divendres, 30 de setembre de 2011

LA NOSTRA CUINA: OLLA VALENCIANA




OLLA VALENCIANA


Per ser el que més es cuina en la ciutat de València i en les localitats de major població, d'entre les múltiples olles o bullits habituals a la Comunitat Valenciana és l'anomenada olla el més representatiu. Amb anterioritat a l'increment actualment aconseguit del consum de paella, va anar durant molt temps modere quasi obligada dels diumenges i dies de festa. Es reservava de manera singular per al dia de Nadal al migdia, data de reunió familiar en la qual de sempre els avis, fills i néts es feliciten mútuament i s'intercanvien regals. D'altra banda, de tots el que s'havien elaborat al llarg de l'any, l'Olla de Nadal era el més ric i sumptuós. En ell era imprescindible la presència de les trucades Pilotes, nota característica de l'Olla Valenciana que ho distingeix dels bullits d'altres regions.

Temporada de Consum: Tardor i Hivern
Recomanada Para: Esmorzar
Recepta Para: 6 Comensals
Temps de Realització: 2 hores i 30 minuts
Dificulteu: Difícil
Vi Suggerit: Negre (Requena o Novelda)

Ingredients:

400 grs de Garreta (Carn de Vedella i Be per a guisar)
1 Os de Canya amb medul·la
100 grs de Pernil
100 grs de Cansalada fresca
250 grs de Gallina
100 grs de Xoriço
100 grs de Botifarra de Ceba
1 Blanquet
200 grs de Cigrons
1 Carlota
200 grs de Creïlles
1 Moniato Xicotet (uns 60 grs)
1 Nap
1 Xirivia
1 Api
1 Porro
5 Bajoquetes Planes
2 Pilotes
Aigua i Sal

També es pot afegir:

1 parell de Potes de Porc
Gemmes de Gallina
Safrà


Elaboració:

En una olla adequada amb aigua salada es posa la carn, els ossos i la gallina.
Es calfa tot a foc viu i, quan l'aigua trenque a bullir, s'escumeja i es continua la cocció 1 hora més a foc lent.
En un recipient amb aigua freda i una mica de sal grossa es tiren els cigrons, i es deixen en remull almenys durant 12 hores. Posteriorment, se'ls canvia l'aigua freda per aigua temperada i s'incorporen a l'olla des d'ací, quan l'aigua d'aquesta comence a bullir.
També s'afig la cansalada, el xoriço, la botifarra i el pernil per a, també a foc lent, prosseguir la cocció altres 30 minuts.
Passat el temps, s'incorpora la creïlla i la resta de les hortalisses trossejades. Uns minuts més tard, s'agreguen les pilotes, deixant-les coure 20 minutos si són salades o tan sols 15 minuts si són dolços.
La sopa elaborada amb el brou, ja siga de pasta o ho siga d'arròs, se serveix al principi; els ingredients del bullit, a continuació: en una font, els vegetals; en una altra, els productes del porc i, en una altra tercera, la resta de les carns i les pilotes.


Elaboració de les Pilotes:

-Dolç: Perquè es puguen pastar posteriorment, els següents ingredients han de col·locar-se un un recipient apropiat: 200 gr de Pa Blanco finament ratllat, 3 Gemmes i 1 Clara d'Ou, 50 gr de Llard de Porc, 25 gr de Tocino Picat, 150 gr de Sucre, 7 gr de Canyella, la Ratlladura d'una Escorça de Llimó i Nou Moscada.

-Salada: Prèviament cuits 200 gr de Magre de Porc, el Fetge i la Sang d'una Gallina, es piquen tots aquests ingredients i es barregen amb 200 gr de Pa Blanco finament ratllat, 3 Rovells d'ou, 50 gr de Llard de Porc, 25 gr de Tocino Picat, Pinyons, All, Julivert Picat i una mica de Sal.

Els ingredients es pasten i es formen 2 boles, una dolça i una altra salada, d'una grandària aproximada al doble d'un ou de gallina i forma també ovalada. Finalment s'arrebossen amb clara d'ou i s'agreguen al conjunt, primer la salada i després la dolça.

dijous, 29 de setembre de 2011

SENDERS VALENCIANS: LA PIPA (LA VALL D'UIXÒ)




 Situat a la serra d'Espadá i al terme de la Vall de Uxò, amb 589 metres d'altitud, es tracta de una ruta  relativament curta, i bastant intensa. La ruta transcorre per senderes, excepte el final ja que cal escalar suaument des de principi la pujada al cim ens exigeix un gran esforç. La segona part es fa entretinguda, sobretot pel interés  de les trinxeres de la guerra civil.Tots els anys es fa una Pujada popular des de la Vall d'Uixó que es convertís en un aplec muntanyenc en el que cada vegada participen més valencians. Mereix la pena per les vistes del parc natural de la Serra de Espadà i per coneixer una miqueta més el nostre entorn natural.
"La baixada es fa directament en adreça nord-est, per una cresta que fa la divisió entre els termes de Fondeguilla i la Vall. Els primers metres són molt verticals, després afluixa una mica i un pal senyalitzador marca, una mica esbiaixat a la dreta, la baixada per la Balona. Continuant recte, ve després un interessant pas vertical, ajudat amb una corda instal·lada. La baixada és contínua, passant per algun tram d'ombria on la humitat, pot ser l'aliada junt amb el pendent i ens pot provocar més d'una relliscada.

Al final, arribem, al barranc de Sant Josep, al costat de la carretera CV-230. Creuem el jaç de la pedregosa rambla, girem a la dreta i continuem per un mur d'obra d'uns 40 cm que permet un caminar molt fàcil entre carretera i barranc. Una mica més tard passem per les instal·lacions turístiques de les Grutes de Sant Josep, al poc arribem al gran pàrquing de les grutes de “Sant Josep” de la Vall d'Uixó, havent completat una excursió molt interessant." 

Font: http://www.senderosvalencianos.es

Una bona alternativa de cap de setmana a les discoteques i la ciutat.

dimarts, 27 de setembre de 2011

GODELLA PER LA BIODIVERSITAT



Durant el proper cap de setmana, primer dels que configuren el mes d'octubre, aquesta localitat de la comarca de l'Horta, ha organitzat junt al mercat que es fa cada dissabte de Venda Directa de Productes del Camp, s'ha previst una Jornada d'Intercanvi de Llavors Tradicionals i una Fira de Producte Ecològic acompanyada de cata de productes i lectura del Manifest per a la Defensa del Dret dels agricultors a Vendre les pròpies llavors de varietats tradicionals.
A més, diumenge hi ha també altres activitats relacionades amb els temes que s'han desenvolupat durant tota la setmana amb motiu de les activitats de Biodiversitat que han tingut lloc. Cal destacar la presentació dels horts urbans que hi ha prevista per a diumenge , a partir de les 10 de matí i la xarrada sobre la reintroducció de òliba a l'horta de Godella.
 Font: El Punt/Avui

Consumeix productes ecológics de la nostra terra!

divendres, 23 de setembre de 2011

LA NOSTRA CUINA: CONILL ESPATARRAT



Conseqüència lògica de la molta afició dels valencians per la caça és la seua escassetat per aquesta terra, i el que els preparats culinaris tradicionals que li inclouen entre els seus ingredients siguen limitats. D'entre les explicades mostres gatronómiques destaca aquest conill espatarrat, que rep el seu nom per rostir-se el leporí espatarrat, obertes les seues quatre potes com si d'un llibre es tractara. Es prefereixen els conills silvestres als de corral,però si no es troben aquests es feta mà dels segons carregant el guisat amb la presència d'herbes aromàtiques per a impregnar-ho d'un grat sabor muntés.


Temporada de consum: Tot l'any
Recomanada para: El sopar o per al berenar-sopar
Recepta para: 4 comensals
Temps de realització: 1 hora i 30 minuts
Dificulteu: Mitjana
Va venir suggerit: Negre de Criança o Reserva (El Serial, Villena)



INGREDIENTS:

1 conill d'1.250 kg o una mica més
100 gr de ceba
100 gr de carlota
1 dl d'oli
1 dl d'aigua
julivert
ix

ELABORACIÓ:

Una vegada el conill pelat, se li talla el cap i els extrems de les potes, s'obri i se li lleven les vísceres de l'interior.

El conill així preparat es posa sobre una safata de fornejar, espatarrat.Sobre ell s'aboca l'oli i l'aigua, s'envolta amb els cascos tallats de la ceba i s'assaona.

La carlota es ratlla, i les seues ratlladures es piquen en un morter juntament amb el julivert.

Posat el forn a calfar, quan aconseguisca els 175ºC es col·loca en el seu interior la font de fornejar. Després de 30 minuts de cocció, s'aboca sobre el conill les xixines.

Es continua la cocció durant 30 minuts més, o el temps que la prudència aconselle segons la tendresa de la carn.
Passat el temps, es trau la safata del forn i es presenta a la taula.


TRUCS I CONSELLS:
Si utilitza un conill silvestre, netege-ho i òbriga-ho la vespra perquè s'orege durant tota la nit.

