dilluns, 31 d’octubre de 2011

L'APLEC DEL PUIG



L’Aplec del Puig es celebra cada darrer diumenge d’octubre a la muntanyeta de la patà (l’Horta) i commemora l’estada del rei en Jaume a la muntanya, des d’on controlava la ciutat de València i en va concebre la seva conquesta.

Els inicis d’aquesta celebració venen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívico-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació — entre els que estaven Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres— volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser en 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria , encetant d'aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.

A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi, el de Castelló i el de Bocairent, on la Guàrdia Civil va impedir la seua celebració. A l’any següent, convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent — el darrer diumenge d’octubre de 1964 — la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.

Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que en 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.

Amb el temps els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir la convocatòria a la muntanyeta de la patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar. El 1991  la Marxa a peu al Puig va ser recuperada des de València fins al Puig seguint l’antic camí reial
Afortunadament avui dia, aquesta convocatòria segueix celebrant-se en forma de Aplec, al Puig un dels principals santuaris espirituals del poble valencià, recordant-se d'aquesta manera quin és el nostre origen i d'on venim. No obstant açò, si fa més de cinquanta anys, alguns van decidir encertadament que al  Aplec del Puig li faltava contingut polític, avui potser es tira a faltar un major contingut cultural, i sobretot una renovació del contingut polític. La veritat és que el  Aplec del Puig hauria de ser celebrat per tots els valencians i no per part de dos grups polítics, i en concret el Aplec del Puig no hauria de ser celebrat únicament per l'esquerra. Si açò avui és així, clarament és pels interessos d'una dreta antivalenciana i anti-identitària que ha fet tot el possible per a evitar qualsevol celebració identitària valenciana, i en açò no es pot retraure que avui el nacionalisme valencià i pràcticament totes les celebracions històriques identitàries hagen quedat en mans de l'esquerra. Aquesta és la raó per la qual en els  Aplecs del Puig any rere any tornen a repetir un discurs desfasat que es reitera en els vectors esquerra-dreta, capitalisme-marxisme totalment esgotats, un discurs, que veient la cada vegada menor assistència, no connecta amb el poble valencià. El nacionalisme valencià no pot estar representat pels  folclòrics jacobins de la oligocracia, però tampoc per un bolxevisme ranci que acaba els seus actes amb la internacional en versió  dolçainera. El poble valencià té moltíssims problemes, alguns urgents, greus i preocupants i un dels més importants és  la seua desvertebració i perdua de identitat agravat pels governs de la dreta i l'arrivada d'una immigració massiva i llunyana impossible d'integrar. Celebrar un  aplec davant un centenar de persones i dir que tots els problemes que té el nostre poble se solucionaràn amb la independència és alguna cosa molt simplista i a la nostra manera de veure, una gran pèrdua de temps i un engany. La independència sense sobirania ni identitat serveix de ben poc, i de moment és fàcil imaginar de que tipus d'independència estan parlant.
València hauria de ser conscient de la seua identitat i orígens, saber  qui som per a enfrontar  el present i futur que s'aveïna. La nostra identitat serà fonamental per a afrontar aquest nou esdevenir i poder conquistar el futur. I és precisament la identitat la que està amenaçada. Sense les nostres arrels, la nostra herència i la nostra cultura no trobarem les armes ideològiques amb les quals lluitar contra el fosc futur globalitzador i esclavista que ens han imposat. I són molts els factors que amenacen la nostra identitat i per tant la nostra supervivència com a poble. I la majoria d'aquestes amenaces són obviades per l'esquerra  pretendidament nacionalista d'aquest país, una esquerra que en la seua incoherència pretén salvar la nostra cultura i la nostra llengua amb la integració de milions d'immigrants que no tenen la menor intenció de parlar aqueixa mateixa llengua sinó és per motius interessats i que avui per avui són el principal perill de desaparició de la llengua . Aquesta és la situació: una dreta anti-identitària i una esquerra que es pretén acaparidora d'un nacionalisme sense arrels populars i sense la menor intenció de lluitar veritablement per la identitat, uns “rebels” que es limiten a cridar consignes superades entre ritmes de  reggaetón i fum de haxis . I al mig un poble endormiscat sense referents ni la menor intenció de rebel·lia. És aqueix poble el que hauria d'estar tots els anys en el  Aplec, lluitant amb la força de la seua identitat per la seua supervivencia, per una nova reconquista  i contra un sistema que ens menteix, estafa i destrueix. I solament podrem fer front als nostres enemics seient nosaltres mateixos. No comparses d'una dança internacionalista que sempre torna al mateix punt sense eixida. 



En tot cas, alguna cosa que evidència que només el socialisme identitari europeu pot encapçalar el moviment de resistència per la Europa de les identitats i la lluita contra el capitalisme globalitzador.
Els que ens van precedir fa 763 anys al Puig i també els nostres fills es mereixen alguna cosa  millor.

ATURATS DE BENIDORM OCUPEN HORTES ABANDONADES PER A CONREAR-LES




Un grup d'aturats presenta un projecte per a obrir una casa verda en una finca sense explotarQuan les últimes xifres de l'Enquesta de Població Activa deixen la demoledora realitat d'un aturat cada quatre persones en la província d'Alacant, a Benidorm un grup d'aturats ha decidit mirar cap al sector productiu que més anys porta desaparegut en la ciutat per a llaurar-se un futur: el camp. Estan convençuts que l'aturada en la construcció pot generar noves possibilitats que suposaran un nou atractiu per a la urbs turística. Aquestes passen per posar en valor, amb el treball, les grans finques agrícoles que estan en situació d'abandó.

Així ho creu Pepe Cantanero, andalús aturat i resident a Benidorm, actualment a càrrec de dues persones depenents sense cobrar prestació alguna, i qui juntament amb altres aturats de la ciutat ha proposat a l'Ajuntament obrir «una casa sostenible» en la qual es aúna el moviment en favor de l'ecologia, el caràcter social, l'econòmic i l'educatiu, de manera que en ell es poguera ensenyar a altres aturats a llaurar el camp a més de fer tallers infantils. La seua localització la situen en un vell mas que hi ha a l'entrada de la ciutat, avui fitat entre brancs de les obres d'ampliació de la carretera de circumval·lació de la N-332. Però aqueixa casa «verda» és només parteix del projecte. Aquest es completa amb la recuperació de parcel·les agrícoles sense explotar per a treballar-les.

Cantanero, qui compta amb experiència en el camp, doncs ha treballat durant vuit anys en el Pla Andalús d'Agricultura Ecològica, explota en aquests moments la casa coneguda com «El Altet», en la partida del Salt de l'Aigua de Benidorm. Els antics propietaris van permetre als seus avantpassats utilitzar la finca, i quan li la van vendre «a un constructor d'Alacant», aquest també els va dir que podien seguir en ella mentre no anaren a construir. En les parcel·les contigües tenen plantats els seus horts ecològics. El que trauen (albergínies, pebrots, carbassons, fesols verds, guindilles, tomàquets i fins a tabac) li'l reparteixen entre ells o ho regalen. «És millor plantar i arreplegar els teus fruits que cercar menjar en els contenidors», afirmen.

En la casa també aprofiten tot l'aigua de pluja que arrepleguen a través d'aljubs i tenen un molí de vent per a produir energia. Així i tot, des de lluny la construcció sembla quasi una barraca. «Ens agradaria arreglar-la, però no sabem si al final la van a tirar o no amb les obres», explica Cantanero. Aquest també apunta que s'han documentat en presentar la proposta de rescatar finques abandonades per a promoure el seu cultiu. Indica que pot segons «la Llei 34/1974 del 16 de novembre, encara vigent, sobre finques manifestament millorables» L'ens públic que gestionaria l'explotació «seria l'Ajuntament amb aturats que pagarien amb part del que tragueren el cànon, i tots podrien comprar a través d'una cooperativa».

Sap que el que diu sona idíl·lic, però assegura que és possible. «Aquesta zona és perfecta, hi ha suficient aigua i molts camps desaprofitats». Des de l'Ajuntament no s'ha rebutjat la proposta, fins i tot es veu amb bons ulls. Segons va declarar aquest cap de setmana l'edil de Medi ambient, Pepe Marcet, la idea ha agradat, per açò estan estudiant la seua viabilitat.

