diumenge, 1 de desembre de 2013

RTVV: CRÒNICA D'UN NOVEMBRE HISTÒRIC




LA NOTICIA MÉS TRISTA:


Els valencians mai oblidarem la successió d'esdeveniments que vam viure al llarg de tot el mes passat de novembre. Un novembre que ens ha dut sentiments contradictoris i que, per una vegada, han aconseguit aglutinar tot l'espectre valencià fins una mateixa direcció.

El mes va començar amb la festa que ens porta a tots al cementeri com cada any. Així inauguràvem un mes que mai haguérem imaginat que finalitzaria de la manera més traumàtica per a tots els valencians. Un terratrèmol ha col·lapsat la nostra capacitat de rebre una notícia com la que vam rebre el dia 5 d'eixe mes. Eixe dia va començar un mal somni que pensàvem anava a allargar-se mesos però que no ha arribat a desembre.

El 5 de novembre dinàvem amb la notícia de què l'ERO que havia portat al carrer a un miler de treballadors de la nostra ràdio i televisió pública havien de ser readmesos per gràcia del jutge. Tot just 6 hores després d'aquesta alegria per als treballadors públics, va aplegar la notícia més trista que mai haguérem pogut imaginar. El Consell presidit per Fabra, un president que no va ser elegit pels valencians al 2011 i que només va prendre la presidència de la Generalitat a mans de Mariano Rajoy, després de la fugida de Camps poc després de veure’s acorralat pel cas Gurtel al mateix any de les eleccions, va decidir per via d'urgència i sense marxa enrere tancar RTVV.

La societat valenciana va amanèixer el dia 6 en shock, però la mateixa vesprada, una vegada els periodistas, que havien estat segrestats durant un parell de dècades pels successius governs del PP, foren lliures al espolsar-se la por què fa el no tenir res a perdre, ens van regalar una altra televisió més plural i de qualitat. Vam assistir a la millor programació de la TVV de tota la seua història. Van aparèixer grups nostres inèdits a la nostra televisió com Obrint Pas, així com la melodia de "lladres" del nostre grup Al Tall, mestres traduïen, per primera vegada, la notícia de l'accident del metro de València de l'any 2006 en la seua crua realitat. Eixa mateixa nit vam assistir al debat polític més plural de tota la història de RTVV amb un Serafín Castellano en les cordes, un representant del PP que no estava acostumat a tanta llibertat d'expressió després de tants anys de segrest i amb un Enric Morera sublime, el qual va ser el gran protagonista de la nit i una Marga Sanz incapacitada per parlar la nostra llengua.

PUJADA D'AUDIÈNCIA I PRIMERA MANIFESTACIÓ:

A partir d'eixe moment la pujada d'audiència va ser fulminant. La pujada de qualitat en la programació amb els nous esdeveniments va fer que molts valencians tornaren a la seua televisió. La gran qualitat va durar a penes un parell de dies, el que va anar de la dimissió de la directora Rosa Vidal i l'entrada del nou director Ernesto Moreno. Tot això aconseguit per decrets llei d'un govern de Fabra totalment boig que volia tornar a controlar i segrestar una televisió que els havia funcionat com a butlletí de partit durant molts anys. Una televisió què no desapareixia, a pesar del suposat control i tornada a la programació "normativitzada", el lletrer "RTVV no es tanca" del seu angle superior dret.

Aplega el dissabte 9 de novembre. Els treballadors convoquen una manifestació a València, Alacant i Castelló. Milers de Valencians es convoquen a aquestes manifestacions amb un missatge clar: RTVV no es tanca. Llauradors, periodistes, estudiants... fins a la Muixeranga d'Algemesí van donar suport a la continuació de RTVV. El govern valencià amb aquesta mesura hi havia aconseguit el que pareixia impossible: la trasversalitat en una manifestació defensant allò nostre. Una manifestació en la qual es veien banderes de tot tipus: desde l'oficial amb la franja blava i les corones reals fins a l'estelada independentista catalana. Això a València només es va veure a la manifestació per l'estatut en el període de la transició. Va ser emocionant. Però Fabra no ho va voler veure. Al dia següent pel matí, llevava totes les esperances als valencians quant va dir que no hi havia marxa enrere amb la desició presa.

14 DIES DE TRAVESSIA EN EL DESERT:

Els 14 dies que van transcórrer desde l'11 de novembre fins al diumenge 24 van ser dues setmanes de travessia en el desert. Tot es va ralentitzar. Les notícies es succeïen: si s'anava a donar presa, que si un grup de consellers del PP estaven en contra de la desició de Fabra però van ser obligats desde Gènova a votar a favor del tancament per a què no fracassara, que si s'havien reunit els sindicats de RTVV amb els consellers... moltes informacions en setmanes que passaven molt llargues. La programació de Canal 9 es va estabilitzar però sense llevar el nou logotip RTVV no es tanca. Programes i programes que sonaven a acomiadament ens mostraven el que havia estat Canal 9 en aquests 24 anys, a punt de complir el quart de segle de vida. Uns programes que, a poc a poc, ens mostraven tot allò que anàvem a perdre. Al mateix temps el suport per al manteniment de la RTVV aplegava de diversos punts, desde l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fins al món de la Pilota Valenciana. Els llauradors i les festes populars més arrelades a la nostra terra. Tota la societat valenciana estava en contra del tancament perquè tota havia de perdre alguna cosa. En tots aquests dies només va passar una cosa que va ficar Canal 9 a la palestra de nou. La policia judicial havia entrat a RTVV per a requisar uns documents relacionats amb el cas Gurtel. Alguna cosa en tot aquest embolic feia pudor.

LA SETMANA TRÀGICA:

I aplegà la setmana que tots temíem. Els rumors donaven a entendre que, mentre pareixia que el govern escoltava unes propostes dels sindicats de RTVV que tot indicava eren més econòmiques que el mateix tancament, el govern treballava ràpidament per canviar lleis quasi de forma il·legal amb la fi de votar el 27 el tancament definitiu a les corts sense opció de fer res l'oposició. I ho van fer fins al dimarts 26. Eixe dia va començar una setmana tràgica per a tots els valencians. El mateix dia Fabra va dir, desde Madrid, que no hi havia marxa enrere i que el diàleg amb els sindicats de RTVV no serviria per a res. Si Fabra va dir això desde Madrid, simptomàticament, el document del consell que assegurava el procès de tancament va estar escrit en la llengua castellana.

I arribà el 27 de novembre. U de tants dies a recordar en la infàmia del nostre país. Eixe dia, després d'una crispant sessió parlamentaria, el tancament de RTVV va ser aprovada a les corts per un resultat de 49 vots a favor i 42 en contra. Entre els votants a favor va estar l'alcaldessa de València, Rita Barberà, que tant s'havia vist per la defenestrada televisió, passant a la posteritat els seus vots al balcó de l'ajuntament vestida de roig durant les mascletades de les falles valencianes. També va estar l'expresident Francesc Camps, altre botxí de la RTVV. Primer la segrestaren i després la mataren quant ja no els servia. Cal no oblidar-ho. Eixa mateixa vesprada es van donar pressa en traure els resultats de la votació al butlletí valencià. Això feia pensar que el tancament seria imminent.


 LA NIT MÉS LLARGA:

El que ningú s'imaginava és que seria amb nocturnitat i traïdoria. La nit del 28 al 29 de novembre de 2013 passarà a la història del nostre país igual que ho va fer el 25 d'abril com un atac al nostre autogovern i identitat. Poc després de ser radiat l'ultim partit del València a Europa en la nostra llengua i en començar un dels programes de ràdio més escoltats al nostre país: "La Taula esportiva" aquest programa es va apagar. Ràdio 9 havia mort. La ràdio de tots els valencians en valencià havia sigut la primera a caure. Immediatament, els treballadors, alertats pel que havia passat a la germana ràdio, es van atrinxerar a la televisió. A partir de la mitjanit començava el setge, com si de la mateixa Xàtiva del 1707 es tractara, a la nostra televisió mentrestant l'espectador assistia al·lucinat i impotent a les últimes hores d'una mort anunciada.

L'hora fatídica on la televisió es va ficar negra com si no haguera existit mai, va ser a les 12:19 del migdia del dia 29 de novembre de 2013. Tot el procés de setge i batalla d'eixe dia és història del nostre país com puga ser la derrota i destrucció de Xàtiva. El suport i cobertura mediàtica que va donar la TV3 formarà, com la guerra de la Successió, part de la nostra història d'una identitat comuna. Inclòs el diàleg establert entre els treballadors atrinxerats de Canal 9 al costat de l'oposició política al ple i un membre de TV3 parlant sense amagatalls de la nostra llengua comuna i de l'atac al català allà on es parla. El representant de la televisió del Principat de Catalunya es queixava que al País Valencià desapareguera la veu en català després del tancament de RTVV i el tall de senyal de TV3. Per fi, el periodisme valencià estava plenament en mans castellanes. Un drama identitari de primera magnitud. Un atac més a la nostra identitat valenciana com a poble català.
Molts passaren eixe dia pels micros de la televisió valenciana en les seues últimes hores de vida. Paradoxalment, altra anècdota trista va ser la justícia social que li va donar Canal 9 a les víctimes de l'accident de metro de 2006. La presidenta de les víctimes del metro va ser entrevistada per primera vegada a Canal 9 en un moment memorable i emocionant. Sols que aquesta hagué d'entrar a la televisió per una finestra perquè el colp d'Estat informatiu del govern Fabra hi havia assetjat aquesta amb policia.
Un altre moment emotiu va ser el del gran heroi de la dècada i que passarà per a sempre a la història del nostre país. El conegut com a Paco Telefunken es va negar a apagar la televisió. No va estar disposat a passar a la història com a botxí de la nostra televisió i es va convertir amb el nostre heroi nacional.