Per contra, si la peça és domèstica pot posar-li alguna branqueta de romaní o timó, que retirarà 20 minutos abans que finalitze la cocció.

dijous, 22 de setembre de 2011

L'IEC I LA UJI SIGNEN UN CONVENI PER A L'INTERCANVI D'INFORMACIÓ EN MATÈRIA DE RECERCA



El president de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Salvador Giner, i el rector de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Climent, han signat un conveni de col·laboració per a l'intercanvi d'informació estadística en matèria de recerca, “amb l'objectiu de millorar el coneixement sobre l'estat de la recerca en els territoris de llengua i cultura catalanes”, informen des de l'entitat normativa.
A l'acte han assistit també el vicerector d'Investigació i Política Científica, Antonio Barba, i el delegat de l'IEC a Castelló, Vicent Pitarch.
L'Institut d'Estudis Catalans, mitjançant l'Observatori de la Recerca, gestiona el portal Meridià, que és un servei d'informació especialitzada en R+D+I que avalua d'una manera continuada la situació del sistema català de ciència i tecnologia. La Universitat Jaume I oferirà a l'IEC informació en l'àmbit de la recerca per a incloure-la en el portal Meridià, com ara programes propis de beques predoctorals, suport intern a grups de recerca o tesis doctorals llegides, i facilitarà els indicadors que siguen rellevants per al sistema d'informació sobre recerca.
Segons la nota de l'IEC, el rector de la Universitat Jaume I i el president de l'IEC s'han mostrat partidaris que la col·laboració entre les dues institucions s'estenga a d'altres àmbits, com ara els vinculats a la llengua i la cultura catalanes. Salvador Giner ha expressat l'interès de l'Institut d'establir col·laboracions futures en el marc de la Xarxa Vives d'Universitats, en especial pel que fa a la producció editorial, ja que, pel volum i contingut de les publicacions, es podrien compartir estratègies.
Font: El Punt

dimecres, 21 de setembre de 2011

COSTES SANCIONA A OROPESA PEL MAL ESTAT DE LES DUNES DE MORRO DE GOS




El Grup per a l'Estudi i la Conservació dels Espais Naturals (Gecen) es va congratular ahir de la decisió de Costes d'obrir un expedient sancionador a l'Ajuntament d'Oropesa per la destrucció de les dunes de la platja de Morro de Gos. En concret, i segons va informar el col·lectiu ecologista a través d'un comunicat, el Consistori, a més de pagar 15.000 euros en concepte de multa, haurà de restaurar el citat entorn per ordre de l'organisme depenent del Ministeri de Medi ambient
 
Sobre aquest tema, cal recordar que va ser el propi Gecen el que fa uns mesos va denunciar a l'Ajuntament d'Oropesa per destruir les dunes de la platja Morro de Gos «sense autorització alguna». En el seu escrit, el col·lectiu afirmava que l'actuació duta a terme per l'equip de govern que dirigeix el popular Rafael Albert «no estava avalada pel pertinent estudi de declaració d'impacte ambiental», per la qual cosa reclamava al Ministeri que prenguera cartes en l'assumpte.

Així mateix, l'organització ecologista posava l'accent en la necessitat de «cuidar i protegir» aquests ecosistemes dunars que, juntament amb les prades de posidònia, «esmorteeixen l'impacte dels temporals i estalvien molts diners evitant que es perda l'arena i s'haja de procedir a la seua reposició artificial». «A més, atresoren biodiversitat d'altíssim interès, especialment endemismes botànics, que es troba en perill d'extinció», destacava l'escrit.

Ara, des de l'associació confien que la decisió de Costas servisca per a posar «punt i final» a un problema que, lamenten, «es repeteix en el temps», la qual cosa «demostra que hi ha molt treball de pedagogia per realitzar i moltes sancions fermes que fer complir perquè realment es produïsca un canvi significatiu i es comence a respectar i valorar l'ecosistema dunar i litoral». I és que per als ecologistes, «la invasió de la restinga litoral per infraestructures com a passejos marítims, urbanitzacions i un altre tipus construccions impedeix el bon funcionament de la dinàmica marina, produint una desprotecció davant els temporals que cíclicament afecten a la província de Castelló».
El Grup per a l'Estudi i la Conservació dels Espais Naturals (Gecen) es va congratular ahir de la decisió de Costes d'obrir un expedient sancionador a l'Ajuntament d'Oropesa per la destrucció de les dunes de la platja de Morro de Gos. En concret, i segons va informar el col·lectiu ecologista a través d'un comunicat, el Consistori, a més de pagar 15.000 euros en concepte de multa, haurà de restaurar el citat entorn per ordre de l'organisme depenent del Ministeri de Medi ambient
 
Font: Las Provincias

ELS NOSTRES COGNOMS: AGUILAR-ALBERT




AGUILAR.- Cognom derivat de la paraula aquila (àguila). Es considera que el seu origen és castellà amb ramificacions molt antigues a Aragó i Catalunya des d'on van passar a València. Van existir assentaments de famílies amb aquest cognom a Castelló de la Plana (1291), Oriola (1300), València (1306), Onda (1310), Calig (1379), Denia (1381), Morella (1396), Palanques (1396), Portell (1396) i Xàtiva (1421).
AGULLÓ.- Probablement derivat de la paraula aquilón (vent violent del nord). Es tracta d'un antic llinatge català amb cases pairals en la Urgell, Cervera, Berga i Bellvehí, estès pels comtats catalans i que va passar al regne de València on va tenir importants cases a Xàtiva, Alacant i Elx. També consta documentat en Benicalafet (1379), Sant Mateu (1379), Cinctorres (1396), Vilarreal (1415), Penàguila (1421) i Xixona (1421).
AGUT.-Cognom qualificatiu, variant catalana de acutus, “el que ve de punta”, veloç, diligent, perspicaç. Originari de la Provença, va tenir cases a Vic. Va haver-hi famílies d'aquest cognom en Massarojos (1379), Cinctorres (1396) i Alzira (1396). A Serra d’en Garcerà va haver-hi un caseriu d'Agut.
AIMERIC.-Es tracta d'un cognom toponímic derivat del nom propi d'origen germànic Haimric (Haim: llar o casa, ric: rei). Pels seus orígens, es va donar en tota Europa. Va haver-hi cases d'aquest llinatge a Llemotges, Barcelona, Sardenya, Manresa i Mallorca. Documentats a Borriana (1233), Morvedre (1244), Gandía (1244), Xàtiva (1248), Cocentaina (1290), Oriola (1300), València (1306), Sueca (1320), Almassora 1379), Onda (1379), Olocau (1396), Denia (1381), Morella (1396), Alzira (1399), Cullera (1403), Alacant (1421), Bocairent (1421), Xativa (1421). Variants: Eimeric, Eimerich, Aimerich, Almerich, Aymerich.
AINSA.- Cognom toponímic provinent de la vall de Ainsa a Aragó assentat en el regne de València des dels primers anys de la reconquesta. Documentats a Sagunt (1244), Montesa (1289), Cocentaina (1290), valència (1306), Catí (1396), Cinctorres (1396), Morella (1396), Alzira (1399).
ALAGÓ.- Cognom d'origen aragonès que va prendre el del topònim de la vila de Alagó com a nom de família. Es troba documentat a Sagunt (1244), València (1354), Peníscola (1359), Forcall (1396), Vilarreal (1415), Xàtiva (1421). Va haver-hi un llinatge d'aquest cognom que descendeix del cavaller Artal Branden que va casar amb una filla del rei Pedro d'Aragó l'any 1094 rebent el senyoriu de Alagón. D'aquesta família va ser el cavaller Blasco de Alagón, senyor de Morella. Variant: Alagón.
ALAPONT.- Segons indica Gaspar Escolano en la seva Història de València, la família d'Alpont i Alapont tindrien un mateix tronc. El seu origen segons diversos tratadistas va poder estar a Piemont, França o el nord del principat de Catalunya. La veritat és que està documentada la seva presència en la conquesta de l'El Puig i que amb el cognom Alpont consten individus com habitants de Torrent i Ademuç en 1379 i com Alapont a Carlet, Alginet i Algemesí al segle XVI. Van existir famílies que van usar la grafia castellana d'Alpuente a Aragó (Albarrasí , Valdecuenca i Jabaloyas) des d'on van passar a partir del segle XV a Sogorb.
ALBERICH.- D'origen patronímic germànic, aquest antic cognom es va estendre durant l'Edat Mitjana per tota l'àrea catalana. Ho trobem en 1248 a Alzira, en 1289 a Montesa i en 1379 a L'Horta de València.
ALBERO,- Antic cognom d'origen aragonès (Albero a Osca) que es va estendre pel regne de València durant la reconquesta, documentat a Gandía (1244), Alzira (1248), València (1354), Sant Mateu (1379), Cinctorres (1396), Forcall (1396), La Mata de Morella (1396), Xiva de Morella (1396), Castelló de la Ribera (1421), Xàtiva (1421).
ALBERT.- Patronímic germànic català amb els seus orígens familiars més antics en el Rosselló, que es va estendre per tota l'àrea catalana durant l'Edat Mitjana. Documentat a Borriana en 1256, a Massanassa (1278), Albaida (1291), Oriola (1300), Sant Mateu (1300), València (1306),
Almenara (1314), Gandía (1373), Almassora (1379), Borbotó (1379), El Puig (1379), Godella (1379), Museros (1379), Callosa d’en Sarriá (1381), Guadalest (1381), Relleu (1381), Albaida (1390), Castellfort (1396), Catí (1396), Cocentaina (1396), Forcall (1396), Alzira (1399), Sueca (1399), Castelló de la Ribera (1421), Morvedre (1421) y Xàtiva (1421).