Font: Levante-EMV

dissabte, 29 d’octubre de 2011

VALÈNCIA ATURADA



El nombre d'aturats de la Comunitat Valenciana escala fins a la xifra de 617.300 persones, la qual cosa suposa una taxa de desocupació històrica del 24,17 % de la població activa (la tercera més alta després d'Andalusia i Canàries). Així les coses, un de cada quatre treballadors de l'autonomia en edat de treballar està desocupat. Aquesta sagnia en el mercat laboral torna a encendre les alarmes en finalitzar el tercer trimestre de 2011, perquè en el conjunt d'Espanya es freguen ja els cinc milions d'aturats després d'un dels pitjors estius de la història, en el qual han impactat de ple les retallades en les diferents administracions públiques per a atallar el dèficit.

El devastador efecte de la crisi econòmica ni tan sols aconsegueix atallar la desocupació durant el període estival en una autonomia que viu sobretot del sector serveis i el turisme, que enguany ha registrat xifres de rècord. Entre juny i setembre s'han destruït 30.100 llocs de treball a la Comunitat Valenciana, la xifra de la qual d'ocupats cau fins a 1.879.300 persones. La tardor comença molt mal i trenca les previsions marcades pel propi Govern i els agents socials, els qui van anunciar una recuperació durant el període estival que ara tira pels sòls l'estadística oficial facilitada per l'Enquesta de Població Activa (EPA).

La Comunitat Valenciana també es situa durant el tercer trimestre com la quarta autonomia amb major creixement de l'atur, on Andalusia continua al capdavant amb una preocupant taxa de desocupació del 29,3 % i amb més d'un milió de persones sense poder treballar. En l'altre costat de la balança, Navarra anota el menor índex de desocupació, amb l'11,25 %. L'atur afecta quasi a quatre de cada deu dels estrangers a la Comunitat Valenciana. I una dada que estremeix és que més de la meitat dels joves de 25 anys —en concret el 52 %— no té treball.

Reforma laboral sense efecte
Les dades de l'última EPA constaten també l'escàs impacte de la reforma laboral sobre l'augment de l'ocupació, fins i tot reflecteix que la Comunitat ha perdut 4.000 actius (en edat de treballar) malgrat el repunt en la major part de les comunitats autònomes. En aqueix sentit, la taxa de temporalitat segueix repuntant i aconsegueix quasi àdhuc terç dels valencians, 1,6 punts per sobre de la mitjana del conjunt de l'Estat. Per sectors, l'agricultura valenciana incrementa l'atur en 8.800 persones, la construcció en 6.400 i els serveis, en 10.400. No obstant açò, la indústria va reduir la destrucció d'ocupació en 3.400 treballadors. L'atur va créixer fonamentalment en la província de València, amb 25.300 persones més, mentre que a Alacant ho va fer en 2.800 i a Castelló es va produir un descens de 2.100. Sens dubte, les dades conegudes ahir mostren la difícil situació per la qual travessa la nostra autonomia, que posa de manifest les conseqüències devastadores d'un model productiu que no ha funcionat en els últims exercicis. Dels 617.300 aturats que arreplega la EPA al tancament del tercer trimestre de l'any 2011 a la Comunitat Valenciana, 333.700 són homes i 283.700, dones.
La taxa de desocupació del 21,52% en el conjunt d'Espanya no s'aconseguia des de 1996, quan va començar a governar l'Executiu de José María Aznar.

El 12 % de les famílies té a tots els seus membres en atur
L'enquesta de l'Institut Nacional d'Estadística revelava ahir que el 12,55 % de les llars valencianes ja tenen a tots els seus membres en atur, la qual cosa afecta a unes 178.000 famílies de la Comunitat. Aquesta aterridora xifra triplica la registrada en l'inici de la crisi econòmica. La situació s'agreuja també perquè tan sols dos terços dels aturats percep prestació o subsidi de l'INEM, que el Govern tracta de pal·liar amb el pagament dels 400 euros als aturats sense rendes durant un període màxim de sis mesos. A Espanya, les llars amb tots els seus membres en atur van augmentar en 57.700 en el tercer trimestre fins a situar-se en 1.425.200. En l'últim any, els habitatges on tots els seus representants estaven en la desocupació s'han incrementat en 132.900, un 10,3 % més. D'altra banda, en acabar setembre, les llars amb tots els seus membres treballant sumaven quasi un milió. 

Font: Levante-EMV

divendres, 28 d’octubre de 2011

LA NOSTRA CUINA: SUC O SUQUET DE PEIX.



SUC O SUQUET DE PEIX

A la Comunitat Valenciana els peixos es cuinen ordinàriament de tres maneres diferents: quan són peces senceres, els majors es rosteixen al forn o a la planxa; els xicotets es fan en fritada; i els mitjans, susceptibles de tallar-se en rodanxes, es preparen en suc o suquet. Es tracta d'un plat d'origen antic i humil, que els pescadors fèien, en aquest cas, amb els peixos trencats que no podrien vendre al mercat.
La recepta ací contemplada és comuna a tots els països del Mediterrani. Els receptaris de l'Edat Mitjana la denominen cassoles, i en l'actualitat les calderes de peix no són més que variants de la mateixa preparació. Preparat i servit en cassola de fang, el nom de suc- en el seu significat literal de "suc"- fa al·lusió al compost per l'oli, l'aigua o fons de peix afegit, i al de les substàncies que les peces tractades li transmeten, on es presenten sumits els trossos de peix.


Temporada de Consum: Tot l'any
Recomanada Para: L'esmorzar o el sopar
Recepta Para: 4 comensals
Temps de Realització: 45 minuts
Dificulteu: Mitjana
Va venir Suggerit: Blanco de Criança (Villar, Xiva, Pedralba)


INGREDIENTS:

750 gr de peix tallat en rodanxes, d'una sola espècie, de dues i encara de tres (el llobarro o el rap solen ser els predilectes)
250 gr de clòtxines (optatiu)
4 gambes i 4 llagostins (optatiu)
100 gr de tomàquet madur
100 gr de ceba
4 dents d'all
1 llesca de pa
3 branquetes de julivert
10 gr de pebre roig
3 gr de pebre negre mòlt
1,5 dl d'oli
ix
aigua


ELABORACIÓ:

El peix es prepara netejant-ho; si escau, també es fa el mateix amb els mariscs.

Així mateix, les clòtxines es netegen i se'ls lleven les valvas. La ceba es pica finament, els alls es pelen i el tomàquet es rosteix.

En una cassola posada al foc s'aboca l'oli i, quan estiga calent, es fregeix el pa; després, es trau i es reserva.

Si s'opta pels mariscs, una vegada fregits es retiren i es reserven igualment.

La ceba es fregeix i es deixa en la cassola.

En un morter es pica el pa fregit, els alls pelats, el julivert i, una vegada pelat i net, el tomàquet.

A continuació, s'afigen els trossos de peix i se sofregeixen ràpidament en la salda; s'agrega aigua fins a cobrir-los, i es deixa coure tot per espai de 5 o 6 minuts.

S'incorpora el picat a la cassola i es remou; es fa el propi amb el pebre roig, la sal i el pebre negre, i es remou.

Finalment, amb la cassola tapada i al mateix ritme de foc, la cocció es perllonga altres 10 minuts més, assegurant-se que la salsa no espessisca.


TRUCS I CONSELLS:

Si desitja donar-li a aquest plat un sabor particular, seguisca l'antic costum practicat entre els pescadors d'afegir pinyons al picat o d'incorporar-los sencers en la salsa.

D'altra banda, per a augmentar el volum del guisat agregue petits daus de creïlla que absorbisquen el brou. No obstant açò, els més puristes rebutgen aquesta pràctica per considerar-la heterodoxa.

divendres, 21 d’octubre de 2011

NO A LES INCINERADORES DE RESIDUS TÒXICS



Les dades de contaminació de l'aire en les nostres comarques superen els límits que marca l'Organització Mundial de la Salut (OMS), segons un estudi d'Ecologistes en Acció.

Per açò cal evitar l'engegada de la incineradora de Reyval Ambient i de Poligas

Des de la Plataforma Ciutadana No a la Contaminació volem insistir que la problemàtica de la incineració es pretén estendre en les nostres comarques com a negoci, afavorint l'engegada de la de Reyval en l´l'Alcora, però també la de Poligas en Ribesalbes, doncs les dues van a incinerar residus tòxics i perillosos, amb el risc per a la salut de la proximitat als municipis, que en el cas de Ribesalbes és de tan sol 400 metres i amb vent dominant cap al casc urbà.

La de Reyval, amb grans volums de residus tòxics a incinerar, afectaren a la població, per la seua proximitat al municipi de l´l'Alcora, amb vents que també afavoreixen la introducció dels contaminants al casc urbà i al mateix temps cap als municipis de Figueroles, Costur, Llucena, Va habitar de dia, i els de Vila-real, Almassora, Castelló Borriana de nit.