Moltes anècdotes es van succeir en aquestes hores. El jutge de Paterna va ser el que va ordenar que marxaren els periodistes atrinxerats o serien trets a la força. Ara sí que anava de bo i Canal 9 tenia les hores comptades. L'entrada de la Policia Nacional, com aquelles tropes castellanes que arrasaren el nostre país pel 1707; presagiava el final imminent. I així va ser. Al crit de "es un colp d'estat" a les 12:19 hores l'última imatge de Genar Martí custodiat per tres policies i preguntant què estava passant, formarà part de la nostra història com l'execució de milers de valencians agermanats al segle XVI i Maulets del XVIII. Eixa imatge ha fet mal. Molt de mal a les conciencies d'aquells descendents d'Almansa. Ja no res serà el mateix al nostre país. Ens han furtat la veu, el so i la llengua un altra vegada desde ponent utilitzant per mil·lèsima vegada als traïdors botiflers mentre rebiem el suport i la cobertura dels nostres germans del Principat. Del Nord. D'aquells que, encara, alguns malparits diuen que ens volen invadir. Quí ens està invadint desde fa 300 anys, senyors i senyores?





L'ESPERANÇA TANCA EL PITJOR MES:

Però aquesta vegada no callarem. Un dia després de la desfeta, els valencians tornaren a reunir-se per decenes de milers de persones a València un altra vegada tot just 21 dies després. No era molta gent, havia d'haver estat més. Però és veritat que va haver-hi menys de 24 hores des de la seua convocatoria, així que es podia valorar com un èxit. Un èxit també al comulgar totes les banderes en una mateixa veu: Fabra dimissió. La traca final va ser la demostració dels treballadors de RTVV del seu segrestament en posar com a música de fons cançons prohibides desde feia dècades a la televisió pública. Cançons com el Tio Canya o el cant dels Maulets d'Al Tall, cançons d'Obrint Pas i, com a colofó i fi de festa, l'esperança dún futur millor en veu de Lluís Llach i la seua estaca. Una estaca cantada per tota una plaça de la verge; antiga plaça de la Seu; abarrotada de gent en una comunió de País i Nació com feia dècades no es vivia a València amb totes les nostres banderes onejant al vent. Emocionant. Aquest es el camí. La pròxima vegada hauríem de ser més. Per un moment, el Tio Canya havia tornat a la nostra València segrestada, com ha estat tants anys RTVV, i més viva que mai.

El mes de desembre comença amb la promesa de noves manifestacions en contra dels botiflers del PP que ens desgovernen. Estem més vius que mai. Junts ho podrem tot. La lluita continua.

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. 
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. 
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, 
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.


















dimecres, 9 d’octubre de 2013

HISTÒRIA DE LA SENYERA DELS VALENCIANS

 
La nostra identitat és antiga i llegendària. Sorgeix entre les boires pirinenques en un moment de la història esquitxat per batalles i personatges llegendaris, una època de resistència, afirmació i reconquesta, des de la lluita pel dret a existir. Els nostres avantpassats es van fer a si mateixos com a poble al nord, i des d'aquestes terres es van estendre cap al sud i l'est en dura lluita durant segles, guanyant a l'Islam la terra i el suport per seguir lluitant i treballant. Des de Girona, al Rosselló, Subirats, Cervera, Camarassa, Barberà, Balaguer, Alcover, Tamarit, Noguera, Pallars i molts altres llocs van arribar els nostres avantpassats vencent i arraconant els musulmans sense parar de assentar-se en les noves terres durant els segles següents i portant amb ells els grans tresors de la nostra identitat. Els noms dels seus llocs d'origen, perpetuats en els tradicionals cognoms valencians que demostren quina és la sang que corre per les nostres venes, la llengua nascuda als Pirineus i els senyals d'identitat entre les que destaca la bandera dels quatre pals de sang, emblema primer dels reis que van conquerir aquesta terra, i de tot el nostre poble després.
Va ser precisament un valencià, Pere Emili Beuter, qui al segle XVII va plasmar en la seua obra "Història de València" una bellíssima llegenda, mai demostrada històricament, però que forma part del patrimoni cultural del nostre poble i que ha quedat reflectida durant generacions en nombrosos contes i textos. Com la llegenda de Covadonga per als castellans, els fets de William Wallace per als escocesos, el mite d'Arturo per als britànics o la llegenda de Ròmul i Rem pels romans entre moltes altres, independentment de la veracitat o no dels detalls més històrics, l'entranyable història de la creació de la bandera dels quatre pals de sang forma part d'alguna manera de la nostra memòria històrica més antiga, i es va convertir en un mite per a tots els que portem amb orgull aquest ancestral símbol identitari passat de pares a fills durant generacions. Tenim el mateix dret a fer-ho que la resta de les identitats del món. Segons aquesta llegenda, el comte Guifré el Pilós estant ferit de mort després de la batalla al servei de Lluís el Pietós -o Carles el Calb- contra els musulmans, va rebre en premi pel seu valor i heroisme el dret a llegar als seus descendents noves armes heràldiques. Així, l'emperador va posar els seus quatre dits en la ferida sagnant del Comte Guifré i els va passar pel seu escut daurat, naixent així l'ensenya dels quatre pals de sang com a nou símbol sobirà de lluita. La fidelitat, la sang i la lluita queden perfectament representades en aquesta llegenda tan nostra. La veritat és que aquesta bandera ja formava part dels emblemes dels descendents de Guifré el Pilòs al segle XI. Hi ha proves de tot això. En els sarcòfags de Ramon Berenguer II i Ermessenda de Carcassona l'any 1082, ja apareix l'emblema dels pals de sang, encara que en diferent nombre, tal com han estudiat els heraldistes Armand de Fluvià i el recentment desaparegut Martí de Riquer, i l'any 1150 tornen a aparèixer en un segell de Ramon Berenguer IV. Serà precisament aquest comte el que farà seu i del seu llinatge aquest emblema en ser nomenat "princeps i dominator" d'Aragó i cabdill polític del nou estat de "Aragó i Cataloniae", que va suposar la unitat dinàstica de les ètnies catalana i aragonesa en una mateixa Corona, i per tant en nou estat format per dues realitats nacionals, dues nacions que dividides en diferents realitats jurídiques i culturals, sorgides per conveniències feudals, seran sempre les mateixes partícips de l'estat catalano-aragonès fins a la seua destrucció per la força de les armes fa 300 anys. Aquesta bandera, coneguda com a senyera reial, per ser privativa de la dinastia reial catalano-aragonesa, va ser la que van portar en els seus estendards, al costat de les ensenyes de les diferents cases nobiliàries, les tropes que van acompanyar a Jaume I a la conquesta de les terres que després van ser Regne de València, el nostre actual País Valencià. En 1269, un privilegi de Jaume I va concedir a la ciutat de València un segell amb els quatre pals, aquest privilegi es va fer extensiu a l'any 1312 a les Illes Balears.  Era el temps de les ensenyes locals que van apareixent al llarg dels segles en les poblacions conquistades i en que sempre apareixen els quatre pals compartides amb altres elements heràldics. No existia necessitat de diferenciar la resta d'habitants del nou regne de València, les quatre barres de la dinastia regnant ja representaven totes les entitats jurídiques de la Corona catalano-aragonesa de forma conjunta i sota aquest emblema érem coneguts a tota la Mediterrània des de les costes ibèriques fins  Atenes, una zona geogràfica en que a dir del cèlebre cronista i guerrer almogàver Ramon de Muntaner, natural de Peralada, a l'Empordà i veí de Xirivella, a l'Horta de València, tots els peixos havien de portar la bandera dels quatre pals. A València hi ha provades mostres documentals de l'ús d'aquesta bandera que els valencians hem reverenciat durant segles, la portava el Centenar de la Ploma i era passejada al costat de la creu de Sant Jordi a les processons que al cap i casal es celebraven anualment en la nostra ciutat fins al segle XVIII en honor del patró del regne, Sant Jordi, tal com confirmen els escrits del Marc Antoni Ortí en 1638. De la vinculació dels valencians amb la bandera dels quatre pals de sang ens parla precisament la reproducció del retaule del mestre Marçal de Sax del segle XV, que fins fa dos anys s'exhibia a l'interior de la capella en la qual es va oficiar la primera missa després de la conquesta de la ciutat. En aquest retaule, l'original es pot veure al Museu de Victòria i Albert de Londres, es reprodueix la batalla del Puig en que les tropes cristianes al costat de Sant Jordi vencen als musulmans sota l'ensenya de la creu del Sant Patró dels valencians i la bandera de les quatre barres. En la rehabilitació que l'arquebisbat va realitzar fa dos anys i que va ser presentada precisament un 9 d’octubre, es van respectar les creus de Sant Jordi però van desaparèixer misteriosament les ensenyes amb els quatre pals. Als valencians preocupats per la història del seu poble no li han de passar per alt les connotacions de tan misteriosa i descarada desaparició.
La veritat és que la bandera local de València va seguir éssent l'ensenya tradicional durant els segles esdevenidors, la primera modificada per una corona reial en virtut a un privilegi del rei Pere IV a premi a l'actuació de la ciutat en la guerra contra Castella, a la que va ser afegida una franja blava ja al segle XVII per fer-la més visible; la segona com a representació heràldica del conjunt de ciutats, pobles i llocs de l'antic Regne de València. Un cop més, la documentació històrica ens confirma com era la bandera dels valencians i ens parla de les seues modificacions al llarg dels anys, unes modificacions -insistim- restringides a la ciutat de València. Manual dels Consells: «E es cert quel senyal per los molts alts Reys darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles. (...) Lo molt alt senyor Rey ara Regnant per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada specialment en los dos Setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells tenguts sobre aquella per el Rey de Castella enadi la dita corona al dit senyal» (Manual de Consells de 1377 (Arxiu Històric Municipal de València, anys 1375-1383, núm. 17, sig. a). Ni a eixa bandera ni a l'escut de la ciutat és troba menció relativa a cap franja blava aleshores. En 1449, ja en ple segle XV, va ser remodelada afegint una corona: "attenets que la bandera d'or e flama, fos squiurada e gastada, per tal proveiren ne fos feta una nova consemblant de aquella, empero ab Corona" (Manual d'Consells, Arxiu Històric Municipal de València, a-34, fol CC, anys 1447-1450), la franja blava no apareixeria fins al segle XVI, quan apareix als llibres del Mestre Racional «tella d'or ample pera la corona de la dita bandera ab tafatà de grana i blau». El regne no tenia aleshores cap bandera, ja que fins l'Edat Moderna no apareixen les banderes territorials. Les ensenyes eren per a reis, nobles, estaments, gremis i vils; per exemple els subdits de les vils de patrimoni reial tenien la dels reis (quatribarrada), els de l'estament militar la creu de sant Jordi, i només València ciutat tenia el privilegi d'usar la bandera, antiga senyera reial, a la qual com hem vist és va afegir la corona i la franja blava.
 Després de la derrota d'Almansa i l'arribada de la dinastia borbònica a la Corona d'Espanya, les coses canvien radicalment. Deixa d'existir la realitat estatal catalano-aragonesa en virtut a les polítiques jacobines d'assimilació i imposició centralista de les noves autoritats. Felip V fa desaparèixer l'escut de les quatre barres de l'heràldica reial i de les institucions públiques, talls, audiències i capitanies. Comença un període de genocidi cultural i lingüístic contra els països de parla catalana: se suprimeixen monedes, normes, lleis i costums, i la nostra llengua nacional passa a un segon pla, queda relegada a llengua privada i familiar i apartada dràsticament de les escoles i universitats. Els que vulguen créixer o ascendir socialment, d'ara endavant hauran de parlar i escriure en castellà i abraçar els símbols castellans. S'impedeix amb això qualsevol normativització i evolució natural de la nostra llengua que no podrà competir amb la nova imposada llengua castellana, fet que accentuarà els particularismes i accelerarà la desaparició del català -una de les llengües europees més ben normativitzada d'Europa- en l'escriptura, el que provocarà una important confusió entre els parlants d'una llengua que adoptarà usos populars no escrits.
Però el poble va continuar guardant la seua llengua ancestral i els seus antics símbols, identificant-se amb l'única bandera nacional que coneixien, la dels seus avantpassats, una identificació que facilita l'ús de la mateixa per part dels primers moviments nacionalistes del segle XIX. No obstant això, les polítiques i adoctrinaments van fer també la seua tasca, nous contingents arribats de Castella s'estableixen en diferents llocs del regne, especialment a la ciutat, imposant amb la complicitat de les autoritats locals i en connivència amb el govern central, la llengua castellana forastera com a idioma vehicular. La confusió estava servida. Durant el franquisme molts dels nostres símbols, considerats secessionistes, van ser prohibits una vegada més, i en 1960 a petició de Sanchís Guarner, va ser tolerada la senyera amb franja blava per a les festes locals. Després d'això, es va provar a utilitzar ambdues banderes, la de la franja blava per a València i la quatribarrada per la resta, tal com seria el més lògic, però una vegada més, la oligarquia de la capital va imposar la primera com única bandera oficial de la nova "Comunitat Valenciana", nom arbitrari que serà imposat des de Madrid per un pacte entre UCD i PSOE, el.liminant el de País Valencià , que va ser el nom consensuat originàriament a l'Estatut.
A l'espanyolització forçada de 300 anys i les prohibicions de règims etnocides, es van afegir els pactes polítics que als anys setanta van celebrar per purs interessos electoralistes polítics traïdors i sense escrúpols, pertanyents als grans partits espanyols amb intenció de tergiversar la nostra història, crear odis ficticis amb els nostres germans del nord i imposar denominacions alienes a la nostra identitat i al nostre territori. Com a colofó, ​​s'imposa la bandera local de la ciutat de València a la resta del territori valencià, intentant fer veure que la nostra bandera nacional, la de sempre, és una bandera aliena i enemiga.
Vergonya als quals es van prestar i han prestat a semblant maniobra traïdora. No aconseguiran fer que oblidem els nostres ancestrals símbols, la memòria de la nostra identitat és fort. Si hem resistit tenaçment aquests 300 anys, vencerem sens dubte.
Aquest 9 d'octubre hem de sortir al carrer exhibint orgullosament la nostra gloriosa i ancestral bandera, unint-nos a les reivindicacions dels nostres germans del nord i de l'est, amb fermesa, alegria i també amb irreverència i rebel·lia. Hem de reivindicar el que som i recuperar el que és nostre. Guanyar el carrer i fer-nos sentir. Només coneixent el nostre passat i reclamant el nostre llegat podrem salvaguardar la nostra identitat i crear un futur per al nostre poble.