diumenge, 18 de setembre de 2011

LA MUIXERANGA I ALTRES DANSES EN LES FESTES DE LA NOSTRA SENYORA DE LA SALUT A ALGEMESÍ: PATRIMONI DE LA NOSTRA IDENTITAT VALENCIANA




Va de bò! va estar en la processó de la vesprada en honor a la nostra senyora de la salut a Algemesí el passat dia 8 de Setembre. Una processó on s'entremesclen les danses d'origen pagà, les quals mostren la nostra tradició solar sorgida d'allò més profund de la nostra identitat indoeuropea que barregen elements iniciàtics hereus dels nostres avantpassats Cèltics, Romans i Germans. Des de danses pastorils fins a danses clarament guerreres passant pels quadres plàstics que representa la Muixeranga tot açò amenitzat pels instruments típics de la terra valenciana com són el tabal i la dolçaina entronquen amb balls típics més moderns amenitzats amb instruments de vent.
Finalitzat aquest quadre lúdic festiu amb el qual s'introdueix la processó, aquesta comença amb l'últim dels balls d'orígens guerrers; els Tornejants; per a passar posteriorment a un passeig continu de personatges de la tradició hebrea i judeocristiana com processó del Corpus, que xoca amb tot el vist anteriorment. Des de Noé fins als evangelistes per a passar per tots els personatges importants de la mitologia hebrea incloses les dotze tribus d'Israel que van de blanc amb la cara tapada i el nom de cadascun dels dotze com a única referència. La processó, com sempre, és clausurada per la Verge de la Salut, patrona de la població.
Nosaltres ens cenyirem en aquesta exposició, únicament als balls i quadres plàstics d'origen pagà que encapçalen la processó i que representen la nostra tradició més Europea.











LA MUIXERANGA:











La Muixeranga és el ball més conegut de la processó, si ben més que un ball són quadres plàstics. Era conegut com a "Ball de Valencians" amb el que no es feia solament a Algemesí, sinó en múltiples poblacions de la geografia valenciana sent contractats en tota la península on es coneixia com a "Ball de Valencians". En les seues actuacions en les terres de Tarragona és quan aquests van començar a imitar als "Valencians" a la fi del S. XVII evolucionant cap als castellers en realitzar torres més altes mentre perdien els balls. Les primeres notícies sobre Muixerangues estan documentades en el S. XV i vinculada als gremis on cadascun executava un ball. D'origen pagà, prompte van entrar a formar en les festes catòliques com a complement d'aquestes.
Es parla d'un origen àrab, com volen catalogar a quasi tot el que tinga origen valencià, quan es tracta d'un quadre típic amb característiques clarament Nòrdic-solars, el qual representa l'ascensió, la verticalitat, l'esforç, la cooperació i la voluntat enfront de l'horitzontalitat. El que siga un xiquet la cúspide de la torre, el qual es recolza amb únicament amb una cama mentre estén els seus braços en senyal d'equilibri és propi de la iniciació infantil solar on el xiquet ha d'aspirar a l'alt confiant en els adults que formen la torre sota ell. En principi era un quadre on solament participaven homes, però des de 1996 quan es va crear el "Moviment de Recuperació de les Muixerangues" també van entrar a formar part les dones.
A més d'Algemesí, també es va mantenir en poblacions com Forcall; Peníscola i Titagües. Posteriorment es van recuperar en La l'Olleria; Gandía; Sueca; Silla; Carcaixent; València; Oliva i Pego.
Fora de València, com una unió del que va anar l'antiga Corona, existeixen Muixerangues, al marge dels castellers, en terres del Principat de Catalunya com Sitges; Tarragona; Valls i Vilafranca del Penedés, així com en terres d'Aragó. També es poden veure per influència de les velles gires valencianes en algunes zones del País Basc, Castella i Extremadura.
La d'Algemesí té les seues primeres aparicions en la processó en 1724, encara que les fonts donen la data de 1733 com la que es realitzaven acompanyades de la dolçaina.
No podem deixar de parlar de la melodia característica de tall malenconiós i trist que acompanya a aquest quadre plàstic interpretada amb tabal i dolçaina l'autor de la qual es desconeix i que alguns sectors valencians com Joan Fuster van reivindicar com a himne nacional valencià.














ELS BASTONETS:





És un ball guerrer que apareix en pobles de tota la geografia valenciana com Morella, Peníscola o Alcúdia. La seua presència a Algemesí es data de 1839 connectant la festa amb les tradicions més ancestrals de la cultura valenciana. Al so del tabalet i la dolçaina els vuit components del ball escenifiquen una lluita amb els Bastonets i les plantxetes. Els vuit components del ball van vestits de color roig sent un ball escenificat per homes. En els últims temps, de 1980 endavant, també ixen ballant-ho dones, havent-hi tres grups de vuit persones. Dos grups de vuit (16 homes) i entre tots dos grups presenten batalla un altre grup de vuit dones però aquestes en lloc del color roig porten el mateix vestit però de color blau. Per a "les batalles" no es barregen entre ells sinó que lluiten homes d'una banda i dones per un altre.









LA CARXOFA:





La Carxofa o Ball de les teixidores (ja que fan la funció de teixir circularment) té el seu possible origen en el Corpus de València. Malgrat aquest possible origen, el ball de les donzelles no deixa de ser un ball circular d'origen solar. En molts pobles d'Europa apareixen referències de balls semblats on un pal vertical, en aquest cas acaba al capdamunt amb el que assembla la carxofa que li dóna nom, és utilitzat perquè diverses donzelles de blanc per mitjà d'un ball circular d'anada i volta facen i desfacen uns nusos en aquest pal.
És un ball solar que ho realitzen xiques adolescents, quasi xiquetes, vestides de blanc. Per mitjà d'una melodia circular realitzada amb la dolçaina, van trenant i destrenant unes cintes de color. El simbolisme solar es completa amb el nombre de participants en la dansa: Dotze donzelles joves vestides de blanc ballen en circule amb una melodia redona.
Antigament es deia que en finalitzar la processó la carxofa s'obria eixint del seu interior una coloma blanca. Però açò no ho han vist ni els més vells del lloc.







ELS ARQUETS:





En 1988 va passar a tenir grup propi quan a l'origen formava part del ball de la carxofa. Es tracta igualment d'un ball redó, que no circular encara que comencen i acaben en circule, amb la melodia de la carxofa presenta la següent evolució: Els cruces, l'u i el dos, la cadena i els caps. Aquests moviments van acompanyats del moviment acompassat amb la mà d'uns arquets adornats amb paperets de colors diversos. Són molt similars a l'anomenat ball de cercolets realitzats en la Catalunya vinícola, solament que antigament eren interpretats per homes joves vestits també de blanc. D'origen pagà, com tots els balls vists fins ara, es pressuposa originari dels balls de Grècia i Roma en honor de la deessa Flora, ja que els paperets de colors anteriorment eren substituïts per flors i garlandes.


LES PASTORETES:





Els protagonistes són xiquets d'entre tres i set anys vestits de pastorets i realitzant una dansa d'iniciació molt present en molts pobles d'Europa. Present a Algemesí des de l'any 1834, en la seua forma actual participen tant xiquets com a xiquetes a la melodia de la dolçaina mentre dansen movent panderetes i castanyoles. Tot açò dirigits per un mestre o mestra anomenat Pastor. Dos xiquets més, xiquet i xiqueta, a manera de figura simbòlica representaven en els seus orígens al rei i la reina dels pastors. En l'actualitat aquesta reina vindria a representar a la divina pastora amb un be en les mans.







EL BOLERO O LLAURADORES:





És el ball més modern ja que apareix en 1906. El canvi amb tot l'anterior és notable. En primer lloc s'abandona la melodia típica de la dolçaina per instruments de vent: clarinet; saxòfon; trombó; trompeta o trompa i bombardí acompanyat rítmicament pels danzants per les castanyoles. Actualment consta de sis melodies tocades indistintament. La vestimenta utilitzada per aquestes parelles que ballen, les quals són un nombre indeterminat, està lligada al procés de ritualització experimentat per la vestimenta tradicional a València. Les dones barrejant elements propis dels segles XVIII i XIX i els homes amb el vestit típic de Torrentí complementat amb el barret d'arboços. El calçat principal en totes les parelles són les típiques espardenyes.