Els diferents estudis que sobre el comportament dels vents s'han realitzat tant per part de la UJI com pel CEAM deixen clara aquesta dispersió dels contaminants amb tendència a concentrar-se en la Plana, sobretot en la zona de Borriana-Vilareal-Almassora i Castello sud, tant les emeses per Reyval com les de Poligas.

Volem denunciar com l'increment d'emissions de contaminants gràcies a la instal·lació de noves plantes de combustió, en est case incineradores, va augmentar els nivells de micropartícules, i de tota la sèrie de metalls pesats que ja patim.

Plom, arsènic, cadmi i uns altres com el mercuri que es vindran a sumar als ja existents de la indústria química, ceràmica i de la petroquímica del Serrallo, la qual cosa va afectar la nostra salut sobretot si tenim en compte la introducció de les dioxines i furans en l'aire, emeses especialment per les incineradores.

Per tot açò vos convidem a participar en la manifestació que tot el municipi de l´l'Alcora a convocat i que tindrà lloc a València el dia 22 a les 12 hores amb eixida de la Plaça Sant Agustí.

Convidem a la població de Benafigos a adherir-se a aquesta manifestació per a lluitar units contra la incineració de residus tòxics i perillosos així com a la resta de municipis que es veuran afectats per aquestes emissions, Onda, Vilareal, Castelló, Borriana, Almassora, Costur, Figueroles, Llucena, etc.

Convidem a tots a participar en l'organització de qualsevol acció que evite la instal·lació d'aquestes incineradores, o de qualsevol altra, doncs és el treball col·lectiu de tots els ciutadans el que aconsegueix detenir aquestes barbaritats, doncs l'administració autonòmica no vol, encara que pot parar-les. Ha deixat clar que vol incinerar, nosaltres no els deixarem. A València hem d'exigir-ho.

No a les Incineradores.

Plataforma Ciutadana No a la Contaminacio

LA NOSTRA CUINA: PIULETES I TRONADORS

                                                      

PIULETES I TRONADORS

El massapà té una significativa participació en la rebosteria valenciana, ja que serveix d'ingredient bàsic en l'elaboració de torrons i per a realitzar unes acolorides serps o anguiles que, enrotllades sobre si mateixes, reben el nom de trenques. Però on realment el massapà es mostra en tota la seua esplendor és en la festa de Sant Donís, celebrada el 9 d'Octubre en commemoració de la presa de la ciutat per les hosts del Rei Don Jaime. En tal data són típics els piuletes i tronadors, uns preparats de massapà que adopten la forma d'uns coets que en èpoques passades es disparaven amb motiu d'aquesta festivitat. Un piulet i un tronador, degudament embolicats en un mocador de seda són per Sant Donís regal obligat a les seues promeses.


Temporada de Consum: Octubre
Recomanada Para: Postres
Recepta Para: 4 Piuletes i 4 Tronadors.
Temps de Realització: 1 hora, descomptada la preparació de les ametles i l'oreig del massapà.
Dificultat: Elaborada
Beguda Recomanada: Va venir Licoroso (Fondillón), o Moscatell (de Godelleta)

INGREDIENTS:

1 kg d'Ametles
1 kg de Sucre
3 o 4 Clares d'Ou
2 g de Cremor Tàrtar
Sucre Glas
Escorça de Llimó Ratllada (opcional)

ELABORACIÓ:

Una vegada escaldades les ametles, es esclosan i es deixen assecar col·locades en un lloc airejat durant 4 dies. Passat aquest temps, es redueixen a farina fina emprant un procediment mecànic.

En un cassó d'alumini molt net es col·loca el sucre, el cremor tàrtar i 1 decilitre d'aigua per quilogram de sucre; després, es fonen tots els ingredients.

El contingut del cassó se sotmet a foc viu fins que el sucre, després d'uns bulliments, es converteix en almívar.A mesura que es bull, l'almívar es transforma successivament en xarop, bri fi, goma blana, etc. Per al massapà s'empra el punt de bri fi.

Per a saber si s'ha obtingut el punt indicat, es fiquen els dits índex i polze en aigua molt freda i, de seguit, en l'almívar, es trauen i s'estrenyen, de tal forma que en separar-los ha de formar-se un filet de poca resistència.

Les ametles mòltes es trituren en un morter i se'ls agrega, a poc a poc, les 2 clares d'ou. La pasta obtinguda es barreja amb l'almívar i es aromatiza amb la ratlladura de l'escorça de llimó.
En un cassó s'aboca la barreja i es cou durant uns minuts, removent constantment amb una espàtula. Si el massapà resulta molt espès, discrecionalment s'afig més clara d'ou.

Als piuletes se'ls dóna forma allargada, i més arredonida als tronadors, decorant la seua superfície amb sucre glas.

Abans del seu consum, es deixen reposar els preparats al voltant de 2 o 3 hores.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

LA UE CONTRA L'HORTA TRADICIONAL VALENCIANA



La Unió Europea deixarà al minifundi valencià sense les ajudes de la PAC.

La major part del minifundisme agrari de la Comunitat Valenciana podria quedar-se sense ajudes de la futura Política Agrària Comuna (PAC), segons el contingut de la proposta de reforma de la normativa vigent fins ara. De prosperar el que Brussel·les pretén, no tindrien dret a cap suport les explotacions agràries la superfície de les quals no arribe a una hectàrea o els perceptors la quantia dels quals a rebre fóra inferior als cent euros.
La raó que esgrimeix la Comissió Europea en la seua proposta és que les despeses de gestió d'aquest tipus d'ajudes menors supera la pròpia quantia de les mateixes, per la qual cosa no veu millor opció que anul·lar-les. No obstant açò açò representaria un crebant molt important per al sector agrari valencià, on predomina precisament el minifundisme.
Des de l'Associació Valenciana d'Agricultors (AVA-Asaja) s'adverteix que és possible que per als tecnòcrates de Brussel·les, vistes aquestes ajudes d'una en una, representen poca cosa, però contemplades des del costat de cada perceptor suposen quanties que, encara que modestes, pot significar el tenir en marxa un cultiu o abandonar-ho, alguna cosa que és molt important a més per al conjunt de la societat. I damunt, vist el tema globalment, el conjunt del sector deixaria d'ingressar importants quantitats del pressupost comunitari que, per la qual cosa se sap fins ara, no es compensarien d'una altra manera.
Conforme s'aprofundeix en el contingut de la proposta de reforma de Brussel·les es van coneixent qüestions que cada vegada agraden menys en el sector agrari espanyol, encara que per sobre de tot preval encara una gran incertesa; no se sap encara com es concretarà tot ni, per descomptat, si hi haurà capacitat de canviar el que agrada menys. En aquest aspecte hi ha un factor favorable: tots els partits polítics estan en contra del que vulgues Brussel·les, per la qual cosa cal esperar que tant l'actual Govern com el qual arribe després de les pròximes eleccions es baten el coure en les futures negociacions.
El que es dóna per segur és que, d'aprovar-se tot conforme està ara, a Espanya li correspondria un sobre nacional de 5.900 milions d'euros, quasi un 17% menys que fins ara. I falta conèixer què pràctiques agràries s'accepten com a 'verdes', perquè d'açò depèn un 30% de les quanties de les ajudes.

Font: Las Provincias

divendres, 14 d’octubre de 2011

COGNOMS VALENCIANS: ELS LINATGES DE LA CONQUESTA



En el llibre  titolat "Memorias hstóricas sobre la marina, comercio, y artes de la antigua ciudad de Barcelona, escrit per Antonio Campany y de Montpalau al 1779, Tomo II, pags 35,36 i 37 trobem el següent text:
"Para la Conquista de Ciudad y Reyno de Valencia que se concluyó en el año 1238, nadie contribuyó con menos generosidad y gloria que la Nobleza Catalana sirviendo baxo de las banderas del invicto Don Jayme. Buen testimonio es de sus servicios el prodigioso número de establecimientos que obtuvieron en aquel delicioso Reyno recién restaurado el dominio de los sarracenos, los muchos caballeros de Cataluña que se domiciliaron en el propio teatro de sus proezas, para ser otros tantos troncos de la Nobleza Valenciana.
Según se refiere de las trobas del poeta Mossen Jayme Febrer, escritor del siglo XIV y los testimonios de Zurita en sus Anales de Aragón y de Escolano y Viciana en sus historias, los Caballeros  Catalanes establecidos en el Reyno de Valencia son los siguientes"

i passa a enumerar els cavallers que acompanyant al rei Jaime I van participar en la conquesta de valència dels quals anem a deixar els cognoms:

Abat, Abellà, Ager, Albanell, Almenar, Alpont, Alemany, Amat, Anglesola, Arnau, Assio, Alòs, Balaguer, Ballester, Barberà, Belloch, Bellera, Benavent, Besora, Blanes, Bonybern, Boxadors, Bosch, Bou, Brusca, Cabestany, Cavanilles, Cantarelles, Çagarriga, Çahera, Caldés, Ça Morera, Ça Noguera, Copons, Caramany, Carbonell, Cardona, Ça Rovira, Casanova, Cascall, Català, Castelló, Castellví, Castellet, Cava, Cerveró, Cervera, Ceris, Cirera, Claramunt, Codinats, Colomer, Crespí, Cruilles, Cucaló, Centelles, Castellvell, Ça Vall, Desplà, Despuig, Despés, Desprat, Doms, Enveig, Erill, Espigol, Esplugues, Fenollet, Ferrant, Figuerola, Fort, Franquesa, Fuster, Gallart, Galves, Gil, Grau, Guimerà, Jordà, Llauria, Malferit, Maupí, Martell, Martorell, Mataró, Mataplana, Maulleví, Mediona, Mir, Miralles, Miró, Monclús, Monserrat, Mompalau, Monsonís, Montagut, Monreal, Montredó, Montoliu, Moragues, Moncada, Mur, Marrades, Monsoriu, Olcina, Oliva, Olives, Oms, Orcau, Ordi, Palau, Pallás, Peguera, Pellicer, Perpinyà, Pertusa, Pinós, Plegamans, Pujades, Puigvert, Puigmoltó, Queralt, Rajadell, Riquer, Requesens, Ribelles, Ripoll, Riusech, Ripollés, Rocabertí, Roca, Rubí, Rico, Saburgada, Salort, Satorres, Salvador, Seba, Suau, Santjoan, Tamarit, Ternens, Thous, Torrellas, Torras, Tàrraga, Vallseca, Vich, Vilanova, Vilademany, Vilaragut, Vilarnau, Vives, Vilagrasa.

Cognoms que avui pervisquen  a tot el territori amb diferents derivacions ortogràfiques. Els linatges que van conquistar la nova terra i van crear el nou Regne de València. Després s'afegiren uns altres, provinents també del Principat, i d'altres terres del nord. Tots junts van mantenir la nostra identitat.

dijous, 13 d’octubre de 2011

LA NOSTRA POESIA: VELES E VENTS




AUSIÀS MARCH: VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR...
 
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.




diumenge, 9 d’octubre de 2011

LA MOCADORÀ DEL 9 D'OCTUBRE: UNA TRADICIÓ SORGIDA DE LA REBEL·LIA




En el dia que es commemora l'entrada del Rei Jaume I a València, podem trobar una tradició que ve d'antany també cridada la Mocadorà que s'ha quedat com el dia dels enamorats a València. D'on ve tan honorable i entranyable tradició?. Té doble sentit. En primer lloc, abans del S.XVIII amb l'arribada dels Borbó, existien dues tradicions a València. Una era que per al mateix dia de Sant Dionís els enamorats solters valencians lliuraven a les seues núvies, o estimades que volien rondar,les millors fruites i verdures que tenien en els seus horts com a mostra de la fertilitat del camp que tenien donant un exemple que no anaven a passar fam al seu costat. També aqueix dia se celebrava l'entrada de Jaume I a València amb grans focs d'artifici i processons. La commemoració de l'entrada de Jaume I probablement va començar amb la celebració del seu centenari en 1338 i a poc a poc es va transformar en una festa anual. En la vespra de Sant Dionís, la nit abans, i durant tot aqueix dia es llançaven coets de focs artificials sense parar, segons les cròniques un any es van llançar 13 Mil coets des de la terrassa del palau de la Generalitat, així com grans processons amb personatges representant al Rei conqueridor i tota la seua cort.

Després de la guerra de Successió, amb l'arribada dels Borbó, aquesta festa anual tan sorollosa i fresca per a les autoritats de l'època que veien amb recel com es feien patents els plaers carnals va ser abolida juntament amb els furs i tota tradició inclòs l'ús tant públic com a privat de la nostra benvolguda llengua en els Tractats de Nova Planta.

Com a acte de rebel·lia a aquesta prohibició, els mestres artesans del pa van començar a produir uns dolços de massapà que representaven els coets que ja no es podien llançar al mateix temps que per les seues formes, recordaven els membres sexuals tant masculí com a femení i que se'ls va posar el nom de Piuleta i Tronador. Nomenclatura també amb clares connotacions sexuals. Al costat d'aquestes figures també es fabricaven petites fruites i hortalisses que feien referència a la fertilitat de l'horta així com a les hortalisses que se li van regalar a la Reina Violant d'Hongria quan entra a València un altre 9 d'Octubre, dia en honor al Sant que portava el nom del Déu grec del Vi i inspirador de la bogeria ritual i l'èxtasi.
Tots aquests dolços van embolicats per un mocador que en el seu conjunt van constituir des del S. XVIII el regal a la dona estimada. A poc a poc, es va crear una nova i reivindicativa tradició que va prendre el nom del mocador que servia com a embolcall al dolç interior. La tradició es va afermar per part de les estimades quan es va afermar el conservar tots els mocadors que la seua parella li regalava any rere any des que començaren a eixir com a prova d'amor.



ELABORACIÓ DE LES FRUITES DE LA MOCADORÀ EXTRET DE L'EXCEL·LENT BLOG:  http://laskaponiamagazine.blogspot.com/2011/10/frutitas-de-mazapan-para-sant-dionis-la.html


Es necessitarà, a més de molta paciència:

- 500gr d'ametla mòlta sense pell
- 500gr de sucre lustre
- Unes 8 cullerades d'aigua (ajust segons siga necessari)
- Colorants alimentaris
- Essències per a rebosteria: vam tenir la sort de portar-nos uns comptes de souvenir de les Alemanyes de manera que utilitzem: ametla amarga, rom, mantega-vainilla, llimó, taronja. Si no tenen no s'acaba el món.
- Per a decorar: pasta de sucre (sucre lustre+ unes gotetes d'aigua + colorants), pinyons, sèsam blanc i negre, cuetes de cirera, canyella, un pinzell per a aquarel·les


Procediment festiu:

- En cas de començar a partir de les ametles del poble: fique-les en remull durant unes hores o en aigua molt calenta durant 10 minuts, la pell s'haurà ablanit de manera que les podrà pelar i li quedaran divines de la mort. Una vegada pelades necessitarà assecar-les de nou, per a açò pot deixar-les a la intempèrie si viu en terres de secà, i sinó, al forn a 120 fins que estiguen llistes.
- Meta les ametles en la picadora i done-li canya fins que queden fetes pols. Sí, exactament.
- Amb el sucre normal faça el mateix, en la picadora fins que quede polvoritzat. Si prefereix gastar-se un molts diners en 500gr de sucre lustre sempre ho podrà fer.
- Barrege amb les mans tots dos ingredients fins que queden completament incorporats.
- Anyada l'aigua a cullerades fins que la humitat siga la justa per a poder pastar i modelar amb la pasta. Sempre podrà humitejar-se les mans per a manipular millor.
- Faça porcions per a cada color i sabor i, avance!
- Una vegada formades i tuneades les fruitetes fique-les al forn durant 10-15 a una temperatura de 120ºC aprox. Si sobrepassa és temps o la temperatura indicada les obres d'art se li desfaràn i li quedaran irrecognoscibles. Que perquè? Doncs perquè si el sucre fon, fon la massa i l'hem fastiguejat.


Trucs per a decorar els massapans:

Per a fer els melons d'Alger i les figues (un clàssic):
- Una bola de massapà roig al que se li afig una bona quantitat de llavors de sèsam negre. La bola es cobreix amb una altra sense acolorir. Es talla Radialment i es pinta la pell del meló d'Alger amb un pincellet i colorant verd intens.

- Per a les figues use la meitat de quantitat, amb la cobertura exterior de massapà verd. Forme un cuet i talle per la meitat, llavors pinte l'exterior de morat molt fort.

Taronges i llimons:
- Afegir directament el colorant i l'essència a la massa, una vegada ben incorporat tot açò, fer boletes i punxar amb un escuradents per a formar la textura rugosa dels cítrics.

Bolets: per als rebollons utilitze massa ataronjada. Per als xampinyons, massa sense acolorir, espolvoretge una vegada formats canyella o cacau en pols irregularment de manera que queden motetes. Pot decorar també amb colorant marró i un pinzell.