 

 

dimarts, 10 de setembre de 2013

SEMPRE EN LA MEMORIA




Després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, el Regne de València va ser ocupat per les forces borbòniques. El 29 de juny Felipe V va derogar els Furs de València i les seves institucions d'autogovern iniciant una depuració dels càrrecs polítics del país justificat tot això pel delicte de rebel·lió i el “dret de conquesta”. Es va iniciar una dura repressió per part dels vencedors que va motivar que milers de valencians, solos o amb les seues famílies hagueran de deixar les seues cases i hisendes exiliant-se al Principat de Catalunya, últim baluard de defensa de les llibertats nacionals dels països que integraven l'antiga Corona catalano-aragonesa. El 16 de juny de 1713 davant la convocatòria de la Junta de Braços que havia de prendre la decisió de continuar la guerra, lliurant els representants del Regne de València una carta d'adhesió a la causa contra Felipe V i França.
“El regne de València, representat pels valencians que es troben en aquest Excel.lentissim i Fidelissim Principat seguint la justa causa de S.C.C.R.M de l'emperador i rei el nostre senyor, junts per deliberar la lastimosa situació en què es troben, han resolt per deute de la seua obligació i reconeixement expressar a V.E.F les gràcies de l'amor i afecte que han experimentat en tots els naturals des que el seu zel i fidelitat els té estranyats de la seua pàtria i que de nou queden més estretament vinculats a la demostració que V.E.F ha executat unir els interessos d'aquell regne amb els de aquest Fidelíssim i Excelentissim Principat…”
“la nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F que han deliberat sacrificar-es, per les mateixes raons, amb V.E.F i que estan prests a concórrer en tot allò que V.E.F considere poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel.lentissim i Fidelíssim Principat…”
D'aquesta manera, milers de valencians de tots els estaments socials van participar valerosament en la defensa de Barcelona agrupats en els Regiments de Sant Vicent Ferrer i  dels Desamparats, però també en diferents companyies d'estudiants i artesans formant part de les hosts de catalans, mallorquins i aragonesos, últims combatents de la Llibertat. Entre ells va destacar el general Joan Baptista Basset, natural d'Alboraia, qui com a comandant en cap de l'artilleria del Exercit de Catalunya va resistir fins al final i com tantes altres va ser torturat i empresonat.
Molts valencians van morir en la defensa de Barcelona i es troben enterrats en el Fossar de les Moreres. Les autoritats valencianes i el seu president, en afirmar que els valencians no tenim gens que commemorar eixe dia,  i en prohibir qualsevol acte de record i reivindicació nacional l'11 de setembre al territori que governa, demostra una vergonyós desconeixement  de la història dels valencians i una actitud dictatorial, condemnant a l'oblit a molts dels nostres herois anònims que van lluitar i van morir en defensa de les nostres llibertats nacionals.
Barcelona com Almansa simbolitzen la pèrdua d'autogovern i llibertat, l'enfosquiment dels nostres orígens, el segrest de la nostra identitat i història i al mateix temps expressen la voluntat de recuperació de nostra més antiga identitat i raó de ser.
I com diu Al Tall en el seu romanç del cec, “si voleu seguir, en els llibres està tot escrit”.
Sempre en la memoria!

diumenge, 7 de juliol de 2013

ACÍ ESTAREM. VA DE BO!