                             





ELS TORNEJANTS:






Es tracta de l'últim ball de la processó que obri la part religiosa encara que té connotacions típiques d'orígens guerrers
Destresa, mística i galanteria es donen cita a l’inici de la part religiosa de la Processó. Són els Tornejants, junt a la Muixeranga el ball més característic de la festa d’Algemesí. Cavallers que solemne i habilment li dansen a la Mare de Déu.
Si be es pot observar l’existència d’una associació formal amb danses de tipus presentacional/reverencial com són els Aurreskus bascos i altres danses del Piamont Italià, no podem aventurar una conexió directa de la nostra dansa amb aquestes dos. Tantmateix, caldrà apuntar-la.
Present, però amb altres evolucions, a Morella (Dansa dels Torners) i fins les primeres dècades del segle XX a Ontinyent, la primera referència escrita del ball a Algemesí data de 1800, quan acudeix a participar a Agullent (festes centenàries en honor a sant Vicent Ferrer), el que deixa constància que el ball ja es realitzava en anterioritat a Algemesí, sent possiblement les famílies de la noblesa rural dels segles XVII i XVIII (Curça, Tarragona, Folqués, Mercer, Alapont, Cerveró, Medes i Carrasco) les seues introductores.

 Un patge, a mode de herald, obri marxa amb pas ferm marcat pels tocs secs del timbal. Amb els braços estirats, mante horitzontalment una espasa a l’atura dels muscles. A l’altra mà, cobrint la punta, subjecta un escut en forma de cor amb la imatge de la Mare de Déu.. Tot seguit, els dansants, que en nombre de sis realitzen dos tipus de evolucions: Floretes i Fuga.

 Floretes: Són ballades per un, dos o quatre dansants en les modalitats de carrerilles, cadireta, crussà, quatre cantons, magos i quatre cares.

 La Fuga: És la dansa de major durada. Necessita de la participació dels sis dansants. Consta de passeig, torneig i cabrioles. Recorda simbòlicament un torneig medieval i acaba amb una genuflexió reverencial davant del Guió de la Mare de Déu.

 Acompanyen els dansants les botagues, xiquets que se encarreguen de subjectar, recollir i subministrar als tornejants les varetes amb que aquests executen la dansa.

El vestit de tornejant està format per: cos o guardapits (amb passadors a l’esquena en forma de flors i faldellí de tissú argentat, recordant la cuirasa), calçons de vellut negre (per baix de l’anterior), calces blanques d’artístics calats; sabatilles amb llargues vetes que es lliguen per sobre les calces i casc (de la mateixa tela que el cos, amb cimera de flors formant la creu de sant Jordi, l’anagrama de la Mare de Déu al frontis i careta o carasseta de fil d’aram sobre el rostre).

 Complement de la vestimenta, imprescindible per a l’execució de la dansa, són les varetes, vibràtils llistonets de fusta que a mode de llança fan servir els tornejants.










Per a finalitzar inclourem tres vídeos de 10 minuts aproximadament cadascun que explica la festa d'Algemesí. Un document que hem trobat d'interès per a completar aquesta exposició.












font: http://www.museuvalenciadelafesta.com/default.asp?docid=316&Tpl=tplvolants.asp&lev=1

divendres, 16 de setembre de 2011

LA NOSTRA CUINA: ARRÒS AL FORN




                                    ARRÒS AL FORN

S'elabora en cassola de fang i es cuina com el seu nom indica en el forn. Pel recipient que s'utilitza en alguns llocs de la Comunitat Valenciana, com en la muntanya d'Alacant o Ontinyent (València) rep el nom de cassola.

HISTÒRIA

El seu origen està en l'aprofitament de les restes de l'olla pel que els seus ingredients principals són la cansalada, els cigrons i els diversos productes procedents del porc utilitzats en la seua elaboració (xoriço, botifarra, carn i pilotes elaborades amb carn picada) juntament amb el brou obtingut. A més se li afigen creïlles, tomàquet, julivert i una cabeça d'alls coronant la cassola. També és comú la seua elaboració sense utilitzar l'olla, simplement amb brou o fins i tot aigua i afegint-li embotits, costelles de porc i/o panceta.

VARIANTS

Existeixen diferents maneres de denominar el plat sent comú també la de arròs passejat (a causa del fet que calia portar la cassola al forn de pa més proper perquè antigament no hi havia forns domèstics en les llars), cosa que a Agres encara es veu.

Encara que és un plat molt comú en tota la Comunitat Valenciana, són especialment reconegudes en la seua elaboració les localitats d'Anna, Agres, Beniarres, Muro, Torrent, Ontinyent i Xàtiva, celebrant aquesta última un concurs internacional d'elaboració d'arròs al forn.




Recepta de l'Arròs al Forn

1 litre de brou de bullit elaborat amb: 1 tros de vedella, 1 pit de pollastre de pollastre o millor encara de gallina, ossos de vedella i de porc, 1 peu de porc, xoriço, cansalada fresca, botifarra, cigrons, naps, creïlla i carlota.
Oli d'oliva verge - 200 cc.
Alls - 1 cap.
Arròs - 300 grs.
Safrà
Ceba - 2 cullerades (picada).
Colorant alimentari - en cas de no tenir safrà.
Costelles - 200 grs. (de porc i trossejades).
Pebre Roig - 1 cullerada sopera rasa.
Tomàquet - 1 a rodanxes.
Tomàquet - 5 cullerades (ratllat o triturat).


Nº de Persones: 4
Temps: 1 Hora
Dificulteu: Alta
Tipus: Arròs Sec
Inclou: Carn


Elaboració

El primer és elaborar el brou, cosa que bé pot fer-se el dia anterior. És molt important que el brou tinga consistència i siga forta de sabor. Una vegada tenim el brou colat i els ingredients reservats en una font, comencem amb l'elaboració de l'arròs.

El primer és encendre el forn amb la suficient antelació perquè estiga al màxim de calor a l'hora d'introduir l'arròs. En una paella gran, daurem a foc viu en l'oli d'oliva les costelles de porc trossejades i les reservem. Baixem el foc i incorporem la ceba molt finament picada fins que comence a ablanir-se i a daurar-se. Seguidament, aboquem el tomàquet ratllat i deixem que se sofregisca durant uns minuts. Una vegada acabat el sofregit de ceba i tomàquet, li afegim el Pebre Roig i després d'ofegar-ho un minut més, incorporem l'arròs i el colorant o el safrà, li donem un parell de voltes i aboquem el contingut de la paella en una cassola de fang d'uns 30 cm. de diàmetre (si no disposem de cassola de fang es pot utilitzar qualsevol recipient resistent al forn, fins i tot una paella).

Estenem l'arròs uniformement en la cassola i col·loquem sobre ell les costelles de porc i alguns trossos de la carn de l'olla, el xoriço i la botifarra a rodanxes, la creïlla en llesques gruixudes, uns quants cigrons i, com a colofó, unes rodanxes de tomàquet i la cabeça d'alls sencera en el centre de la cassola. Finalment, afegim una mica menys de brou bullint que el doble del volum de l'arròs i introduïm la cassola en el forn. Baixem la temperatura a 180º - 200º i ho deixem 40 minuts (heu llegit bé, 40 minuts).

Per a acabar, traiem la cassola del forn, la deixem reposar 5 minuts i a la taula.

És molt important que el forn estiga ben calent, i que el brou estiga bullint a l'hora d'incorporar-ho a l'arròs, ja que en cas que no siga així, les probabilitats que l'arròs es passe són molt altes.

També és fonamental un correcte mesurament de les quantitats de brou i d'arròs, ja que en ser un arròs al forn, no podrem jugar amb el foc com faríem amb una paella.

L'ideal és mesurar l'arròs en tasses de cafè o en un cassó xicotet de servir sopa. La relació ideal és el doble menys un de brou que d'arròs. Per exemple... per a quatre tasses d'arròs, usaríem entre sis tasses i mitjana de brou i set.

A València aquest plat se sol confeccionar un parell de dies després de fer un olla. D'aquesta manera s'aprofita el brou i les restes de l'olla per a realitzar un plat magistral.