Poma, pera, préssec:
- utilitze massa sense acolorir i en acabar de modelar incloga una cua de cirera
- acolorisca la superfície amb el pinzell

Maduixes:
- incloga en la superfície de la massa les llavors de sèsam
- en la part superior faça unes esquerdes
- una vegada cuites decore amb pasta de sucre verd per a les fulles

Albergínies:
- Utilitze massa lleugerament acolorida de morat.
Una vegada formades pinte unes línies amb el pinzell, color morat intens
- Quan estiguen cuites incloga les fulles de pasta de sucre (també pot fer-les de massapà verd, abans de ficar al forn)

Col i bajoqueta:
- formar els centres amb massa blanca, i amb massa verda formar les fulles i anar pegant-les al voltant.

Creïlles: formar les creïlles amb la massa sense acolorir i arrebossar amb canyella. Incrustar uns pinyons per a simular els grills.

I tachaaaaan!!! 1Kg de vegetals de massapà!! (la verdura no engreixa) jojojojojooo


 LA PIULETA I EL TRONADOR

AIXÍ ES CANVIA LA HISTÒRIA: UN NOU RETABLE DEL CENTENAR DE LA PLOMA A LA SEO



El retaule del segle XV del Centenar de la Ploma, una de les joies de l'art valencià, presideix una de les sales principals del Museu Victoria & Albert de Londres, on aquesta obra de gran grandària de Marçal de Saix regna com a obra capdavantera de l'art medieval mediterrani al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sixtina. El passejant que circuli pel centre de València i envolti la seva vella Catedral es trobarà amb una diminuta capella que pretén honrar el lloc on suposadament Jaume I va realitzar la primera missa després d'entrar a la ciutat en 1238. Si mira a través de les reixes i el vidre que tanquen aquest petit espai (solament se sol obrir pel Nou d'Octubre) es trobarà amb una taula d'aspecte gòtic que és una imitació de la taula central del famós retaule que Londres es nega a prestar a València. El curiós és que, encara que ho semblin, no són iguals.

«Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa María, any 1237», diu únicament la cartela sota la taula. Tota la composició és idèntica a a la del nucli central del retaule del segle XV, solament que en aquesta obra realitzada en els anys 70 del segle passat el que destaca és la figura en primer terme del sant, abillat ell i el seu cavall amb els emblemes de Sant Jordi (creu vermella sobre fons blanc), assetjant-ho amb la seva llança a un musulmà. En canvi, en l'obra de Marçal de Saix qui està en el centre és Jaume I, vestint els senyals del rei d'Aragó (la bandera quatribarrada); darrere d'ell queda Sant Jordi, amb la seva creu vermella al pit i en la montadura. En la peça moderna, el rei és el que apareix en segon pla, però (sorpresa) no porta en aquest cas en el seu pit les quatre barres, sinó de nou la creu de Sant Jordi, així que la bandera original de Jaume I (i de Catalunya en la modernitat) ha desaparegut per complet en aquesta obra.

Aquesta taula va ser realitzada en els passats anys 70, en plena batalla dels símbols a València, i va ser encarregada per una entitat (el Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma) d'accent valencianista i tradicionalista (el seu lloctinent general actual és Pascual Martín Villalba, que en aquells anys era president del Grup d'Acció Valencianista, GAV). Aquestes apreciacions poden donar indicis de les raons pel «canvi», però no obstant tant l'autor de l'obra com els responsables de la institució no recorden motius polítics per a l'alteració.
«És un detall en el qual no m'he fixat», afirma Martín Villalba a Levante-EMV sobre la diferència entre les dues obres, al mateix temps que reivindica la naturalesa de còpia de la taula de la capella valenciana. En tot cas, si és diferent, «no és per llevar la bandera d'Aragó, que ens cau molt bé, encara que l'original és la bandera pontifícia i després la hi han apropiat els catalans», afegeix.

Josep Rodríguez Sambonet va realitzar l'obra a València per encàrrec del Capítol en els anys setanta, abans d'establir-se com a docent a Catalunya. Va ser una «imitació ràpida», recorda, perquè l'entitat tenia llavors pocs recursos. L'eliminació de la bandera de les barres «crec que no va tenir a veure amb la batalla dels símbols i amb problemes de banderes», afirma. L'objectiu, afegeix, era posar a Sant Jordi en primer terme en tractar-se d'un encàrrec del Centenar de Ploma.

Aquesta era en l'Edat Mitjana una milícia urbana encarregada de protegir la Senyera. La seva seu estava on avui s'aixeca el Teatre Principal i allí tenia una capella dedicada a Sant Jordi per la qual va encarregar, en plena esplendor de la València medieval, un gran retaule al pintor d'origen alemany Marçal de Saix. L'obra, que en el seu cos central evoca la batalla al Puig prèvia a l'entrada de Jaume I a València (en realitat, el rei no va participar en aquell combat; va arribar quan les seves tropes ja havien vençut), va sortir de la ciutat al segle XIX i va ser comprada poc després pel Museu de Kensington (avui Victoria & Albert). Qui vulgui veure-la, haurà de viatjar, perquè la «imitació» de la Catedral de València conté notables i importants diferències que a la Seo pareix li han passat inadvertides.

Font: Levante-EMV

9 D'OCTUBRE: LA FORÇA DE UNA HERÈNCIA



" ...quan vèrem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem..i ploràrem dels nostres ulls  i besàrem la terra.."
Jaume I