Volen reviscolar un conflicte. Un conflicte que mai hauria d'haver existit, unes diferències que ja estaven en vies de desaparèixer per sempre.
El conflicte del que parlem va néixer durant els últims anys de la dictadura i inicis de la transició i es va forjar en el si de diversos partits polítics que pugnaven per acaparar parcel·les del repartiment del nou poder que per aquelles dates s'estava establint. A partir de 1976 un grup de franquistes encapçalats per l'antic alcalde Miguel Ramón Izquierdo, i de diferents personalitats de nous partits com a Unión Nacional Española o Unión del Pueblo Español que havien estat marginats per la direcció de UCD s'aparten del projecte reformista de Suárez i apel·len al llavors minoritari sentiment anticatalà que ja es forjava entre els grups més radicals de l'extrema dreta espanyolista, inventant una identitat prehistòrica valenciana i creant una llegenda negra sobre Catalunya, entitat que suposadament voldria envair i colonitzar als valencians. El resultat d'aquests contactes, seria la creació del partit Unió Regional Valenciana, bressol del que després serà Unió Valenciana. Un any després, amb de la victòria del PSPV en les eleccions municipals, UCD que com la resta de les formacions de l'època amb possibilitats de governar havia abraçat-encara que sigui de manera tàctica i electoralista- els senyals tradicionals d'identitat del país valencià (denominació, bandera quatribarrada etc) i no posava en dubte la unitat de la llengua i la identitat compartida entre valencians, catalans i balears, canvia de maniobra i comença a utilitzar la tàctica de Ramón Izquierdo i els excluïts del seu partit amb l'objectiu de dividir a la societat valenciana i mobilitzar a un sector de la població per poder derrotar als seus adversaris polítics i prendre el  poder al País Valencià. Des de la direcció del partit s'encarrega a Emilio Attard que mitjançant els seus homes de confiança Manuel Broseta i Fernando Abril Martorell organitze aquesta maniobra política amb l'objectiu d'encoratjar un regionalisme espanyolista i anticatalà en un sector de la població i fer passar als seus adversaris polítics com venuts als catalans “que nos quieren conquistar”. Per a això van depurar el partit dels sectors valencianistes contraris a aquesta maniobra com Burguera, Muñoz Peirats o Noguera Roig, i van començar a inventar una història de València segons la qual, el poble valencià s’hauria mantingut pràcticament inalterat al llarg dels temps, parlaria una llengua diferent al català, tindria una cultura i símbols diferents a aquests i una rivalitat històrica amb els mateixos. Segons aquesta curiosa teoria, els valencians-malgrat les evidències linguistiques, documentals i geneològiques- no teníem cap vincle amb els catalans, encara que si amb el conjunt d'Espanya, es defensava una regió valenciana castellanitzada i espanyola i es posicionava contra un supòsit enemic català que volia conquistar i oprimir als valencians. El que semblava una llegenda surrealista i al·lucinant es va convertir en poc temps en una “realitat històrica” movilitzadora per a un sector de la població valenciana amb l'inestimable suport de diferents personalitats polítiques, del diari conservador i proespanyol “Las Províncias”, d'associacions culturals com Lo Rat Penat-que d'altra banda mai havia renegat de la unitat de la llengua fins llavors- i d'alguns escriptors aliens al món acadèmic que van veure publicats els seus disbarats en llibres sense cap credibilitat ni proves documentals. Paral·lelament, els dos grans partits atitzaven aquesta divisió per pur interès electoral evitant amb això que quallés una via política nacionalista al nostre territori, una maniobra que cristal·litzaria anys després en la Constitució espanyola que prohibiria explícitament qualsevol projecte futur d'unió entre catalans i valencians, en el canvi de denominació de País Valencià per Comunitat Valenciana i en la substitució de la bandera tradicional dels valencians (quatribarrada) per la bandera de la ciutat de València (amb franja blava) gràcies als pactes entre Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD). El mateix Partit Socialista i el Partit Popular (successor de UCD i d'AP) pactaran anys després una barrrera electoral del 5% que retardarà durant alguns anys l'entrada de qualsevol opció nacionalista en les institucions. El repartiment de poder que assegurava que el nostre país quedés en mans del partit únic espanyol (PP-PSOE) havia conclòs.
No és difícil avaluar el dany que va patir la societat valenciana durant aquells foscos anys. Molts de nosaltres formem part d'aquesta generació que ha estat adoctrinada en l'odi als nostres germans del Principat, però també hem pogut saber amb el temps que la història ens explica que catalans i valencians vam tenir i tenim els mateixos interessos geoestratégics, que sempre hem lluitat en el mateix bàndol en els successius conflictes en els quals aquest país es va veure immers, que vam patir la mateixa ocupació i repressió, i que no van ser precisament els catalans els que van prohibir la nostra llengua i van abolir els nostres costums i lleis. Vam ser molts els que esgotem hores de discussió defensant acaloradament una de les dues posicions i els que vam viure en primera persona els tristos enfrontaments entre valencians als carrers. Els atemptats terroristes contra institucions, escriptors i llibreries nacionalistes, els enfrontaments polítics i la polarització dels valencians entorn d'aquest conflicte, els experiments amb la nostra llengua operats des de unes suposades normes anomenades del Puig entre altres coses van radicalitzar la desvertebració del nostre poble que quedaria en mans de dos partits sucursalistes aliens als interessos de la població valenciana mentre que quedava enfortida la posició espanyolista i anticatalana iniciada fa tres-cents anys amb l'ocupació borbònica i destinada a castellanitzar la nostra terra a tots els nivells mitjançant l'ús imposat del castellà com a llengua i l'arribada interessada d'importants contingents demogràfics d'extracció castellana, i al mateix temps a impedir qualsevol vertebració nacional dels territoris de cultura catalana.
Curiosament, amb l'arribada del PP al poder de la Generalitat en els anys noranta, i malgrat la continuïtat del seguidisme centralista, el conflicte lingüístic identitari queda parcialment solucionat amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que mitjançant un consens de diferents entitats culturals i polítiques valencianes sembla tancar la discussió sobre l'origen de la llengua en acollir-se aquesta-sense cap tipus de resistència per part de la als criteris científics unànimement acceptats pel món acadèmic internacional, la filologia, la història i la romanística i el suport de les Universitats i dels professionals de la llengua. Els membres de la nova Acadèmia, pertanyents a diferents sensibilitats polítiques, i amb un president procedent de la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana, arriben a la mateixa conclusió que la Real Acadèmia de la Llengua espanyola, l’IEC, les Universitats i el món acadèmic, això és, que “valencià” és la denominació històrica que els valencians han donat a la llengua catalana, arribada a aquestes terres amb la majoritària colonització de pobladors catalans a partir del segle XIII i enquadrada en la variant occidental d'aquesta llengua. Una demol.ledora conclusió que solament va ser discutit per alguns sectors marginals que no van poder rebatre a la gran quantitat de recerques, textos i aclaparants proves històriques publicades per professionals solvents, prestigiosos i reconeguts que sempre van comptar amb el suport de les institucions i de l'Acadèmia.
Desafortunadament, la història sembla repetir-se, senyal que o hem oblidat o no hem après gens dels últims quaranta anys. Els grups reconegudament seccesionistes malgrat el poc recolzament electoral dels seus partits que no arriva al 1%, i el PP que ja no sap a on recorrer per salvar-se de la desfeta, han iniciat la seua particular ofensiva contra la nostra identitat. Durant les passades semanes el grup parlamentari del PP ha presentat una llei per a que la RAL defina al valencià com una llengua independent del català afegint sense cap vergonya que té els seus origens en l’iber!!!. Per les mateixes dades a Burjassot el PP, organitzacions seccesionistes com Lo Rat Penat junt al PP, el GAV i altres grups d’extrema dreta organitzaren una manifestació anticatalana sense molt recolzament popular, tot hi ha que dir-lo. I el passat dissabte 6 de juliol podiem llegir en el diari “Las Provincias” un article de un tal Enric Esteve, president de Lo Rat Penat demanant la disolució de l’AVL per servir els interessos del nacionalisme català baix el titol de “Si volen lio el tindran” (sic) en la mateixa linia de la entrevista al mateix personatge i de un manifest al que el diari va cedir una página sencera en el que afirma que l’AVL “fon en el seu moment un greu error polític del Partit Popular” (sic) que “resulta obvi afirmar-ho, els àraps i els berebers conquistadors permeteren als nous súbdits mantindre les seues costums i la seua llengua i el romanç se va forjant afegint al romanç primitiu l’influència de la llengua àrap. En el segle XIII el rei Jaume I dugué al Regne de València (no acalareixen si ja existia) la llengua occitana que era la seua materna, la qual es va fusionar amb el romança que ací es parlava, lo que donà la naturalesa definitiva a la llengua valenciana”, i també diu que malgrat que l’un era fill d’un notari de Palamós i el segón, fill del senyor d’Eramprunyà al Principat, “ningú s’atreví a catalogar de català” a la llengua  de personatges com Sant Vicent Ferrer o Ausias March entre d’altres. Aquesta increïble declaració que utilitza les mateixes frases i paraules de Enric Esteve pareix no tindre en comte que va ser el propi Vicent Ferrer el que diu tot el contrari al afirmar que parlava català en diferents ocasions, fet perfectament documentat, ni que d’Ausias March van dir que era “cavaller valencià de nació catalana”. Suposem que aquestes barbaritats que finalitzan amb amb una clara petició, “Hora és ya d’acabar en ella. I el camí és molt senzill. Deixen de dotar-la econòmicament i voran com els “doctes acadèmics” que cobren mensualment de l’erari públic valencià , eixiran corrent” (sic), tenen una explicació, el mateix Enric Esteve  reconeix que no és “ilustrat com els de l’AVL”. Està clar, volen reviscolar la “batalla de València”.