Font: http://www.lapaella.net/es/arroces-secos/arroz-al-horno-recetas-lapaellanet

dimecres, 14 de setembre de 2011

AUSIAS MARCH, POETA DE LA NOSTRA IDENTITAT

La tomba de l'il·lustre Ausias March es pot visitar a l'interior de la catedral de València



Cavaller valencià i gran home de les lletres catalanes, Ausias March va naixer amb certa probabilitat a Gandia a l’any 1397.
Membre d’un linatge que es remonta fins als primers anys de la Reconquesta, documentat des de l’any 1096,  vinculat temps després amb la castlania de Eramprunyà i que amb el temps  es va a extendir per els regnes de Mallorca i Valéncia, formava part d’una familia que habia exercit importants càrrecs notarials a Barcelona i Sitges vinculantse-se amb la politica de la Corona d’Aragó mitjançant la seva intervenció jurídica en notables serveis al rei en Jaume I. Un  avantpassat seu de nom Pere March va ser Escrivà Major de la Curia Regia, Escrivà de Ració de la Casa Real, y Tresorer de Jaume II al 1323 i va rebre la Baronia de Beniarjó a Gandia i  d’Eramprunyà a Barcelona. A més a més el seu besavi, senyor de Eramprunyà i Beniarjó va ser conseller de Jaume II i Pere IV participant a la conquista de Sardenya. Nebot de Jaume March, senyor de Eramprunyà i conseller de Pere el Ceremoniós, era fill de Pere March, cavaller català establert a València al segle XIV i de Elionor Ripoll, també de noble familia valenciana con antics orígens catalans.
Com era habitual a les familias nobles, el jove Ausiàs March va rebre  formació militar  com a patge de la cort ducal de Gandía a la que pertanyia el seu pare, participant a les Corts de 1415, a la edat de quinze anys com a membre del braç militar del Regne de València. Com a membre de la noblesa de la Corona d’Aragó va participar en tots els rites  del estament al que pertanyia, per lo qual va ser armat cavaller al 1419 participant  a les campanyes de Sardenya i Córcega. A Sardenya destacarà  en l’art de la caça i farà vida cortesana ben prop del rei Alfons el Magnànim juntamente amb altres cavallers de la expedició. Després de una curta estància a les seves posesions de Gandia, va tornar a la vida militar, participant a l’expedició contra els pirates berberiscos de les illes de Gerba y Quèrquens, finalitzant amb l’atac a Tunis, on els àrabs es plegaren a les condicions d’alliberament de prisioners europeus per a evitar la conquista de la ciutat. Al 1425, una vegada ben complits els seus deures militars como a noble de la Corona d’Aragó, Ausiàs va tornar al regne de València, amb l’agraiment del Rei que va confirmar i augmentar-li els seus drets com a senyor de Beniarjó, Pardines i Bernissa, sent posseidor, també per concesió real de l’Alta justicia i mer imperi dels seus senyorius. A més a més va rebre el càrrec de Falconer reial, exercint-lo a l’Albufera de València durant un temps abans  de la seva retirada definitiva a les seves terres, on es va dedicar a la administració de les mateixes així com a la defensa dels seus drets com a senyor feudal.
Tanmateix no és la vida militar o la seva activitat feudal-per altra banda comú als nobles de la época- la que va donar-li fama a tota Europa. Fill i nebot de poetes, Ausias March portava l’art de l’escriptura a la sang. Cassat amb Isabel Martorell, de la petita noblesa valenciana i germana del conegut escriptor Joanot Martorell, va quedar vidu un any després sense descendència, acrecentant però amb aquest casament les seves posesions. El 1443 tornà a casar amb la seva familiar Joana Escorna de la noblesa de Pedreguer. Trasladats a viure al carrer de Cavallers de València, la seva esposa moriria uns anys desprès, també sense donar-li descendència, encara que ja comptava amb cinc fills ilegitims.
Com a escriptor i poeta, va ser un autentic revolucionari, penetrant amb atreviment en un món poetic dominat per l’amor cortés, al que s’escrivia en provençal i es signava amb pseudónim. Es tractava d’uns usos ja degenerats dels més profundos valors trobadorescos perduts segles abans i que bassaven les seves obres en amors indefinits, falses i distants. Per contra, Ausiàs March sempre signava les seves obres, que es trobaven despullades de ficció, parlant de temes com l’amor real, les relacions espirituals, l’etica i l’amor. Però sobretot, i aquí ens trobem amb una important innovació dirigida a la identitat del seu poble, escribia  sempre en la seva llengua, el català. Ausiàs March va ser un poeta fecundo que ens deixà una gran quantitat d’obres, influint en importants poetes, no solament de la seva terra, sino fins i tot també als castellans com es el cas del Marqués de Santillana i Garcilaso de la Vega i loat per d’altres posteriors com van ser Quevedo, Fray Luis de León i Lope de Vega. Les seves obres han estat traduides al castellà i més modernamente al francés, anglés, italià, rus, alemà, hungaro, latí i txec.
A Ausiàs March, que va morir a València al 1459 i que es troba soterrat a la Seu de la Catedral de la capital del regne valencià, se’l considera, i no sense raó, el major poeta del seu temps. Una joia de la nostra cultura i de la nostra identitat. Una personalitat gran que pertany al nostre món cultural, i que per damunt  de denominacions i confrontacions entre germans va imposar la seva obra per  a tots els que pensaven i parlaven como ell. Com a molts d’altres a la seva epoca,  sabia d’on venia i a qué poble defensava. Recuperar doncs la seva personalitat i la seva obra és recuperar també una  part de nosaltres mateixos.
 Fer homenatges a aquests representants del nostre passat, patrimoni de tot un poble, malgrat d’alguns, en aquest moment de indiferències i confusions es lluitar  per a que la nostra identitat i cultura no desaparegui engolida dins de la confusa amalgama sense arrels que avui pretenen imposar-nos i a la que encara és possible fer front amb la nostra memoria i acció.
 Recordem doncs, al poeta-guerrer que va defensar amb les armes el nom del nostre poble, i amb les lletres la veu inmortal de la nostra llengua.
<<Jo soc aquell que em diuen Ausias March>>. Així signava el genial poeta les seves obres.

dilluns, 12 de setembre de 2011

PUIGCAMPANA, LA MUNTANYA MÀGICA DEL FINESTRAT



Finestrat és el municipi turístic de la Comunitat Valenciana que presenta contrastos geogràfics més accentuats. Aquest petit poble de la comarca alacantina de la Marina Baixa té en la Cala la seua pròpia façana mediterrània i, dominant el terme municipal, la colossal mole del Puig Campana, la muntanya màgica, el cim de la qual es troba a 1.406 metres sobre el nivell del mar, la qual cosa la situa com el segon cim més elevada de tota la província d'Alacant, tan sols superada per Aitana. El pintoresc poble de Finestrat, abraçat a les roques de les faldilles de la imponent muntanya, està situat a 238 metres d'altitud, la qual cosa suposa un espectacular desnivell, de quasi mil dos-cents metres, entre el casc antic i el cim. En cap altre lloc de la Comunitat Valenciana trobarem tan acusada diferència, que implica no solament bellíssimes vistes panoràmiques, sinó també riques varietats de vegetació i singulars formacions geològiques.

“Algunes muntanyes com el Puig Campana es veuen sempre amb la mateixa admiració que el primer dia, davant l'encanteri d'un paisatge captivador i la dimensió que ens enfronta amb la grandiositat de la naturalesa i ens fa sentir la nostra pròpia  petita grandaria. La seua ascensió és un pas ineludible en el coneixement de les més bells cims de les nostres serres i d'un relleu solament parangonable amb l'alta muntanya. Ens trobem enfront de les més grans parets de tota nostra fallida orografia , a tan sols 8 quilòmetres en línia recta des del seu vèrtex fins al mar, sense que cap relleu s'interpose davant la seua descollant silueta litoral. El Puig Campana és la culminació de l'accidentada topografia alacantina....és per excel·lència la muntanya de les muntanyes meridionals... Per a molts, el Puig Campana és la muntanya més bella i majestuosa de la nostra orografia, per la seua rellevància entre les més excel·lents muntanyes de les terres valencianes".

El 24 de gener de 2009 gran part d'aquesta muntanya es va incendiar a causa de la caiguda d'una torre d'alta tensió a causa del fort vent que assotava la zona. Aquest va arrasar unes 1000 hectàrees obligant a desallotjar 25 urbanitzacions, amb un total de 15.000 persones evacuades. Gran part de la vegetació que cobria la muntanya, especialment al nord d'aquesta, va quedar reduïda a cendres.
En aquest moment s'estudia repoblar la zona.

LA LLEGENDA DEL PUIG CAMPANA

El Puig Campana no solament és el símbol geogràfic de Finestrat, sinó també un dels seus principals atractius naturals, ja que són molts els excursionistes que, dia després de dia, acudeixen a aquest poble (el cens actual del qual és de 3.377 habitants), per a recórrer les pronunciades sendes que culminen en la inconfusible cúspide, caracteritzada per la gran bretxa, coneguda popularment com “El Tall de Roldán”.