Diu Joan Fuster en la seua inestimable obra “Nosaltres els valencians” que la fundació del regne de València no solament va ser jurídica, sinó també racial. Una afirmació que explica fidelment la realitat del poble valencià i que comporta necessàriament una reflexió sobre el passat, present i futur d'un poble, que en el seu vessant jurídic I polític, s'afirma com a valencià, però que a més forma part d'un ethnos que abasta una realitat més ampla fóra de la qual no podria explicar el seu passat i esdevenir històric, ni escometre en l'actual present els reptes del futur.
El 9 d'octubre és la data històrica que el poble valencià pren com a referència de la seua voluntat de ser identitat. Aquest dia ha sigut considerat com la data fundacional de la realitat jurídica i política valenciana, en formalitzar-se segons la documentació històrica i la tradició popular, la presa de la ciutat de València pels exèrcits del rei català Jaume I, titular de la Corona d'Aragó, una entitat organitzada en diferents estats però que responia a un govern radicat en la mateixa dinastia i que al seu torn responia a una realitat ètnica determinada nascuda en els nuclis pirinencs gòtics de resistència a l'invasor musulmà, una feliç conjunció que va fer de la seua voluntat de resistència i reconquesta l'impuls de restauració i afirmació de la creació de la nostra identitat. No obstant açò, la reconquesta de les terres que avui conformen la realitat valenciana des del riu Cenia fins al Segura, havia començat deu anys abans, i tardaria sis anys més a ser completades. D'aquesta manera València, antiga ciutat romana de gran importància estratègica i simbòlica, es va convertir en el punt principal del nou regne. València va ser el nom triat, i a ell es va mantenir sempre fidel el poble que va conquistar i poblar les noves terres.
Com a nous valencians es van reconèixer els nostres avantpassats, però sense oblidar els seus orígens. Uns orígens que es perdien en les boires pirinenques dels primers anys de lluita contra l'invasor i que els nostres avantpassats van afirmar en el combat despietat de la recuperació d'un territori sotmès al que calia reocupar en una operació polític-militar de substitució ètnica, tan dura com a habitual en aquells tumultuosos temps. Va ser aquest llarg procés, no exempt de sacrificis però també d'epopeies glorioses que van propiciar l'eclosió d'una identitat sense la qual avui no podríem explicar-nos a nosaltres mateixos, la que va fixar definitivament la nostra realitat i destinació en el marc europeu. Descendents de romans, germans i cèltics, de la cultura ibérica i dels camps d'urnes,  sota empremta goda, que van col·laborar amb els francs de l'altre costat dels Pirineus per a sobreviure com a poble i que es van donar a conèixer a Europa com a catalans, milers de famílies que van nàixer com a poble a Urgel, Pallars, Barcelona, Cerdanya o Girona, roturant noves terres, edificant castells i monestirs, afirmant-se territorial i espiritualment i expressant-se en una nova llengua d'orígens també europeus, entren en la història conquistant una terra irredenta que havia sigut guanyada segles arrere per invasors d'una altra cultura i raça. Tot aquest procés conflueix en la presa de la important ciutat de València, i és en aqueix lloc i en aqueix precís moment, quan per avatars de la història naix política i jurídicament el Regne de València.
Integrat políticament en la Corona d'Aragó i pertanyent ètnica i biologicament al ethnos català, amb la mateixa identitat, llengua, símbols i cultura va participar en la Corona d'Aragó primer, en la d'Espanya després i a través d'aquestes en la història d'Europa, realitat major en la qual sempre es va reconèixer. No va parar en la seua obstinació fins a unificar tot el regne i expulsar als últims reductes invasors. Va ser part activa de la resistència que des del Principat i el propi regne valencià es va fer al procés d'uniformització que tant va afectar a la nostra identitat arribat amb la dinastia enemiga dels Borbó, com també en la rebel·lió que els habitants de les terres que s'estenen des dels Pirineus fins a Múrcia van fer durant mig segle contra l'arribada del liberalisme centralista i per la recuperació dels seus antics furs, militarment arrabassats per una monarquia en la qual el nostre poble es va integrar de forma natural i que havia perdut tota referència imperial i federal. València des del seu naixement ha patit importants agressions que han minat la seua identitat i personalitat com a poble. L'anul·lació dels furs, la creació artificial de les províncies i privació de la nostra personalitat, la castellanització de l'escriptura i desprestigi de la nostra llengua paral·lela a la important arribada de contingents aragonesos i castellans als quals per açò no es va poder integrar en el ethnos majoritari afavorint la divisió, fragmentació i invertebració del poble valencià. Agressions a les quals s'ha unit un important falsejament de la història destinat a confondre els nostres orígens com a poble i d'aquesta manera castrar qualsevol mobilització identitària, eliminant la nostra personalitat nacional i separant-nos i enfrontant-nos als nostres germans de llengua, sang i cultura del nord amb els quals compartim orígens i al costat dels quals lluitem, i sense els quals mai podrem entendre el que som. Un terrible procés destinat a acavar amb el poble valencià y dut a terme pels agents del liberalisme jacobí anti-identitari durant dictadures i democracies, un procés que culminen avui els partits políticis de dreta i esquerra.
D'aqueixa manera hem arribat a la situació actual, convertits en un engendre anomenat  “Comunitat”, desmobilitzats, despersonalitzats, segregats, individualitzats i sotmesos, patim la que potser siga el colp definitiu per a acabar amb tants segles d'esforç i lluita. Una immigració massiva, incentivada i recolzada des de les esferes del poder, destinada a destruir encara més una identitat ja de per si mateix, ferida i afeblida i amb els pitjors índexs de natalitat de la seua història.
En aquestes circumstàncies, el 9 d'octubre no pot ser un dia merament festiu en el qual els polítics que han convertit a València en una ombra del que va ser es passegen davant la complacència d'un poble que els recolza en una actitud indubtablement suïcida. El 9 d'octubre ha de ser celebrat com el que va ser, el rotund crit d'afirmació d'un poble que es va crear a si mateix i que no va claudicar davant els seus enemics. I per a açò ha de reclamar el que li correspon, l'irrenunciable dret de ser, sense mitjanes tintes, sense deformacions ni confusions, amb coherència i claredat. Avui més que mai hem de ser conscients de la nostra identitat, recuperar la força de la nostra herència i alçar-nos amb valentia per a fer front als perills que amenacen al nostre poble. Recuperar la nostra història i herència, canviar les polítiques estranyes i destructives a les quals ens veiem sotmesos, defensar la nostra terra i entorn natural enfront de qualsevol ingerència econòmica, obligar al fet que des de les estructures polítiques es garantisca la justícia per al nostre poble i evitar una més que possible substitució ètnica, lingüística i espiritual que ens privaria de la nostra herència, única arma efectiva per a garantir la resistència contra aquest procés. Canviar les actituds i ser conscients de qui som. Una urgent nova acció política i cultural de necessària aplicació. Solament així podrem fer front als reptes que ens permetran seguir sent. Solament així el poble valencià podrà ser amo del seu futur.
Que el 9 d'Octubre siga l'inici d'aqueix despertar. La supervivència del nostre Poble depèn d'açò.

divendres, 7 d’octubre de 2011

UN LLIBRE PER AL 9 D'OCTUBRE



9 d'Octubre.Es compleixen 773 anys de l'entrada del rei Jaume I a la ciutat de València i Edicions Midjungards posa a disposició dels lectors el llibre "Del Quien de los Valencianos".

Aquest llibre detalla el procés de formació del poble valencià. Imprescindible per als interessats en la qüestió

"l'objecte d'aquest treball és, en última instància, constituir un altre escut, per feble que sigui, per a la supervivència del nostre poble i de la nostra cultura, creació única del nostre ésser."

Del Proemio del llibre.

Totalment recomanat. Un llibre per a conmemorar el 9 d'Octubre. Ara més que mai.



LA NOSTRA CUINA: ARRÒS AMB FESOLS I NAPS



ARROS AMB FESOLS I NAPS


El més característic dels arrossos anomenats a València caldosos és a dir, aquells els grans dels quals es couen en olla o casserola amb abundant presència de brou que no arriben a absorbir per complet, es denomina Arròs amb Fesols i Naps.
Així doncs, el gra i els ingredients que li fan els honors es mostren sumits en una espècie d'emulsió que forma el brou espès. L'arròs s'acompanya d'hortalisses, particularment nap i fesols secs que li presten el seu nom; També de productes rics en greix procedents del porc: cansalada, morro, orelles... i com a element imprescindible, la botifarra negra de ceba.
La seua qualitat i difícil digestió, fa que la seua preparació i degustació es reserve a l'hivern. És molt comú repartir-ho en festes de pobles valencians al llarg de la tardor i l'hivern en festivitats de diversos patrons així com el dia de València: el 9 d'Octubre. Molts pobles reparteixen als seus veïns racions d'aquest plat típic realitzat en la tradicional olla.


Bona part de la popularitat que té es deu, en gran mesura, a fet que el poeta Teodoro Llorente li dedicara un poema festiu en llengua vulgar:

Arròs en fesols i naps         

                       Per l’horta, tocant migdia,
                    plens d’infantil alegria,
                    ditxosos i satisfets,
                    tornaven a l’alqueria
                    dos pobres fematerets.
                       L’un i l’altre, a l’escoltar
                    les dotze, que en so de queixa
                    els cridaven a la llar,
                    tingueren una mateixa
                    idea: la de dinar.
                       Lo més menut, que li guanya
                    a l’altre que l’acompanya
                    en vivor, li digué així:
               «Si fores el Rei d’Espanya,
                    ¿què dinaries tu ’vui?»
                       Alçant lo front ple d’arraps,
                    i soltant la llengua prompta,
                    li contestà: «¿Pués, no hu saps?
                    ¡Quina pregunta més tonta…!
                    Arròs en fesols i naps».
                       «¿I tu?» afegí lo major.
                    Lo menut llançà un suspir,
                    i torcant-se la suor,
                    li replicà: «¿Què he de dir,
                    si tu has dit ja lo millor?»

                                            Teodor Llorente








Temporada de Consum: Hivern
Recomanada Para: Esmorzar
Recepta Para: 6 Comensals
Temps de Realització: 1 hora i 30 minuts, fins i tot menys si la cocció dels fesols ho permet.
Dificultat: Mitjana
Va venir Suggerit: Negre Lleuger o Claret (Villar, Pedralba o Clarià)

Ingredients:

250 grs d'Arròs
200 grs de Fesols Secs, posades en remull la vespra
400 grs de Naps
250 grs de Carn de Porc (pota, orella, morro)
50 gr de Cansalada fresca
4 Botifarres de Ceba
2 Litres d'Aigua
0.5 dl d'Oli
2 Dents d'All
Uns bris de Safrà
Pebre Roig i Sal

Elaboració:

S'aboquen els 2 litres d'aigua en una olla, que es posa al foc; s'agreguen després les jueves -retirades prèviament del remulle-, en companyia de la carn de porc i de la cansalada, i es deixa coure tot lentament.

Es calfa en una paella l'oli i en ell se sofregeixen els naps, tallats en trossos xicotets, i les dents d'alls sencers; al sofregit s'afig després el pebre roig, ofegant-ho també lleugerament, i s'aboca el contingut de la paella en l'olla on es couen els fesols.

Una vegada els productes càrnics estiguen ja quasi cuits, es trauen, es trossegen en trossos i es retornen de nou a l'olla; S'aprofita per a acompanyar a si mateix les botifarres, es rectifica el preparat de sal i s'afig el safrà.

Quan el brou de cocció s'haja reduït aproximadament a la meitat, s'incorpora l'arròs i es deixa que coga a foc mitjà al voltant de 18 minuts.