 El  Partit Popular i la seua periferia que veuen com perilla la seua hegemonia, com perd suports electorals elecció després d'elecció, es multipliquen els casos de corrupció en el seu si i sobretot com perilla el seu futur polític en un dels seus feus més importants sembla haver decidit ressuscitar el vell conflicte lingüístic, para com els seus predecessors, mantenir-se en el poder, i ho fa en un moment d'importants avanços electorals del nacionalisme d'aquest país i al mateix temps amb un important front sobiranista al Principat que podria influir en el futur del País Valencià en detriment del centralisme i del projecte estatalista espanyol. I ho fa per guanyar uns vots que se li van escapant dia a dia debut  principalment a una gestió nefasta plagada de casos de corrupció i saqueig generalitzat que han deixat al País Valencià a les portes de la fallida i en un dels moments econòmics més difícils de la seva història. Amb això pretenen matar dos pardals d'un tir: perpetuar-se en el poder i tallar qualsevol aspiració nacional en un dels territoris amb major potencialitat econòmica de l'Estat espanyol. Els perjudicats, com sempre serem els valencians que veurem com es frenen les nostres aspiracions i interessos, la nostra normalitat nacional i la mateixa existència de la nostra identitat com a poble per satisfer de nou els interessos partidistes d'una oligarquia que no ha fet més que destruir la nostra consciència nacional i les nostres aspiracions de futur.
Des de Va de Bo, esperem que el poble valencià no torne a caure en aquest parany i sàpiga triar, sense imposicions ni enganys qual és el camí que vol seguir i qual és la millor manera de defensar i lluitar per la nostra identitat i els nostres interessos.
Ha arribat el moment de conèixer qual és el nivell de maduresa del nostre poble, i de saber si hem après una mica de les lliçons de la nostra història o tornem a ser un poble feble, derrotat i humiliat que no vol aixecar el cap i ser amo del seu propi destí.
Nosaltres seguirem lluitant per la primera opció. I estem segurs que als valencians ja no els fan por el fantasmes apolillats de fa quaranta anys.

Ací estarem. Va de Bo!

dilluns, 24 de juny de 2013

LES NOSTRES FESTES DEL FOC III: LES FOGUERES DE SANT JOAN; LA NIT DEL FOC. ES TANCA EL CERCLE.






Estem davant la qual és, segurament, la nostra festa nacional més important. Sant Joan beu de la tradició més antiga possible. Realment se celebra l'arribada del solstici d'estiu. És una festa de comiat, d'un fins ara, al sol que a partir d'aqueix moment donarà menys llum cada dia al nostre món fins a l'arribada del nou sol victoriós en l'altre solstici, el d'hivern, i la seua nit més llarga. Per açò s'encenen fogueres, per a donar més força al sol després de tocar el seu punt culminant en el dia més llarg.


De llarg a llarg de la nostra Europa se celebra el solstici de forma semblant. Es troben casos a Espanya, Portugal, Noruega, Dinamarca, Suècia, Finlàndia o Regne Unit. Dins d'Espanya, és una de les festes més arrelades pertot arreu, però és en la cornisa cantàbrica, sobretot Galícia, i en tota la zona catalanoparlant on més arrelament té.

Centrant-nos en la nostra terra, hauríem de parlar de dues celebracions totalment diferents que mostren la contradicció nacional que mostren. Ens anem a centrar primer en les festes més turístiques que són Les Fogueres de Sant Joan d'Alacant.

LES FOGUERES DE SANT JOAN D'ALACANT.

En la ciutat d'Alacant per Sant Joan es feien nombroses fogueres des de temps immemorials per a celebrar la recollida de les collites en el dia més llarg, però durant el S. XIX, en temps de la reforma liberal, es va prohibir encendre fogueres en aquesta nit per bàndol cada any. Es va donar el cas que en 1881 es va oblidar realitzar el bàndol a l'ajuntament la qual cosa van aprofitar els veïns per a reunir-se en els carrers per a fer jocs, balls i ninots satírics. Açò no es va repetir més.

La festa de les fogueres tal com es coneix ara té, a diferència de les Falles de València, el seu any inaugural. En 1928 es van realitzar les primeres fogueres per iniciativa del Gadità Jose Maria Py que, després de viure 25 anys a València, institucionalitzaria les festes a l'estil de València després de traslladar-se a aquesta ciutat. L'excusa, aconseguir alt percentatge de visites turístiques com la ciutat de València rebia amb les Falles en Sant Josep. D'aquesta manera es va crear una tradició inventada sota els supòsits fallers valencians.

Es va canviar el nom de Falles per Fogueres; el nom de Casal per Barraques i el de Fallera pel de Bellesa del Foc. Més endavant, on si que sembla que va ser precursor pel que fa a València va ser referent a la "tradicional" ofrena de flors a Mare de Déu del Remei ja en temps del dictador Franco. La primera ofrena de flors, sembla ser la més antiga a Espanya, seria l'any 1941. Poc més tard vindria la de la Mare de Déu dels Desemparats a València. Sota honor el d'Alacant, segons la nostra visió que ja critiquem quan parlem de les falles, ja que precisament aqueixa ofrena de flors va ser la que va desvirtuar definitivament l'origen simbòlic d'ambdues festes.

Igual que les Falles, les Fogueres es cremen el mateix dia de la festa. El 24 de Juny, dia de Sant Joan, es cremen els monuments quan la nit del foc, realment deuria ser la del 23 al 24 de Juny. L'únic punt de festivitat que celebren els alacantins i que difereix de la valència fallera serà a causa de les dates d'ambdues. La primera celebra l'arribada de l'equinocci de primavera amb la qual cosa el temps no presta a banyar-se a la nit. En la nit de la cremada de les fogueres fa calor suficient com perquè els assistents demanen aigua als bombers. Amb açò se celebra la tradicional Banyà dels assistents a les fogueres.

Fins a ací una festa que, des dels seus orígens ni tan sols centenaris per un gadità, s'ha transformat en una tradició sent una còpia del pitjor i el millor de les celebracions falleres. No critiquem ací que es copie una festa d'un altre lloc, sinó critiquem els mateixos vicis antitradicionals que es van traslladar a les festes d'Alacant. Un despropòsit per a la nostra identitat. Alacant hauria d'haver triat una altra forma d'orientar la seua festa de Sant Joan amb un estil més tradicional i menys turístic-popular. No critiquem que ho celebren sinó com ho celebren.

Malgrat tot, desitgem que els Alacantins gaudisquen de la seua festa. Els llancem un pensament; el mateix que llancem als Valencians; tal vegada haurien de regenerar la festa cercant la tradició ancestral sobre la turística. A bon entenedor poques paraules basten.

LA NIT DE SANT JOAN: EL CERCLE ES TANCA. 

Ací hem parlat de la nit de Sant Antoni fogueres de les quals són un interludi entre el solstici d'hivern i la festivitat tradicional del Imbolc l'1 de Febrer. Sant Josep i les seues Falles representaven la crema de tot el dolent representat en les crítiques per mitjà de ninots just en l'equador de tots dos solsticis. Amb Sant Joan es tanca el cercle de l'època vertical, de pujada, de victòria solar quan aquest, vencent a la nit, va dia a dia donant-nos més llum en les nostres vides. És l'època solar, viril, vertical que arriba a la seua culminació el dia més llarg de l'any durant el solstici d'estiu que representa en les noves festes cristianitzades la nit de Sant Joan. Ací es tanca el petit cercle que representa el mig any solar per a entrar en el mig any lunar, femení, horitzontal que comença en el dia més llarg quan el sol arriba al seu cénit i és acomiadat, com es mereix, per mitjà de fogueres en fosquejar amb la finalitat de donar-li força al sol i que torne victoriós mig any després.

Aqueix dia venç la nit que va guanyant-li terreny al dia des de Juny a Desembre. Curiosament, en aqueix mig any lunar, les festivitats amb fogueres són menys abundants. L'única festa que se celebrava amb la llum de les fogueres era la dedicada al Déu Lugh en el dia del Lugnasad, l'1 d'Agost, quan es complia l'equador entre el solstici d'Estiu (que encara pesava en la memòria del poble com una derrota de la llum del sol) i el equinocci de Tardor. Era la dedicatòria al déu de la llum perquè no s'oblidara que havia de tornar. I ací acaben les nostres festes del foc fins a Sant Antoni després de la victòria solar al desembre.

Aquest és el simbolisme real de la nostra festa del foc. La nostra festa de Sant Joan. Que es renova cada any en la nostra ruta circular per la vida.

DEIXEU QUE RODE LA RODA: LA NIT DEL FOC.

La nit de Sant Joan és conegut en la nostra terra com la Nit del Foc. Cada any es repeteixen les festes, les fogueres, els balls i els cants en les nostres platges i muntanyes. Des de l'Alt Empordà a la Costera i des de la Vall d'Aran a L'alacantí se celebren fogueres aqueixa nit màgica.

