigració minoritària i voluntat d'integrar-se.

Què va passar en la nostra terra des dels anys 60 del segle passat? Que van arribar masses enormes de població vinguda de llocs dispars de la vella Castella. De zones com Andalusia, Extremadura, Albacete, Conca i altres van arribar enormes quantitats de persones en poc temps. Aquestes gents van doblegar en habitants algunes poblacions del Tio Canya que van passar d'agrícola a industrial. Un poble que passava en poc més de dos anys a doblegar la seua població amb gent que parlava llengua estranya no podia absorbir i integrar-los en la seua Ethnos. Si açò s'afegeix al fet que els vinguts no tenien necessitat ni voluntat a aprendre a parlar la forma estranya que parlaven els nadius, uns nadius que al menor problema en l'intent els exhortaven a parlar castellà "molt educadament", tenim la inversió lingüística en una o dues generacions. Avui els fills i néts d'aqueixos vinguts barrejats amb el nostre poble parlen la llengua estranya mentre estudien l'autòctona.
En segon lloc, la transició va portar, des del Madrid d'Abril Martorell, un càncer a la nostra terra ficant-la per les venes de la gent del nostre poble i va ser la negació estúpida de la nostra pertinença global a un poble que parlava nostra mateixa llengua i que anava des de més enllà dels Pirineus fins a les illes Balears. El "blaverisme" i la inversió dels nostres símbols va fer la resta. Aquell que renega dels seus orígens pot ser més fàcilment colonitzat. I aquest treball es va realitzar molt bé des de Madrid. I nosaltres ens enfrontarem, vam caure i vam perdre... com sempre. El Partit Blaverista quan va fer el seu treball va ser fagotitzat pel partit únic que ens desgoverna des de fa quasi dues dècades i ha portat a la nostra terra poc menys que al suïcidi col·lectiu.

I el tercer lloc? Està reservat a l'única visió del panorama que va pretendre una autèntica reconstrucció nacional valenciana sobre la base dels seus orígens i el seu Ethnos comú amb altres terres germanes. Aquesta visió, autèntica i única visió que podia fer mantenir les claus de la seua casa al Tio Canya, va ser abanderada i liderada per l'esquerra. Però la defensa del Ethnos no entén de referències polítiques. Tot el poble forma part d'aqueix Ethnos, no té color. Que els defensors de la nostra identitat es decantaren políticament va fer també molt de mal, perquè també va haver-hi "gent d'esquerres" centralistes espanyols i que van ser incapaços de parlar mai la nostra llengua encara que la veien amb simpatia per ser un cas exòtic que li enfrontava a uns fatxes que, si pogueren, eliminarien la llengua del mapa. Però no van fer molt de mal fins a finals de segle passat quan els va eixir la vena mundialista i "progre" que acompanya a l'esquerra i van recolzar, de forma unilateral i, açò sí, en la llengua del Tio Canya, l'altra arribada massiva de quantitats de gents però aquesta vegada vingudes d'altres zones. Els pobles del Tio Canya es van omplir de Sud-americans, Xinesos, Musulmans, Romanesos i altres que no solament no venien amb voluntat d'integrar-se sinó que, en molts casos, no sabien ni que ací es parlava una altra llengua diferent al castellà. Aquesta gent ha desplaçat als rebesnéts del Tio Canya dels comerços de poble i barri, del treball en el camp i fins a de la propia terra ja que molts d'ells estan marxant ara. I açò gràcies, entre altres factors, al suport del papers per a tots i "cap persona és il·legal" d'aquells mateixos que defensaven la reconstrucció nacional de la nostra terra.

La traïció i la ignorància de l'esquerra mundialista i "progre" que presumia abanderar la nostra causa; la deixadesa i l'estupidesa d'una part del poble que ignora i renega dels seus orígens i el seu Ethnos; El maquiavel·lisme històric d'un poble castellà que no pararà fins a sotmetre totes les identitats que conformen la nostra península sota el seu jou i que té en el nostre poble un aliat estúpid excepcional; així com el nou ens sorgit del Franquisme més ranci i que és el fatxa que defensa l'altre nacionalisme, l'espanyol, sota la unitat nacional espanyola sotmesa sota una única llengua; l'espanyola; un únic himne sense lletra, una única bandera inventada per Carlos III i un únic escut que antany i per als més "fatxes" segueix sent l'àguila i per als "més políticament correctes" és l'escut constitucional i borbònic; ha portat a la teulada de la casa del Tio Canya ja no a eixir-li fum sinó a encendre's en una flama com si d'una foguera o falla es tractara.

Prou fer-se una passejada per València, Castelló o Alacant per a adonar-se que, en els seus barris més antics i clàssics que van fer la nostra història, mai es parlarà la llengua del Tio Canya. Està plena de sud-africans, magrebins amb llarga barba parlant àrab, tendes de xinesos que parlen amb prou faenes el castellà sense intentar dir ni ¡Bon Dia! i sud-americans que amb el castellà ja tenen prou... excepte honrades excepcions, és clar. Els pobles també s'han omplert d'aquests "nous valencians" arribant fins i tot a pobles perduts on el Tio Canya encara era l'amo de la situació i on no van arribar els "xurros" de dècades anteriors.

El Tio Canya avui més que mai no té les claus de la seua casa. Ara encara hi ha temps, però menys que fa 37 anys i avui no bastaria amb canviar el forrellat per a revertir la situació. Caldria netejar molt la casa per dins ja que té moltíssima brossa que permet eixir, ja no fum sinó foc, de la teulada. Una vegada arreglada la casa per dins i buidada de tot el que la destrossa, el Tio Canya hauria de guardar molt bé la seua casa i no deixar còpies de les claus a ningú alié en dècades o en segles per a poder revertir la situació i que la Pobla i València tornaren a ser i parlar únicament la llengua del Tio Canya. Perquè ací no fa falta més llengua, ni la castellana ni l'anglès. I el que no estiga d'acord, siga de Castella o de la Conchinchina, ja sap on està la porta... amb el forrellat canviat i nou.