Sumit en un brou molt espès i travat, en arròs servit en plats s'ha de deixar reposar un parell de minuts abans de la seua degustació.

Trucs i Consells:

Abans de tallar els naps en trossos xicotets i sentit longitudinal, raspe'ls i refresque'ls sota un doll d'aigua freda.

Si empra fesols secs, trenque per 3 vegades consecutives l'inici del bulliment i afija'ls un got xicotet d'aigua freda en el transcurs de la cocció.

Perquè la botifarra no rebente, abans d'incorporar-la al guisat punxe la seua pell amb una agulla o agulla.

dijous, 6 d’octubre de 2011

LA MANIFESTACIÓ DEL 9 D'OCTUBRE REIVINDICARÀ EL DRET A DECIDIR



La Comissió 9 d’Octubre ha presentat la manifestació que recorrerà València el diumenge 9, que sortirà de la Plaça de Sant Agustí a les 18 h. i acabarà en el Parterre, davant de l’estàtua del Rei En Jaume, com a homenatge al fundador del País Valencià.

La manifestació té com a lema "País Valencià, volem decidir", i el manifest de la convocatòria parteix de la "la més profunda crisi econòmica i política des de la transició" per afirmar "la voluntat dels valencians de que sigui respectat el nostre dret de decidir davant les necessitats que el país enfronta", segons expliquen en un comunicat.

Les entitats, sindicats i partits que formen la Comissió han aconseguit construir consensos socials entorn de la llengua i la cultura, i les polítiques econòmiques, socials i territorials, entre les quals destaquen que els valencians estan d’acord en poder veure TV3, poder matricular els seus fills en l’escola en valencià sense impediments o que l’administració pública valenciana tingui personal suficient que hagi passat el requisit lingüístic i que es normalitzi la relació amb Catalunya.

Font: e-noticies

FA 20 ANYS VALÈNCIA VA FER EL CIM


El 6 d'octubre de 1991 es compleixen 20 anys d'un dels més grans esdeveniments de la història de l'esport valencià.Aquesta  setmana es va celebrar un homenatge  en el Centre Excursionista de València que va recordava la gesta de Rafael Vidaurre i Coc Pérez: ser els primers valencians en hollar el cim del Everest. De la mateixa expedició van formar part Juan Carlos Gómez (cap de l'expedició), Joan Grifol, Javier Botella i Moisés García, així com la  medge Victoria Amigó i el cineasta Paco López.

El diari Levante-EMV publicavapassat dimarts un article sobre aquesta ascensió en el qual els dos muntanyencs que van coronar el cim parlen sobre l'expedició i que reproduïm: "Dues dècades després, Rafael i Coc visiten Levante-EMV per a recordar aquells quasi tres mesos d'aventura. «Eixim de València el 2 d'agost i tornàvem el 28 d'octubre». Són els que han passat a la història «perquè som els que marquem el gol d'un equip que érem els sis. A voltes pensem que tenim una quota de protagonisme que no mereixem, ja que els altres quatre van formar part exactament igual de l'aventura, amb l'única diferència que vam ser nosaltres els qui aconseguim en objectiu».

L'ascens al Everest va ser el final d'un procés de maduració d'una excel·lent fornada de muntanyencs. Arribaven amb experiència de sobres. Rafael havia pujat el Nanga Parbat en 1986 «vaig ser el primer valencià que va ascendir un vuit mil al costat de Moisés i a Miguel Gómez, de qui tots ens acordem perquè va morir mesos arrere». Coc va pujar el Annapurna en 1987. El permís per a ascendir el Everest s'havia sol·licitat amb més de set anys d'antelació. Era el moment. «No és la muntanya més difícil de pujar, però és la més alta, amb la dificultat que comporta i, òbviament, és el desig de qualsevol: pujar més amunt que ningú en el món».

Un altre aspecte a considerar és que l'expedició valenciana va ser la primera que va pujar aqueix any. «I no hi hauria molts mes. Tan sols uns russos van pujar després». Es va pujar per la cara sud, la mateixa que van traçar Edmund Hillary i Tenzing anys arrere. «Perquè Xina encara tardaria uns anys a obrir la cara nord, que és la seua, i adonar-se que podien ingressar molts diners».

Diners. Açò també era necessari. Fa vint anys una expedició era molt més cara fins i tot que ara. Però va ser la pròpia presidència de la Generalitat qui va fer pròpia l'aventura. A través de José María Felip van tenir accés a Joan Lerma. Un total de 25 milions de pessetes dels de llavors. Era molts diners i no es podia fallar o, almenys, posar tots els mitjans per a acostar-se a l'èxit. «Teníem clar que ascendiríem amb oxigen. l'objectiu era arribar, però també tornar». Una càmera gravaria la pel·lícula per a Canal Nou en justa correspondència.

L'ascensió es va fer en una època en la qual acabava de passar la temporada del monsó, amb el que l'expedició sabia que els esperava un Everest molt nevat. L'atac definitiu va ser el tercer després de dos intents. «Juan Carlos i Moisés van arribar al Cim Sud, a poc menys de 70 metres de la meta, però ací van haver de parar-se».

L'ascensió definitiva va ser de quatre dies des de l'eixida del campament base. Una quantitat de temps més o menys clàssica. Abans d'arribar calia superar tres fites: el Cim sud, un petit promontori des del qual quasi es pot tocar el cim. El Graó Hillary, una paret vertical de 14 metres i la cresta cimera, l'últim pas.

«Record que feia molt bon temps. Un sol esplèndid. Una mica de vent, però el normal quan estàs quasi a nou mil metres d'altitud. No teníem sensació de fred» relata Coc Pérez. L'escomesa final la van fer amb dos muntanyencs aragonesos, Toño Ubieto i Pepe Garcés. Rafael va patir molt. «Conforme pujàvem m'adonava que m'estava quedant sense visió, agreujada per la superfície totalment blanca a ple sol. Era una sensació d'ulleres entelades. Només veia ombres». Va ser ell qui va trepitjar el cim primer. «Però allà dalt no pots ni gaudir i, en el meu cas, va anar un autèntic drama. Només pensava a eixir d'allí perquè era conscient que, sense visió, corria moltíssim risc de despenjarme en la baixada. Amb prou faenes vaig poder cridar amb el walkie confirmant que havíem fet cim». Van pujar els altres tres, incloent a Coc, que venia amb dèficit d'oxigen. «No recorde haver celebrat pràcticament cap cim. No hi ha temps per a molt». Van baixar els quatre junts. «Anàvem molt junts. Conforme descendíem vaig començar a recuperar la visió» recorda Rafael.

Cal estar allà dalt per a saber exactament el que és l'ascensió al Everest. Com són els últims metres?. Doncs una cresta en forma de piràmide, en la qual el vent crea una cornisa de gel i neu. «A banda i banda, el precipici». Respecte, però no por. «Amb experiència vas perdent la por a l'exposició buit», encara que Coc Pérez recorda d'aquell descens «recolzar el piolet més lluny del que havia de, traure-ho i veure el cel blau sota meu».

Ha passat el temps. Però Coc ho reconeix: «em seguisc emocionant quan veig la pel·lícula». Rafael ho recorda com «alguna cosa important. És cert. Després ens van donar la medalla d'or de la ciutat». La rebuda en l'aeroport i els agasajos posteriors els van convertir en personatges populars durant un temps, per a tornar posteriorment al seu feliç anonimat.

Ara veuen la muntanya sagrada de forma diferent. «El Everest s'ha comercialitzat a l'excés. Tot aquell que ho puja mereix un respecte, perquè cal tenir força i valor per a açò. Però la nostra encara era una altra època. I ho aconseguim».

dimecres, 5 d’octubre de 2011

525.732 ATURATS



L'atur registrat a les oficines d'ocupació valencianes va pujar un 1,95% (8.222 persones) durant el mes de setembre, segons dades del Ministeri de Treball. La xifra representa un increment del respecte al mateix mes del 4,68%. L'atur afecta ja 525.732 valencians.
A l'Estat, s'han registrat 95.817 desocupats més durant setembre (2,32%). La xifra d'aturats ha assolit els 4.446.744.
Per una altra banda en setembre es va registrar un descens de 23.831 afiliats (1,42%) a la Seguretat Social al País Valencià.