En els pobles del Pallars, per exemple, encara existeixen uns costums antics de carregar troncs cremant mentre es corre per mitjà del bosc. La visió des de la llunyania és espectacular ja que es desprenen llengües de foc reflectides en les esquenes. Un parell de setmanes abans els solters del poble van al bosc i talen un tronc (falla) tan gran com les forces ho permeten. A la nit pugen al cim d'una muntanya i descendeixen corrent fins que dos casats els detenen abans de caure. Posteriorment, es cala foc a la foguera.

Els focs d'artifici també són típics en tot la terra catalana durant aquestes festes. En aquestes festes també existeix el costum de realitzar els famosos "Correfocs".

Avui dia els balls estan quasi desapareguts, però abans era típic envoltar la foguera entre els assistents i realitzar balls. On ballaven sardanes realitzaven aquest ball i on no, algun ball de cort circular ja oblidat on la roda, rodava. A Felanitx i Pollença, en les illes, encara es balla la Dansa de Sant Joan Pelos. També a Mallorca, Menorca i Eivissa es realitzen les fogueres en cales on, arribats les 0 hores de la nit, es llancen tres monedes al mar una amb un desig.

A València existeixen infinitat de creences per a aqueixa nit. Una és el bany típic de les dotze de mitjanit, si es realitza un bany en aqueix moment es conservarà la salut del cos durant tot l'any: " Bany de Sant Joan, Salut per a tot l'any".

Aqueixa nit també és la millor nit per a trobar corrents d'aigua o herbes curatives. Les solteres de la costa posaven la vespra de la nit la clara d'un ou en un got d'aigua. L'endemà, si la clara havia format la imatge d'un vaixell es casava amb un mariner si un arbre amb un llaurador.
Moltes són les celebracions i les referències en aqueixa nit màgica. La coneguda com la Nit del Foc.


LA FESTA NACIONAL. LA FLAMA DEL CANIGÓ. 

Però entre totes les celebracions, existeix una que es remunta a 1955 quan el Vilatà d'Arlés de Tec en la Catalunya Nord, Francisco Pujades, va decidir encendre el foc de la nit de Sant Joan en el cim del Canigó per a portar la seua flama a totes les zones catalanoparlants.

Amb açò es vinculava la celebració mil·lenària del foc del solstici d'estiu amb el seu significat col·lectiu. El Canigó té un simbolisme per al poble català. Muntanya perduda que actualment pertany a França, està lligat a l'origen mític del poble català i a la seua llengua. Per açò, el simbolisme que radica en el viatge actual al Canigó de persones catalanoparlants de totes les seues fronteres és simbòlic d'unitat nacional. Actualment, acudeixen la nit del 22 de Juny al cim de la muntanya sagrada vinguts del Principat, de la Catalunya Nord i del País Valencià portant cadascun branques d'arbres amb el nom de la seua terra amb la finalitat de cremar-les en la foguera nacional sagrada alçada sobre una creu de ferro que va col·locar allí el govern francés. Aqueix foc sagrat es custodia des de 1965 en el Castellet de Perpinyà des d'on es porta al cim del Canigó any rere any la nit del 22 de Juny.

Des d'allí, quan acaba la nit, cada persona es porta una part del foc revitalitzat amb la finalitat d'encendre amb ell la foguera de la nit de Sant Joan. Perquè arribe més ràpid es realitzen relleus per bicicleta, cotxe, vaixell i altres mitjans.
Què hauria de fer-se amb aquesta festa? Créixer més. Aquesta hauria de ser nostra festa nacional. Amb açò, la foguera del Canigó hauria de celebrar-se el dia de cada any que fóra el Solstici. Des d'allí, hauria de recórrer, no solament tot el Principat, com sembla ser, sinó arribar fins a les illes d'alguna forma i tota València. L'esperit de la tradició catalana simbolitzat en la flama hauria d'arribar al màxim de zones possibles inclosa tota València. Igual que antany els nostres avantpassats descendents d'aquelles terres per a repoblar el nou regne nascut de la conquesta de Jaume I, la flama de la nostra identitat hauria d'arribar per a il·luminar l'època fosca nacional que ens està tocant viure. És vital rebre la flama brollada d'aquelles terres que van veure córrer als llegendaris Otger Cathaló, els 9 barons de la Fama i al Comte Arnau per a la nostra ètnia.

En memòria dels nostres avantpassats vinguts del nord, pel bé dels nostres fills que estan per venir; aquesta hauria de ser nostra autèntica festa nacional. Una festa d'optimisme, de sacrifici, de lluita però, sobretot, d'unitat.
 

dilluns, 17 de juny de 2013

EL PAÍS VALENCIÀ I EL MEMORIAL DE GREUGES DE 1760



Després de la derrota d'Almansa davant les forces borbòniques l'any 1709 i l'entrada en vigor dels decrets de Nova Planta s'inicia a el País Valencià un radical canvi de règim que va suposar l'abolició de la personalitat política i drets històrics de l'antic Regne de València, la substitució de gran part de les seues classes dirigents i agents intermedis, i la relegació a un segon pla de la llengua i cultura del país. Les polítiques del nou poder polític connectat a través d'una nova oligarquia local, amb el govern centralista de Madrid tallaven amb això les normes tradicionals d'autogovern dels valencians i les possibilitats d'evolució natural cap a formes més modernes durant els següents segles.
Després d'una primera etapa repressiva en la qual els assassinats, deportacions, empresonaments, prohibicions, substitucions en càrrecs públics, crema de ciutats resistents i canvis toponímics van ser protagonistes, es va produir l'exili d'una gran part dels dirigents de la resistència valenciana, un gran nombre dels quals van participar en la defensa de Barcelona, un dels últims baluards dels quals recolzaven les llibertats nacionals dels regnes de l'antiga corono catalana-aragonesa.
Fins a l'any 1760 no es produirà una reivindicació nacional al País Valencià, i aquesta es produirà de forma conjunta a la de Catalunya i Aragó. Aquest any diputats representants de les ciutats de Saragossa, Barcelona, Mallorca i València a les úniques Corts permeses-les de Castella- van presentar un document reivindicatiu davant les Corts de Carlos III, conegut com Representació o Memorial de Greuges. En aquest document es denunciaven diferents aspectes de la nova política centralista borbònica com el monopoli de poder que exercia el Consell de Castella sobre els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir a aquest Consell, la falta d'igualtat i proporcionalitat de representació entre els regnes, la discriminació dels catalanoparlants, el fet que les autoritats locals foren en molts casos funcionaris castellans que no coneixien ni volien conèixer la llengua del país o la imposició que els representants de l'antiga Corona d'Aragó s'asseguessen en les Corts en les últimes files. Reivindicaven així mateix la restauració del dret civil valencià, el dret a ocupar els càrrecs d'administració de justícia, bisbes i eclesiàstics per part de naturals del país, argumentant que les classes populars que amb el seu treball mantenien aquestes administracions i estaments no entenien la llengua dels funcionaris i clergues forans. No obstant això, aquest memorial solament va servir per accentuar la política centralista dels Borbons, responent Carlos III mitjançant la Real Cèdula de 23 de juny de 1768: "que en todo el Reyno se actúe i se enseñe en lengua castellana". 
A partir d'aquelles dates, la documentació escrita-actes notarials, textos legislatius, llibres parroquials, documents comercials etc-va ser escrita invariablement en la llengua de l'invasor, arribant-se a extrems com la imposició que els epitafis de les tombes o la llengua utilitzada en el teatre fos sempre la castellana. La llengua pròpia dels valencians quedava relegada a l'àmbit privat i familiar, mentre que el castellà guanyava terrè rapidament usat com a llengua oficial així com pels estaments dirigents, una situació que es veia recolzada per l'arribada dels primers contingents castellans que arribaven per assentar-se a la nostra terra, i la continuació de la d'elements aragonesos, que, a diferència dels segles passats, ja no tenien la necessitat d'aprendre la llengua del país i integrar-se plenament en la seva personalitat ètnica. 
L'etnocidi havia començat.

dimecres, 5 de juny de 2013

LA SENYERA DELS VALENCIANS




És curiós com encara avui es manté la confusió alentada per diferents sectors interessats en quant a la senyera coronada. La realitat segons la documentació escrita és que Pere el Ceremoniós va concedir a la ciutat de València-no al Regne en su conjunt- la seua pròpia ensenya reial (quatribarrada), una ensenya que ni era coronada ni tenia franja blava, així ho podem llegir en el Manual dels Consells: «E es cert quel senyal per los molts alts Reys darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles. (...) Lo molt alt senyor Rey ara Regnant per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada specialment en los dos Setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells tenguts sobre aquella per el Rey de Castella enadi la dita corona al dit senyal» (Manual de Consells de 1377 (Archivo Histórico Municipal de Valencia, años 1375-1383, n. 17, sig. A). Ni en eixa bandera ni en l’escut de la ciutat es troba menció relativa a cap franja blava aleshores. Hi ha que destacar també que la senyera reial, la de les quatre barres era l’ensenya heràldica personal dels titulars de la corona catalana-aragonesa, descendents de Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, sobirà dels territoris de Catalunya, i “princeps i protector d’Aragó”, qui probablement la va heretar dels antics comtes catalans, ja que els reis d’Aragó utilitzaven una heràldica diferent amb una creu de pals iguals-la creu de Sobrarbe- i quatre caps de moro. 