La ganivetada o tall que presenta el cim del Puig Campana ha donat lloc a nombroses llegendes o, millor dit, a múltiples versions d'una mateixa llegenda. L'heroi francés Roldán, comandant de Carlemany, es va enredar en combat amb un cap moro, i abstrets en el duel, van acabar cara a cara en el cim d'aquesta muntanya. En un moment en què el cabdill musulmà havia sigut llançat al sòl, Roldán va alçar la seua espasa, Durandarte, para, descarregant tot la seua fúria, donar-li a l'infidel el colp final; no obstant açò, aquest ho va esquivar, però de la immensa força amb la qual Roldán va propinar el colp, va tallar un gran tros de roca, que va caure rodant fins al mar. Aquesta roca seria el que avui coneixem com l'illa de Benidorm i l'esquerda que hauria deixat sobre la muntanya hauria conservat el nom de l'heroi.
La fantasia popular va forjar una de les llegendes d'amor més boniques que existeixen, entorn del Puig Campana (el cim tallat de la qual amb un enorme tall té un aspecte estrany i personal).
Tot va començar quan algú va relacionar aquest enorme buit amb l'anomenada illa de Benidorm… i immediatament es va acceptar la idea que el tros que faltava a dalt, a la muntanya, era el mateix que estava en el mar a poca distància de les platges.
Com explicar la causa de tan insòlit fet?
La resposta ens la dóna aquesta llegenda anomenada de el “Tajo de Roldán”.
En temps remots vivia en la serra un gegant anomenat Roldán. Era l'amo i senyor d'aquells solitaris paratges que ell recorria lliurement. S'havia construït una tosca cabanya per a aixoplugar-se quan les inclemències del temps així ho exigien. El poderós Roldán era indiscutiblement el rei del Puig Campana. Quan els animals feroços li assetjaven li bastava donar un parell de gambades per a posar-se fora de perill. I amb la mateixa facilitat arribava fins a les tranquil·les aigües del mar en els calorosos dies del estiu. El nostre heroi vivia satisfet i despreocupat en aquest privilegiat racó.

Però, malgrat tot, no era Roldán un ser alegre sinó més aviat semblava taciturn, quasi trist. Vagava errant i solitari a la recerca d'alguna cosa que li faltava a la seua vida, a la recerca d'alguna cosa que li explicara la seua raó de ser. Un dia, mentre caminava cap al mar per a banyar-se, es va trobar amb una joveneta tan bella com el són totes les heroïnes de llegendes. Estava joguinejant amb l'aigua i en percebre la presència de l'intrús es va tornar ràpidament. Els seus ulls, d'un blau profund, li van mirar amb curiositat però sense temor. I amb aqueix gest etern d'inconscient coqueteria, li va oferir aigua en el bol de les seues blanques mans. Va riure la jove suaument i va riure el gegant amb una riallada, tan poderosa, que va fer estremir a la muntanya. I va tornar a riure gojós i feliç com mai. En el seu riure hi havia alguna cosa bell, alguna cosa així com un accent de triomf i de poder.
El colós s'havia convertit en un vertader ésser humà!
Des d'aquest instant ja no es van separar. Roldán la va conduir a la seua cabanya que, el seu gran amor, sabria transformar en un refugi grat per a ella. Els dos gaudien d'una felicitat perfecta. Dormien sota els estels i Roldán sabia trobar les herbes més fines i més perfumades perquè serviren de jaç a la jove. L'aquesta va durar molt poc temps.
Un dia en què Roldán tornava a la seua cabanya content i confiat, li va eixir a la trobada un estrany ser, una ombra més aviat, de la qual es desprenia alguna cosa sinistre i malèfic.
-Qui eres? –li va preguntar.
L'ombra va aparentar no haver-li oïda i amb veu gelada, en la qual no obstant açò s'endevinava un fons de pietat, va dir:
-Corre si vols trobar viva a la teua companya doncs quan muira el dia acabarà també la seua vida. Quan l'últim raig de sol abandone la teua cabanya, morirà.
Roldán va partir veloç cap a la seua cabanya. La jove estava morint-se efectivament, tal com li acabava de profetissar aquell ser malvat. La seua pena i la seua desesperació no van tenir límits. Es va quedar paralitzat en l'entrada no atrevint-se ni a respirar per temor al fet que el més petit moviment poguera trencar el fràgil fil que encara la unia a la vida. El colós es va erguir en tota la seua extraordinària alçada i amb fer posat va amenaçar al sol que, indiferent a la seua desesperació, caminava cap a l'ocàs amb la mateixa esplendor de sempre.
Roldán es repetia, una vegada i una altra, la profecia: “Quan s'oculte el sol, quan el seu últim raig desaparega de la faç de la terra, morirà … morirà … Morirà!
I el sol s'anava enfonsant cada vegada més darrere de la muntanya!
Embogit, cec de dolor, va eixir volant més que corrent cap al cim de el “Puig Campana” després del vessant de la qual anava ocultant-se l'astre del dia. D'una furiosa puntada de peu va arrancar un enorme tros que va eixir per l'aire i va anar a caure en el mar. Per aquell buit tan fantàsticament obert va seguir penetrant la llum del sol durant uns minuts més.
Uns minuts més de vida per a la seua estimada!
El sol, llavors, com un fugitiu despietat es va ocultar per complet…
I la mort va tancar per sempre aquells ulls tan bells!
Amb ella en braços va continuar caminant errant sota els estels, menys belles i menys pàl·lides que el rostre que descansava sobre el seu cor ….
L'eixida de la lluna, marcant un deixant lluminós en el mar, va atraure la seua atenció. Cap a allí es va dirigir llavors com un somnàmbul, qui sap si amb la boja esperança que aquella llum que la deessa de la nit vessava sobre l'aigua poguera retornar-li la vida a la xiqueta rossa que semblava dormida. Amb els ulls fixos en el disc de plata va arribar fins a la platja. Va penetrar en les aigües, seguint sempre aquell camí fosforescent, la claredat del qual li permetia contemplar una altra vegada el rostre estimat. El nostre heroi va caminar cap al fons del mar portant sempre en alt el cadàver fins que la seua marxa es va veure detinguda per la illa nounada. Per un moment, emparat per una concavitat de l'illot, va poder encara defensar-la. Després, vençut per complet, la va dipositar amb infinita cura en aqueix mateix buit..
No va voler tornar.
Com anava a deixar-la tan sola i tan indefensa?
Es va abraçar a ella envers el seu cos seguir-la emparant i protegint per tota l'eternitat….
El “Puig Campana”, amb el seu cim trencat, és el més fidel pregoner d'aquest bell i commovedor romanç.
I el mateix la serra que l'illa ens demostren que ni àdhuc les pedres són insensibles per força avassajedora d'un gran Amor.

Tret del blog Montaña y Tradición   http://meditacionesdelascumbres.blogspot.com/

dissabte, 10 de setembre de 2011

ELS VALORS D'UN POBLE

COOPERACIÓ, ESFORÇ, VERTICALITAT, VALOR, SOLIDARITAT, TRADICIÓ, FORÇA, PRESÈNCIA, VOLUNTAT, AFIRMACIÓ
IDENTITAT!

dijous, 8 de setembre de 2011

TV3 MÉS PROP




Segons informa Acció Cultural del País Valencià (ACPV), a via de solució positiva per a la censura de TV3 al País Valencià està cada vegada més prop. Els pasos donats per aquesta asociació han segut els seguents:

- Primer  la redacció d’un projecte de llei que proposara una solució possible, amb base legal i possibilitats tècniques i econòmiques realistes i factibles.
- Segon, dotar aquesta proposta en forma de projecte de llei del màxim suport social possible mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que implicava una recollida d’un mínim de mig milió de signatures vàlides (l’objectiu va aglutinar els principals partits, associacions i entitats del país, fins al punt que no només es va assolir sinó que es va superar aquesta fita, bo i aconseguint 651.650 signatures vàlides).
- Tercer, aconseguir el tràmit parlamentari del projecte de llei.
 El veto inicial a aquesta tramitació per part del Govern espanyol, el passat octubre, lluny de desanimar-nos, va reforçar la determinació d’ACPV a superar aquest nou obstacle, motivats per l’amplíssim suport social a la nostra proposta, expressat en les nombrosíssimes i exitoses mobilitzacions populars que van tenir lloc durant aquests darrers anys i, particularment, en la multitudinària manifestació del passat 16 d’abril, a València.
D’aquesta manera, ACPV ha realitzat durant aquests darrers mesos moltes gestions amb els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, amb diferents personalitats del món sindical, polític, cultural i de diverses institucions, i amb el mateix Govern espanyol. Aquestes reunions i gestions van culminar en una reunió amb el ministre de la Presidència, el senyor Ramón Jáuregui, el passat 5 de juliol, en la qual el president d’ACPV, Eliseu Climent, i la nostra advocada, Mercè Teodoro, van ser acompanyats pels representants de les Acadèmies de la Llengua Basca i de la Gallega, així com de l’Institut d’Estudis Catalans. Finalment, el suport polític, sindical, institucional i cultural a la ILP ha decidit el Govern espanyol a aixecar aquell veto, de manera que el projecte de llei entrarà a tràmit parlamentari el proper 13 de setembre.
Sens dubte, és una nova notícia positiva i un èxit de totes les persones i organitzacions que ens han acompanyat en aquest camí i han cregut, i creuen, que l’impuls col·lectiu d’un projecte en positiu, fet des de la generositat i l’esforç, dóna sempre resultats.

El projecte de llei entrarà a tràmit parlamentari en la sessió del Congrés del 13 de setembre.