Font: El Punt /Avui

dimarts, 4 d’octubre de 2011

L'AGRÓ ROIG I EL FUMARELL NIDIFIQUEN A LA MARJAL DE RAFALELL I VISTABELLA



La Marjal de Rafalell i Vistabella (Massamagrell) continua recuperant a poc a poc el seu pols natural i la seua biodiversitat. Després de confirmar la reproducció de les tortugues d'estany europees, els companys d'Acció Ecologista-Agró Horta Nord han realitzat aquest estiu el cens de l'avifauna d'esta zona humida. En total, s'han comptabilitzat aus de 54 espècies diferents, 10 d'elles nidificants, entre les que destaquen l'agró roig i el fumarell de galta blanca, dues espècies "vulnerables" segons els catàlegs espanyol i valencià de fauna amenaçada.
Durant l'estiu, els companys d'Acció Ecologista-Agró Horta Nord, a més a més de treballar en el Projecte Emys en la Marjal de Rafalell i Vistabella (Massamagrell), han realitzat el cens d'aus nidificants d'esta zona humida. En total, els voluntaris de l'organització ecologista han constatat la nidificació de 10 espècies diferents, 2 d'elles pertanyents a l'ordre de les passeriformes i altres 8 a les no passeriformes. Entre les espècies nidificants de la Marjal de Rafallel i Vistabella destaquen les quatre parelles d'agró roig (Ardea purpurea) i les deu de fumarell de galta blanca (Chlidonias hybridus) censades este estiu, ja que ambdues espècies estan protegides pels catàlegs espanyol i valencià de fauna amenaçada com a "vulnerables" i per l'Annex I de la Directiva d'Aus de la Unió Europea.
A més a més d'estes dues espècies catalogades com a vulnerables, les altres huit que han nidificant este estiu a la Marjal de Massamagrell han sigut el gall de canyar (porphyrio porphyrio), el collverd (Anas platyrhynchos), el gomet (Ixobrychus minutus), la fotja (Fulica atra), la polla d'aigua (Gallinula chloropus) i el cabussonet (Tachybaptus ruficollis), a més a més del totestiu (Parus major) i la xitxarra de canyar (Acrocephalus scirpaceus), que són les dues espècies censades que formen part de l'ordre de les passeriformes. La majoria d'estes aus estan protegides pel Catàleg Espanyol de Fauna Amenaçada, en la seua categoria de Règim de Protecció Especial.
Malgrat que no ha sigut possible constatar la seua nidificació, este estiu Rafael Marquina i Jorge Bonet, els companys responsables del cens, també han pogut albirar fins a 44 espècies més d'aus en la Marjal de Rafallel i Vistabella. Dues d'estes espècies, la gavina corsa (Larus audouinii) i l'oroval (Ardeola ralloides), es troben en perill d'extinció a la Comunitat Valenciana, i altres dos, el xatrac d'albufera (Strena hirundo) i la mongeta (Sterna albifrons), estan catalogats com a vulnerables al nostre territori. A més a més, també cal destacar la presència de juvenils de becpla (Platalea leucorodia), martinet (nycticorax nycticorax) i picaport (Plegadis falcinellus), tres espècies en Règim de Protecció Especial segons el Catàleg Espanyol de Fauna Amenaçada.
Estes dades sobre l'avifauna i la constatació este estiu de la reproducció de la tortuga d'estany europea (Emys orbicularis) confirmen la gradual recuperació de la biodiversitat en la Marjal de Rafalell i Vistabella, després de sobreviure a l'amenaça de l'urbanisme desgavellat i ser inclosa per la Generalitat Valenciana en el Catàleg Valencià de Zones Humides. Esta tardor, AE-Agró continuarà treballant, pam a pam i dia a dia, per a accelerar este procés de recuperació ambiental i que tots els veïns de l'Horta Nord puguen gaudir d'esta marjal, pràcticament l'única zona humida que s'ha salvat del taulell en tota la comarca 
 
Font: El Periodico de aquí

dilluns, 3 d’octubre de 2011

ENRIC VALOR I VIVES: LA NORMATIVITZACIÓ VALENCIANA DE LA LLENGUA / LES RONDALLES




Si existeix un personatge il·lustre que haja vertebrat valència des de Vinaròs a Oriola durant la recent història valenciana aqueix és Enric Valor. El seu nom va lligat al trèvol de quatre fulles valencià del Segle passat que forma Valor juntament amb Manuel Sanchis Guarner (una altra figura el centenari de la qual se celebra enguany ja que els hauria complit el passat 9 de Setembre), Joan Fuster i Vicente Andrés Estellés. El que a Sanchis Guarner va ser a la lingüística, Fuster a l'assaig i la crítica literària i Estellés a la poesia, Enric Valor ho va anar la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la.

Enric Valor hauria complit el segle a l'agost ja que va nàixer a Castalla, un poble de l'Alcoià, el 22 d'Agost de 1911 en el si d'una família acomodada rural. Va estudiar per a mestre mercantil, i després es va dedicar a la indústria del calçat, primer a Elda i després a Mallorca, on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates. En 1930, als dinou anys d'edat i a Alacant, comença la seua tasca com a periodista i escriptor en la redacció de l'Oncle Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic s'escrivia en un valencià bastant col·loquial i amb ortografia incorrecta, a causa de la influència de l'espanyol. Valor va iniciar en dita periòdica un curs d'ortografia, seguint la normativa contemporània al com, a mesura que va ser publicant lliçons, L'Oncle Cuc va ser adequant-se gradualment.

A principis dels anys 1950 va començar amb l'obra de les “rondalles”, un tipus de contes populars valencians, que culminaria en l'obra Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava la repressió, va tornar a l'obra lingüística i, poc abans dels anys 1960, va tornar a contactar clandestinament amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut a la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

A conseqüència d'açò, Valor va passar a ser pres polític de la dictadura de 1966 a 1968. Una vegada fora de la presó i, en les seues pròpies paraules, «sense haver après la lliçó», es va involucrar en la fundació, no sense serioses dificultats, de la primera revista en valencià després de la guerra, Els Quaderns Gorg, en el qual escrivia articles de cort nacionalista i, paral·lelament, articles de lliçons de gramàtica en diaris d'Alacant i València. Finalitzada la dictadura Enric Valor va poder difondre lliurement les seues idees i obra literària i va començar a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han sigut molt nombrosos i importants, fins i tot se li va promoure com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València el 13 de Gener del 2000 uns mesos abans de complir els 89 anys. Actualment, el seu nom bateja carrers, places, escoles, i associacions al llarg de la Comunitat Valenciana.

Dins de la seua obra lingüística, es comença pel seu impuls en les normes contemporànies del valencià en el setmanari L'Oncle Cuc d'Alacant. Va ser col·laborador en la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional.

Amb Carles Salvador i Sanchis Guarner, va ser un del grans propulsor de la normativització del català a Valencia difonent la gramàtica de Pompeu Fabra amb obres com ‘'Curso de lengua valenciana" (Gorg, 1961), ‘'Millorem el llenguatge" (1971) i ‘'Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano" (1973), que es pugué publicar en valencià a l'any 1977 (Tres i Quatre).

En el 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), ordenant l'àmplia dialectizació valenciana de la conjugació verbal, es va convertir en el referent principal per a la normativa actual dels verbs, i s'utilitza com a material bàsic per a l'ensenyament obligatori dels escolars valencians.

A part de totes aquestes obres de lingüística, cal destacar la gran riquesa lexicogràfica de la seua obra literària. La seua obra més coneguda són les "Rondalles Valencianes" (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).

Potser la seua obra novel·lística més important és el "Cicle de Cassana", que consta de tres novel·les: "Sense la terra promesa" (1980), "Temps de batuda" (1983) i "Enllà de l'horitzó" (1991). Aquesta trilogia, el Cicle de Cassana, representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 publicà "La idea de l'emigrant".

L'any del seu centenari cal reivindicar a aquesta il·lustre figura natural de Castalla que no solament va vertebrar lingüísticament tot el territori valencià sinó que a més va connectar amb els altres territoris de parla catalana com el Principat i Balears, normativitzant una llengua que a València pecava a l'excés de col·loquialisme sent la base de l'estudi del català occidental en totes les comarques Valencianes.

Per aquests motius, Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi (1993). Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner (1983) de la Diputació de València i el Premi de les Lletres Valencianes (1985) de la Generalitat Valenciana. Entre altres homenatges a la figura del doctorand, destaquem la institucionalització del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant a la millor novel·la en valencià i la publicació del monogràfic Enric Valor, 86 anys, exemplar número 37/38 de la revista Canelobre de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant. Aquest exemplar compta amb unes quaranta col·laboracions d’intel·lectuals i artistes valencians.

Anem a congratular-nos de poder veure i escoltar a Enric Valor en vídeo com un petit homenatge cap a la seua figura irreemplaçable al llarg i ample, no solament de les terres valencianes sinó de tota l'àrea catalanoparlant.