En 1449, ja en ple segle XV va ser remodelada afegint una corona: "attenets que la bandera d'or e flama, fos squiurada e gastada, per tal proveiren ne fos feta una nova consemblant de aquella, empero ab Corona" (Manual de Consells, Archivo Histórico Municipal de Valencia, A-34, fol CC, años 1447-50), la franja blava no apareixeria fins al segle XVI, quan apareix en els llibres del Mestre Racional «tella d'or ample pera la corona de la dita bandera ab tafatà de grana i blau» . El regne no tenia aleshores cap bandera, ja que fins l’Edat Moderna no apareixen les banderes territorials, les ensenyes eren per a reis, nobles, estaments, gremis i viles, per eixemple els subdits de les viles de patrimoni reial tenien la dels reis (quatribarrada), els de l'estament militar la creu de sant jordi, i només València ciutat tenia el privilegi de usar la bandera, antiga senyera reial, a la que com hem vist es va afegir la corona i la franja blava. Testimonis com el del notari Marc Antoni Ortí en ple segle XVII parlen no obstant això, de que en les processions anuals per Sant Jordi a la ciutat de València es pasejava la senyera “en bermell i groc”.

Amb posterioritat a la guerra de sucesió, el Regne de València com entitat juridica i politica queda anul.lat per les noves disposicions borbòniques, així com quansevol senyera o tret identitari del nostre país. No obstant això en la heráldica i la memoria dels nostres pobles va quedar com senyera pròpia la dels antics reis que van conquistar aquestes terres.

Durant el franquisme molts dels nostres simbols, considerats seccesionistes, van ser prohibits una vegada més i en 1960 a petició de Sanchis Guarner va ser tolerada la senyera amb franja blava per a les festes locals. Després d'això es va intentar usar ambdós banderes, la de la franja blava per a València i la quatribarrada per la resta, tal com seria lo més lògic, però una vegada més la oligarquia de la capital va imposar la primera com unica bandera oficial de la nova "comunidad valenciana", nom arbitrari que va ser imposat des de Madrid per un pacte entre UCD i PSOE el.liminant el de País Valencià que va ser el nom consensuat originariament en l’Estatut. Per tant le senyera històrica del País Valencià és la de les quatre barres i la de la ciutat de València va ser la mateixa amb franja blava.

LES TORRES DE VALÈNCIA

LA PORTADA DEL PALAU O DELS LLEIDATANS: ART I LLEGENDES DE LA CONQUESTA DE VALÈNCIA





En la catedral de València, al costat del palau del Arquebisbe, es conserva una joia del romànic, emmarcada en l'anomenat art de la Conquesta. És la coneguda com a porta del Palau o de l’Almoina noms posteriors al probablement original “dels lleidatans”, probablement la part més antiga del temple. Segons les recerques dutes a terme va ser construida sobre l'antic mihrad, part més sagrada de la mesquita major derrocada immediatament després de la conquesta de la ciutat com a demostració simbòlica de la substitució poblacional i espiritual que suposava l'arribada de les tropes de Jaime I i la derrota i eixida dels àrabs a València. Desapareixia Balansiya o Madinat al-Turab, ciutat romana ocupada pels àrabs durant segles, i naixia la nova València tornada a fundar per Jaime I. Serà a partir d'aquesta portada, una vegada cel.lebrada la primera missa i iniciada simbolicament amb un martell de plata la demolició del mihrad per part del pròpi rei, des d'on s'iniciarà la construcció de la resta de la catedral de la ciutat.

 La Porta dels Lleidatans podria haber segut anomenada així per la important similitud amb la Porta dels Fillols de la catedral de Lleida, el que ens fa suposar l'autoria de la seua costrucció per part d'algun mestre procedent d'aquesta ciutat. Els homens de Lleida van estar molt presents en la conquista d’aquesta ciutat segons llegendes i documents  replegats per Cristofor Despuig (1557), Gaspar Juan Escolano (1610), Gaspar Blai Albuixech (1666) o Teodor Llorente (1887) que afirmen que els primers que entraren a la ciutat van ser els lleidatans obrint un forat a la muralla-prop dels actuals carrers de Pintor Sorolla i Poeta Querol- i que per això es van establir com pesos i mesures els de Lleida, a més de la Costum de Lleida, ordenament juridic més antic dels valencians.  Però més probablement aquest nom ha quedat en la memòria popular a causa de la presència de set caps corresponents a set parelles amb els seus respectius noms afegint sempre la llegenda “sa muller”,  al costat del nom de l'home. No està demostrat  qui van ser aquestes famílies, però existeix des d'almenys el segle XIV una entranyable llegenda que ja forma part de la memòria popular valenciana, i que afirma que es tracta dels set matrimonis que van guiar a set-centes donzelles de Lleida i Urgell que per ordre del rei Jaime I havien de casar-se i tenir fills amb els soldats que havien participat en la reconquesta i així poblar aquesta ciutat, un record que podria estar relacionat amb els problemas demogràfics que va tindre el nou regne durant les primeres dècades degut a la presència més numerosa d’àrabs que de cristians i que va a fer que a l’any 1270 el rei en Jaime I s’adresara als Consellers de Barcelona de la seguent manera: “E no trovar que en tot lo Regne de València hage poblat de cristians oltra 30.000 hòmens; e per ço car Nós havem vist que el Regne no ha son compliment d’hòmens ni de gent, volem-lo-hi fer, car segons semblanza nostra, bé en deuria haver 100.000 cristians al Regne de València” per lo que va solicitar que es triara familias honrades i segons i tercers fills de familia “que ell els heretaria prou”. L'historiador del segle XV Pere Tomich recull en els seus escrits aquesta llegenda amb les següents paraules ” i poc temps pres de la ciutat de València i la mes part del regne; i feu poblar la ciutat de mil dones i fadrines que ho rei feu venir de Leyda i d'Urgell, i totes dóna i marit dins de la ciutat; i apres tot aço el dit rei feu furs i leys ab que la ciutat i el regne fossen regits”. Posteriorment el cronista valencià Pere Beuter ens parla de la mateixa llegenda rebaixant el nombre de donzelles a tres-cents “van arribar de Lleida i la seva comarca tres-centes donzelles , que portaven per caps set casats amb les seves dones de la mateixa ciutat , que van ser -–com ho escriu Beuter amb la seva dona Berenguela, i cinquanta donzelles... De Alcarraç , Guillem i la seva dona Berenguela , amb quaranta. De Alguaira , Francisco amb la seva dona Remonda o Ramona , i cinquanta donzelles. De les Borges, Pere i Maria amb seixanta . De Vall de Molins , Ramón i la seva dona Dolça , amb quaranta. De Sacorra , Domingo amb Ramona la seva dona, i trenta-quatre. De Prada de Conflent , Bernardo amb Floreta , i veintisis, que per totes van ser tres-centes les dones; i van casar amb soldats valerosos , per mans del rei; ...” . Recollida per Cristofor Despuig en els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa l'any 1557 afegint que aquestes donzelles no van repoblar solament la ciutat sinó la totalitat del nou regne. En la conversa que inclosa en aquesta obra entre el cavaller valencià En Pere amb Líbio i Fàbio, cavaller tortosí es pot llegir:
                                              

“Don Pedro.-…Cada vegada que ací arribe, entre i passeige per la ciutat, que per a mon gusté s la més apacible del món, i com és la primera que trobem de la nostra Pa`triaantiga, par que la mire hom de millor gana.

Fàbio.-Co de la vostra Pa`tria antiga?

En Pere.-Sí que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons; i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio.- I com? No dieu que fonc conquistada per lo Rei En Jaime d’Aragó? I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

En Pere.- Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi tota era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no la aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’ragó a altres parts importants que per avui encara se troben allí.

Fàbio.- Altra raó done Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu per cert número de doncellez que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criaturas més aprenen de les mares que no dels pares.

En Pere.- Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força la opinió sua, perquè aquelles doncellez no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traïguera. I Aixa no pot cuadrar lo que ell diu sinó lo que io dic: que es cosa certa en aquells temps, no sols lo rei mas tots els escrits del rei, parlaven català, i Aixa pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

Líbio.- Que no hi ha que dubtar en això. I lo mateix fonc en la conquista de Mallorca que féu lo mateix Rei, i en Menorca i Ivissa que aprés se conquistaren fonc lo mateix, que en totes estes illes restà la llengua catalana com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perqué no han tingut ocasió d’alterar-la, com los valencians. I en Serdenya, la qual conquistà don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí no tots parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del Regne, però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien, parlen català, perqué la catalana és allí cortesana.”

Indubtablement antigues leyendas recogidas per diferents historiadors i preservades dins la memoria popular que expliquen quins van ser els nostres orígens i els de la nostra llengua pròpia, un fet totalment constatable en la documentació escrita al llarg de la nostra historia. Un fet que es evidència en la gran quantitat de vincles que tant la ciutat como el regne de València tingueren amb l'antic Principat de Catalunya, en especial amb les terres de Lleida i Urgell, d'on ens arriven als valencians tants cognoms y similituts en el parlar, i que ha quedat per al nostre recuerdament, no sempre escoltat i del.liberadament amagat, en llocs emblemàtics del cap i casal como la Porta del Palau o de l’Almoina, i méss antigament “dels Lleidatans”. Des d'eixa porta els nostres antics pares ens miren sonrients esperant que València recupere els seus arrels i esència i torne a ser ella mateixa.

