dimecres, 25 d’abril de 2012

25 D'ABRIL: QUAN EL MAL VÉ D'ALMANSA



El 25 d'abril de 1707 es van enfrontar amb les armes a Almansa els partidaris de dues concepcions politiques diferents. D'una banda els maulets, que recolzaven en el conflicte successori de la corona espanyola al pretendent Carlos d'Àustria, partidaris d'una concepció imperial, federal, tradicional i popular, defensors de les tradicions forals i de la igualtat de pes dels antics regnes en el destí marcat per la Corona hispànica. Enfront d'ells els anomenats botiflers seguidors del pretendent francès Felip de Borbó, partidari de la uniformització i centralització dels territoris de la Corona i de les noves idees arribades de França. La victòria es va saldar a favor dels borbònics encara que la resistència dels austracistes va continuar durant algun temps resistint algunes localitats importants com Xàtiva, Denia, Alcoi o Alacant. Molt important va ser la resistència dels habitants de Xativa que després de la seua derrota van veure com els borbonics cremaven la seua ciutat, el nom de Xativa passava a ser San Felipe i els va ser imposada una repoblació d'elements borbònics d'extracció castellana. Des de llavors, el quadre de Felipe V apareix a l'inrevés a l'ajuntament d'aquesta ciutat. No va ser l'única conseqüència, la més important va ser l'abolició dels tradicionals furs valencians en virtut al Decret de Nova Planta, la pèrdua de llibertats nacionals i la imposició de la llengua castellana en l'escriptura oficial, un preludi al procés de despersonalització i pèrdua d'identitat en terres valencianes. Des de llavors existeix una dita valenciana que diu: Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança.
Després de la derrota d'Almansa i la penetració de les tropes borbòniques en el Regne de València la guerra de Successió va continuar durant algun temps, amb l'única resistència del principat de Catalunya i les illes Balears.
La derrota d'Almansa va suposar un pas important en la pèrdua d'identitat del regne valencià i de les terres de llengua catalana, agreujat gradualment amb els esdeveniments històrics posteriors. Una identitat que avui els descendents d'aquells que van lluitar per la nostra terra, llengua i costums hem de tornar a recuperar. 

diumenge, 22 d’abril de 2012

SANT JORDI, PATRÓ DE LA NOSTRA IDENTITAT



La figura de Sant Jordi, amb el seu sentit tan antic i europeu de lluita contra el drac, està associada a la nostra identitat des dels seus inicis. Intimamente lligat a la idea de canvi cíclic i d'inici d'una nova marxa, es tracta d'un mite regenerador que es vincula amb la idea de la regeneració del sòl i del triomf de la primavera solar. Otger Kathaló i Wifred el Pilós personifiquen en els mites i en la història del nostre poble la derrota del drac mitjançant la lluita heróica , símbol mitològic antic,el del drac, que es perd en ancestrals orígens indoeuropeus i que representa la foscor del caos, la ignorància, l'absència de llum i la negació del superior. Enfront del drac sorgeix l'Heroi, el Cavaller que amb la seua espasa i el seu cavall fa renéixer la llum allí on havia segut negada, salvant a la "Princesa". Per això les antigues cofraries de cavallers catalans i de tota l'antiga Corona d'Aragó vinculats a l'aristocràcia d'origen visigot que va ser germen de la nostra identitat, es van mostrar tan propers a Sant Jordi, heroi nacional primordial que van assumir com patró i referent de la nova cavalleria que va lliurar a la nostra terra de l'invasor i que va establir les bases d'una nova realitat política i espiritual en les terres que s'estenen des de les valls d'ambdós costats del Pirineus fins a la vega del rio Segura, i que  també va arribar a les seves més pròximes illes en el Mediterrani.
La llegenda popular fa a Sant Jordi participar en la batalla de El Puig, la més important de la conquesta de València, una terra que fa precissament al rat penat, una derivació heráldica del drac, el seu principal símbol, o que any darrere any  celebra les hui politicament incorrectes festes de "moros i cristians" en honor de Sant Jordi per tal de conmemorar els origens i la identitat dels valencians de origen català arrivats del nord per recuperar la terra als invasors musulmans, destacant Alcoi, on es patró de la ciutat "Sant Jordi Matamoros". Des d'aleshores va ser sant cavaller,  heroi almogáver, protector de la Corona d'Aragó i patró dels reis catalans.
Pere III tenia també una predilecció gran cap a la figura i ensenya de Sant Jordi i va instituir al 1348 la diada de Sant Jordi com a diada dels valencians. La seua figura va ser recordada des de aleshores a molts indrets de les nostres terres i a la onomàstica dels llocs, la seua simbologia, així com les celebracions i festes populars. Una prova més dels forts lligams, no només linguístics, que uneixen als nostres pobles, fruit d'una tradició comuna encara que amb diversitats, que hui deu mirar al futur per a retrobar i afirmar la nostra identitat.
Per això l'ermita de Sant Jordi ens recorda en la mítica localitat del Puig les nostres arrels amb un quadre on el patró Sant Jordi  apareix amb la bandera de la creu matant al drac amb aquestes paraules:  'Lo glorios Sant Jordi al exercit del rey En Jaume en aquest lloc se aparegué. La ciutat feuli bastir esta ermita en l'any MDLXXVI'  com també en el retable de la catedral de València de Sant Jordi del segle XV atribuit al artista alemany Marçal de Sax, una victoria, la de València que el nostre rei fundador va brindar al seu sant patró, Sant Jordi.