Des d'aquest bloc saludem la iniciativa. El govern dictatorial del PP no pot excluir València de la cultura catalana i renegar de la nostra història i de la nostra llengua mentre fomenta la multiculturalitat i les emisions sudamericanes i extranyes a la nostra terra.
També volem veure TV3

dimarts, 6 de setembre de 2011

BANCAIXA I LA CAM PERDEN LA SEUA IDENTITAT VALENCIANA: VALÈNCIA PERD UNA OPORTUNITAT HISTÒRICA DE TENIR UNA BANCA PÚBLICA


L'any 2011 passarà a la història com la fi de les dues grans caixes que quedaven a València. Bancaixa l'entitat del qual matriu seria la Caixa d'Estalvis de València fundada en 1878, era part de diverses absorcions d'altres caixes valencianes com les d'Alzira (1940), Vila-real (1941), Alberic (1942), Xàtiva(1943), Gandía (1945); així com la integració de les caixes de Sogorb (fundada en 1884 i integrada en 1989), Castelló (fundada en 1899 i integrada en 1991) i Sagunt (fundada en 1841 i integrada en 1993). Açò va conformar un gran conglomerat de caixes d'origen valencià en una mateixa marca: Bancaixa. Juntament amb l'obra social, es va crear el compromís Bancaixa fa uns anys sent una de les caixes que majors prestacions oferia als seus clients. Tot açò s'ha anat al trast amb l'absorció encoberta de fusió per part de CajaMadrid i la creació de l'Holding bancari anomenat Bankia.
L'altra gran caixa valenciana és la CAM. La Caixa d'Estalvis del Mediterrani adopta el seu nom actual en 1988 després d'una fusió constant de caixes locals, tant valencianes com a murcianes tals com: Torrent, Alcoi, Crevillent, Novelda, Oriola, Elx, Cartagena, Jumella o Murcia. Aquesta CAM per una sèrie d'errors dels seus directius com dels polítics valencians de la Generalitat (el finançament de Terra Mítica, l'obra faraònica del nefast Zaplana a Benidorm entre altres) han portat a la seua nacionalització el passat 22 de Juliol per part del Banc d'Espanya.
El futur d'ambdues caixes està en l'aire. Bancaixa deixarà de ser una caixa en Valencià i valenciana per a ser un apèndix de CajaMadrid. La CAM una vegada sanejada pels diners públics de tots serà venuda al millor postor, pressuposant la perduda de la seua identitat valenciana, amb l'agreujant que la seua Obra Social sosté ara com ara l'agenda cultural d'Alacant. En els pròxims dies es realitzaran mobilitzacions en la província d'Alacant amb la finalitat de defensar l'Obra Social de la CAM, la defensa d'una CAM pública i ètica i unes altres varies.
La realitat de tot açò és que s'ha perdut una oportunitat de fusió, una reivindicació històrica, per part de les dues grans caixes valencianes (Bancaixa i la CAM) en una sola para, posteriorment, haver sigut  regionalitzada per part de la Generalitat quan van sorgir els problemes econòmics de les caixes, creant una Banca social pública valenciana amb origen valencià. Existeix una necessitat real de nacionalització de la banca, no de les seues pèrdues per a després privatitzar beneficis com pretén el govern central sinó per a crear una banca pública que cerque el benefici social i públic, no de banquers i especuladors, autèntics culpables, juntament amb els polítics del sistema i els mercats, de la gran crisi que està per venir.
Però aquesta realitat no la va a veure el govern del PP a València mai...  Ni l'oposició del PSPV.

diumenge, 4 de setembre de 2011

LLIBRES: ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALÈNCIA.



UN ESTUDI SOBRE ELS ORÍGENS DEL POBLE VALENCIÀ MITJANÇANT LA ANTROPONÍMIA DELS SEUS PRIMERS POBLADORS.


Amb el títol de Els fundadors del Regne de València, el conegut medievalista i professor de la facultat d'Història de la Universitat de València Enric Guinot, va presentar fa ja quatre anys un excel·lent treball summament interessant per a tots els interessats a conèixer les arrels del poble valencià. Un llibre que a més de ser d'interès per a l'investigador forà, pot esclarir molts dubtes a tot aquell valencià que realment vulga conèixer els seus orígens. Orígens posats en dubte per una gran part de l'actual poble valencià durant els últims 30 anys, per açò no deixa d'estranyar el poc pes que fora dels cercles, cultes o acadèmics ha tingut el treball del que ací tractem.

Com bé diu l'autor en la seua introducció, València és una ciutat on en ple carrer, i fora d'ambients acadèmics, es pot entaular una discussió sobre l'origen del poble valencià i d'ella traure les conclusions sobre l'origen de la llengua valenciana, cosa impensable en qualsevol ciutat castellana, on no ens imaginem a un grup de castellans discutint si Don Pelayo era astur, càntabre, visigot o mossàrab, i que d'aqueixos debats poguera sorgir una resistència popular a la gramàtica i ortografia de la llengua castellana. I açò, encara que semble còmic o surrealista, és el que ha ocorregut entre els valencians, concretament en la ciutat de València i les comarques més properes a la mateixa. La ignorància sobre l'origen dels valencians i la seua llengua era i és tal entre els actuals ciutadans de la Comunitat Valenciana, que havia d'aparèixer un treball com el de Guinot per a aclarir definitivament un tema tan interessant i fonamental com és el de l'origen d'un poble. Treball, que tot cal dir-ho, si bé és totalment desconegut per la majoria dels valencians, almenys a nivell acadèmic, cultural i fins i tot oficial, pensem que ha calat prou perquè des de sectors pretendidament historicistes i cultes es deixe de dir tonteries sobre els nostres orígens.

Enric Guinot, posa en aquesta vertadera enciclopèdia onomàstica valenciana, les bases de l'arbre genealògic del nostre poble, i ho fa com s'ha de realitzar qualsevol investigació genealògica mínimament científica, cercant en els documents, separant els falsos dels vàlids, demostrant la seua autenticitat i posant amb aqueixes dades els fonaments que dictaran la continuïtat d'aqueixa genealogia, en molts casos fins a les famílies valencianes actuals, que després de més de set segles d'història, mantenen –mantenim– els mateixos cognoms com a mostra inequívoca de la veracitat d'aquest arbre genealògic valencià. Per açò qualsevol valencià pot conèixer l'origen aproximat de la seua família, simplement amb unes poques dades històriques de la seua família apuntant-se al segon tom d'aquest llibre on es troben recollits prop de cinc mil cognoms de pobladors valencians d'entre els segles XIII i XIV extrets de les llistes de veïns i pobladors de les ciutats i viles valencianes, ordenades per comarques, amb les dates corresponents i l'origen geogràfic dels cognoms toponímics. Es tracta d'un senzill i lògic sistema d'investigació genealògica, el de cercar els orígens a través de la toponímia, ja que és costum onomàstic europea, la de l'ús distintiu del topònim en l'edat mitjana, com a senyal personal o de llinatge. És per açò totalment normal, pensar, que un poblador amb cognom Solsona procedisca, o almenys estiga relacionat amb aquesta població ilerdenca, per la mateixa raó, seria del tot absurd pensar que un poblador en la comarca de la Ribera en el segle XIV amb cognom Aragonés, Catalá o Navarro, siga d'origen gallec. Guinot en el segon tom ha especificat en cadascun dels cognoms toponímics estudiats, al costat del nom i cognoms dels individus arreplegats en el document, la comarca i regne del com procedeix, per exemple en la ciutat de València, Pere Agramunt, notari, (Baix Urgell), o a Borriana segons el Morabatí de 1481, Jaume Miralles, (Anoia/Pallars). D'aquesta manera, pot aproximar els orígens de les famílies d'aquests pobladors en percentatges aproximats. Els resultats, especificats en la taula-índex de procedències del primer tom, i demostrats tal com ja hem dit en el segon, ens donen xifres que ja imaginàvem: malgrat la resistència a reconèixer-ho per part d'una majoria de valencians,, el nostre poble té un origen majoritàriament català, conseqüència lògica d'açò seria l'actual ús de la llengua catalana en la seua varietat valenciana per part dels descendents d'aquests primers pobladors. L'ús de la llengua castellana per part d'un altre sector important d'entre els primers pobladors valencians es deu a l'arribada d'altres colonitzadors arribats d'Aragó principalment, encara que també de Navarra i Castella.