Ara va de bo!


diumenge, 19 de maig de 2013

POBLES I LLINATGES: BORRIANA, ON COMENÇA LA CONQUESTA





Segons les fonts musulmanes la població emmurallada de Borriana, un recinte que en aquesta època comptava  amb vora 3 hectàrees va apareixer durant la dominació muslmana, al voltant del segle XI, sobre antics nuclis d'origen romà que van donar origen al nom d'aquesta localitat. Amb el temps va passar a convertir-se en la principal població de la zona i objectiu principal de les tropes de Jaume I per la seua importància estratègica. De fet la història de l'actual Borriana tal com la coneixem comença a principis de 1231 quan el noble aragonès Blasco de Alagón convenç al rei Jaume I de la importància d'iniciar la reconquesta dels territoris que després es convertirien en el Regne de València, “Però, pel que jo sigues i entenc, us aconselle que aneu a Borriana, i per aquesta raó: perquè Borriana és un lloc pla, i està prop de la vostra terra, i us i vindrà millor, tant per mar com per terra, que nous vindria si fósseu més terra endins. I tinc confiança en Déu que, a tot estirar, la tindreu dins d’un més, i hi trobareu molts queviures. I aquest és el millor lloc que jo sigues perquè vós comenceu la conquesta del regne de València”. I és d'aquesta manera com a mitjans de mes de maig de 1233 els exèrcits cristians van iniciar el setge de Borriana. Els musulmans assetjats van intentar negociar la seua permanència a la ciutat a canvi del pagament de tributs, no obstant això el rei Jaume I els va donar tres dies per abandonar la ciutat “amb el que poguessen emportar-es’n als espatles i als mans” comprometent-se a garantir la seua seguretat fins que arribassen a Nules. Finalment, el dia 16 de juliol, es produeix la conquesta de la ciutat mitjançant la qual es va aconseguir la rendició de tots els enclavaments musulmans de la zona. Segons les anotacions del propi rei, de Borriana van eixir set mil trenta-dos àrabs entre homes, dones i nens. La majoria d'ells van passar a residir als pobles de la propera serra de Espadà fins a la definitiva i total expulsió dels seus descendents en 1610. L'endemà de l'entrada de les forces catalano-aragoneses a Borriana es va procedir a la donació de diverses torres, masies i terres als Ordres Militars del Temple, Sant Joan i Calatrava i l'1 de novembre es va concedir Carta als nous pobladors a fur de Saragossa. Segons els estudis realitzats pel professor Enric Guinot les conclusions dels quals van ser publicades en el seu molt documentat treball “Els fundadors del regne de València” són constatables dues tendències diferents quant als orígens dels repobladors, una primera datada entre 1233 i 1244 en la qual l'element aragonès és superior al català. És en aquesta època en la qual trobem donacions a persones amb els següents cognoms aragonesos: Agon, Ahuero, Arbaus, Ayerbe, Calataiud, Cellas, Cutanda, Belchite, Tauste, Fernández d'Albarrasí, Gallur, Garcés de Roda, López de Pomar, Pérez de Pina, Pérez de Tarassona, Ximénez de Castellote i Ximénez. També es troben els següents cognoms catalans: Ager, Caldes, Celma, Lleida, Martorell, Montalt, Monsonís, Ribera, Santmartí, Vallés, Vilavert i Vinaixa. Al costat d'ells es troba el cognom navarrès Esparça i l'occità Gascó. No obstant això, a partir de 1256 el mapa onomàstic canvia radicalment i l'element català pansa a ser predominant. Molts dels cognoms anteriors desparegueren de Borriana i s'estableixen altres colons recentment arribats des de les terres catalanes del nord com Aguiló, Alós, Bardoll, Celart, Escolà, Escrivà, Gallifa, Garrigues, Juneda, Piera, Ripio, Rossell, Sarreal, Tallada, Terrassa i Verdú, d'inequívoc origen català. Marcén, López de Belchite, Almunién i Ximénez de Gallur serien els únics cognoms aragonesos presents en la documentació d'aquestes dates. També apareixerien els Peris, catalanizació del patronímic aragonès/navarrés Pérez-molt comuns al Maestrat- o els Navarrete, d'origen navarrès. La ciutat va continuar amb un creixement ràpid actuant com a pol d'atracció de nous pobladors, especialment de la zona de Tortosa, i als segles següents comencen a aparèixer noves famílies que seguint la tònica general de repoblació predominantment catalana a tot el territori ens dona els següents cognoms: Alçamora, Aragonés, Archs, Astor, Berenguer, Besós, Bonvila, Borrull, Burgos, Busquet, Castell, Català, Centelles, Cervera, Cirera, Clapers, Claret, Conesa, Cortell, Daudí, Despont, Ferrer, Ferris, Ferrús, Figuera, Fontanet, Garrigues, Gilabert, Gisbert, Gual, Guàrdia, Guerau, Horta, Jaume, Joan, Jordà, Jover, Llinars, Linyerola, Llombart, Llopis, Losilla, Marrades, Mengot, Mercadal, Moliner, Mollà, Monsó, Monter, Monvila, Nin, Noguera, Obach, Palau, Passanant, Pedrosa, Peguera, Pla, Pomar, Puig, Pujalt, Punyet, Quintana, Reboll, Rei, Renart, Roger, Roig, Ros, Rovira, Sabater, Safont, Sagranada, Saida, Salt, Sant Hilari, Ariza, Saplana, Sars, Serrallonga, Sesa, Selva, SEstret, Olzina, Soriano, Tarragó, Tena, Torrent, Tomàs, Tous, Valldelou, Vallporquera, Valls, Vesques, Vilanova, Vilarnau, Vinyes o Vives. En els posteriors morabatíns dels segles XVI i XVII apareixen nous cognoms arribats de diferents poblacions del Maestrat, del principat de Catalunya, i en menor mesura d'Aragó o de la França com Beltràn, Mitjavila, Ribalta, Prunyonosa, Martí, Oliver, Godos, Falomir, Badía, Guerau, Albiol, Esbrí, Roca, Simó, Matamoros, Navarro, Montalar, Anglés, Tarragó, Comanda, Català, Company, Almela, Errando, Porcar, Toro, Bellmunt, Franch, Archelos, Carbonell, Arambul, Sales, Canós, Calduch, Domingo, Calvo, Monfort, Sales, Daudi, Alfonso, Nicolau, Salom, Traver, Monserrat, Sentis, Blay, Belis, Colomer, Doménech, Ferrer, Aguiló, Banyuls, Sifre, Burgesa, Cabanelles, Colubi, Salelles, Giner, Tormo, Gavilà, Gregori, Lloret, Sanchis, Jover, Bellviure, Alemany, Monroig, Balaguer, Roig, Miró, Castanyer, Sunyer, Valls, Segarra, Pallarés, o Joan. Posteriorment, ja a partir del segle XVIII, reapareixen cognoms arrivats des de les localitats de la propera serra d'Espadà, com Granell, Monsonís, Ortells, Torres, Toro... Molts d'aquests cognoms coincideixen amb altres localitats de la comarca.

Borriana va tenir participació destacada en totes les conteses civils que van afectar les nostres terres, trobant-se en la majoria d'elles-Germania, Guerra de Successió, Guerres Carlistes o Guerra Civil-la població dividida entre els partidaris de tots dos bàndols. A partir de 1840 es convertirà en un dels nuclis que major impuls va donar al cultiu i comerç de la taronja, i en 1901 obté el títol de ciutat.
En l'actualitat, Borriana com altres poblacions de la Plana ha rebut importants contingents d'altres territoris, destacant els arribats de les poblacions properes de la serra de Espadà i del Maestrat a partir del segle XIX, així com de Castella i Aragó al segle XX i en els últims anys del nord d'Àfrica, Romania i Sud-amèrica, passant dels 25.000 habitants als 35.000 en els últims deu anys, fet que ha modificat sensiblement el mapa de cognoms d'aquesta ciutat en els quals resideix població de setanta-dues nacionalitats diferents.
No obstant això, el gruix de la població antiga de Borriana és descendent dels pobladors que van arribar a Borriana entre els segles XIII-XVII pel que predomina encara l'ús lingüístic de la llengua pròpia dels valencians.


Entre les tradicions arrelades a Borriana cal destacar la dels Gegants. Tots els anys per Sant Bali es celebra a la ciutat el tradicional Aplec de Gegants i Cabuts on participen colles de diferents indrets dels nostres territoris com Vall d’Uixò, La Font de la Figuera, Benicassim, L’Alcora, Alcalà de Xivert, Rubí, Ruviols, Mascarell, Nules, Ulldecona o Catí, i Així mateix integrants del grup de gegants i cabuts de Borriana han participat a Montblanc amb colles d’Alcudia (Mallorca), Fraga, Andorra la Vella, L’Ametlla de Merota, Flaset, Mollerussa, Mora d’Ebre, Queixans, Rubí, Vila-nova de Vallés, Vilaseca i Vilosell.