Aquesta línia genealògica que uneix a valencians amb catalans,–ja que és pràcticament impossible que un valencià no trobe en el seu arbre genealògic cognoms catalans–, i que hauria de ser assumida amb naturalitat per aquest poble, ha sigut no obstant açò discutida i negada en els últims anys creant un important conflicte divisori entre els valencians que ha arribat als extrems de negar la nostra pròpia llengua o símbols i cercar orígens absurds tant per a la llengua com per als valencians. A açò evidentment, no ha ajudat gens certa prepotència catalanista que en nombroses ocasions ha negat les especificitats reals dels valencians i que ha tractat a aquest poble poc menys que com a colònia, extrems que si ben minoritaris entre el catalanisme, han contribuït més si cap a exacerbar l'anticatalanisme que es va gestar durant el passat segle a València. A causa d'açò, després de molts anys de mentides per part dels sectors dretans i liberals de la ciutat de València, el valencià creu honradament que els cognoms Ferrer, Camarasa, ...o Girona són valencians, sense cap connexió amb el català!, que el valencià-malgrat els seus més que coincidències amb el català-, és una evolució lingüística del llatí parlat pels mossàrabs valencians durant l'ocupació musulmana, i que el poble valencià s'ha mantingut en aquesta terra des del principi dels temps, almenys des dels romans, encara que alguns espavilats valencianistes pretenen fer-nos descendir dels edeteans ininterrompudament, o com alguns il·lustrats del segle XVIII, dels habitants de la fabulosa ciutat de Tyris, que van pretendre identificar amb València centenars d'anys abans de la fundació romana de la nostra ciutat. Aquesta espècie de paranoia local ha fet a més que es neguen els nostres propis símbols, com els gloriosos quatre pals de gules en camp d'or, armes de la casa real d'Aragó que avui dia representen els colors de milions d'habitants de Catalunya, Aragó, Balears, Rosselló, Llenguadoc o Sicília, terres vinculades a l'antiga Corona d'Aragó. Aquestes armes arreplegades en les ensenyes i escuts medievals dels catalans i aragonesos que van conquistar València, van passar posteriorment als escuts locals i banderes, i han sigut i són els senyals d'identitat dels valencians des de llavors. El problema va sorgir quan cert sector de l'oligarquia urbana valenciana va pretendre veure en cert marge blau col·locat en la bandera de la ciutat de València per a ressaltar la corona real i la ratapinyada que manté aquesta ciutat com a elements heràldics locals, un senyal de diferenciació amb la bandera catalana, i àdhuc avui és mantinguda com a tal, havent sigut triada com a ensenya oficial de la comunitat autònoma, ignorant amb açò a la resta del regne valencià que en cap moment va tenir com a seua la bandera local de la capital, i que continua usant, excepció feta de les comarques pròximes a la capital, la bandera amb els quatre pals sense franja blava. D'altra banda l'ús de les quatre barres a les quals en ocasions van afegir un absurd estel roig, per part de l'extrema esquerra, van fer que la societat valenciana, majoritàriament conservadora s'alineara de manera defensiva en els anys setanta en una espècie de front anticatalà el símbol principal del qual és la bandera amb la franja blava, bandera feta seua pels quals s'han obstinat a diferenciar de forma radical el valencià del català.

Per tot açò Guinot analitza en els set capítols del primer tom aquesta situació, i els falsos mites que sobre l'origen dels valencians i la seua llengua han sigut fomentats amb notable èxit durant el passat segle. Arrels mossàrabs, continuïtat musulmana i colonització occitana són teories tractades per l'autor amb notable mestratge desmuntant la suposada veracitat de les mateixes.

En el cas dels musulmans, analitza la destrucció de la societat islàmica de Xarq al-Ándalus a partir de 1240, data en la qual el poble musulmà valencià va ser sotmès, marginat i arraconat pels conqueridors europeus, mentre que en successives expulsions l'element àrab va ser reduint-se considerablement, paral·lelament a l'arribada massiva de colons catalans i aragonesos per a cobrir supòsits buits demogràfics. D'altra banda analitza les proves documentades de l'ús de l'àrab per aquesta població musulmana valenciana fins a la seua definitiva expulsió en 1610. Amb la reduida representació morisca que va quedar en les nostres terres a partir d'aquesta data, i ja amb vocació de cristianitzar-se i diluir-se en la societat valenciana, poc va poder influir a nivell ètnic, i per descomptat racial en els descendents d'aqueixes desenes de milers de famílies colonitzadores arribades del nord, que en aquells dies ja mantenien una fisonomia, cultura, llengua i símbols purament catalano-aragonesos. Tota la documentació així com els estudis realitzats pels historiadors especialitzats com Burns, Ferrer, Barceló, Torró, Huici...són nomenats per l'autor, ja que demostren que va existir un monolingüisme evident entre la població musulmana de València, parlaven l'àrab, llengua notablement diferent a la dels nous conqueridors, pensaven en àrab, tenien costums àrabs, i sobretot usaven noms i “cognoms” àrabs. És evident que els cognoms valencians que es poden consultar en aquesta obra no tenen cap relació amb aquests noms aràbics que van usar aquests pobladors valencians i que van desaparèixer de les nostres terres en el segle XVII per a tornar en els últims vint anys.

Especialment interessant és l'article dedicat als mossàrabs, no ja tant per l'interès que suscita el tema en si, sinó més aviat per ser aquest tema un dels puntals bàsics dels quals defensen tesis contràries a l'origen català de la llengua valenciana. Ací el professor Guinot intenta cercar proves de la presència de mossàrabs a València, i per a açò analitza les proves aportades per historiadors locals com Ubieto o Leopoldo Peñarroja, que sostenen la tesi d'una important presència mossàrab a València, com a origen de la llengua valenciana i de la base de la població valenciana posterior als àrabs. Per a açò presenten alguns documents, com el qual nomena a l'església mossàrab valenciana de Sant Vicente de la Roqueta, certes conjectures, alguns noms documentats en la comunitat mossàrab de Toledo, el suposat origen valencià del bisbe de Jaén, Pedro Pascual, i poc més. Poques proves per a defensar una tesi com la de la continuïtat d'un poble i una llengua. Guinot, si bé afirma l'existència de notables comunitats mossàrabs en diferents punts de la península, i també la probabilitat de l'existència d'algun reduït grup mossàrab a València, basa el seu contratesis en diferents factors, com l'escassa vertebració eclesiàstica i la feble cristianització existent en terres valencianes en el segle VIII, que van fer possible una ràpida arabització de la població de la zona. És a dir, que la població hispana va adoptar, usos, costums, religió i llengua àrab durant els primers segles de dominació àrab, igual que havia succeït amb els romans segles arrere. Aquesta població, ètnicament europea va accedir ja arabitzada a molts llocs de direcció de la societat islàmica de Xarq-al-Ándalus, i en molts casos es van fusionar amb els descendents dels conqueridors, d'ascendència siriana, berber o eslava, donant origen a la població musulmana valenciana que al llarg dels segles va aconseguir una forta cohesió gràcies als elements lingüístic i religiós, que les autoritats hispàniques no van aconseguir afeblir, finalitzant amb la coneguda expulsió d'aquest element que mai va aconseguir integrar-se en la societat creada pels seus vencedors. Amb l'arribada del Cid a València en el 1102, trobem certa població cristiana castellana –les mesnades de Rodrigo Díaz–circumstancial, però el que és segur, és que després de l'eixida d'aquestes tropes de la ciutat valenciana, no queda ni rastre de sectors cristians en la zona, per la qual cosa mal va poder existir en 1238 una comunitat cristiana mossàrab amb llengua pròpia prou gran i fort per a imposar aqueixa llengua a les tropes conqueridores. Molts dels xicotetíssims i escassament provats exemples dels defensors de les tesis mossarabistes, quant a paraules i frases pretendidament mossàrabs, són casos de traductors de l'àrab que parlen certs dialectes aragonesos, ja que es tracta de paraules en molts casos ja desaparegudes i en plena evolució tant en la llengua catalana com en el castellà-aragonés.

Així mateix aborda altres mites arrelats també en l'opinió pública i per tant en la mentalitat popular, tals com el suposat dualisme català-aragonès. Segons les tesis dualistes, a l'element mossàrab-musulmà valencià, principal base ètnic-lingüística d'aquest poble, caldria afegir la dels invasors catalans i aragonesos. Els primers s'haurien assentat en el litoral, donant a la llengua i cultura de la zona una fisonomia més burgesa, liberal i comercial, mentre que en les terres d'interior hauria predominat una cultura aragonesa més feudal. Aquestes tesis es basen principalment en el Llibre del Repartiment, document al que Guinot tatxa encertadament d'incomplet, ja que reflectiria tan sols els noms de certs primers pobladors als quals es va concedir propietats a València, però sense cap garantia de continuïtat dels mateixos, ja que com s'ha demostrat, molts d'aquests pobladors van vendre les seues possessions durant els anys següents, i és solament amb la documentació relativa als pobladors dels cent anys posteriors com realment es pot establir la continuïtat genealògica entre aquests primers pobladors i la població valenciana actual. Alguns autors com Cabanes o Ubieto, es basen en el Llibre del Repartiment per a fomentar aqueix dualisme amb igual pes català-aragonès, utilitzant cognoms posteriorment desapareguts per a augmentar el pes aragonés i occità, i donant en molts casos orígens erronis a diversos llinatges. Guinot cita com a exemples els cognoms Avinyó i Toló, citats com a occitans, ja que per descomptat, no necessàriament serien originaris d'aquestes terres, en existir en el Ampurdà i el Pallars Jussà respectivament aquests topònims. La veritat és que en estudiar la documentació de comarques suposadament aragoneses, ens trobem amb sobrats documents i testimoniatges de cognoms catalans i l'ús de la llengua catalana entre amplis sectors de la població. De l'Alt Palancia, per exemple, zona pretendidament aragonesa, i aragonetsizada sí, però per la forta emigració del Baix Aragó durant els últims tres-cents anys, hem pogut conèixer moltíssima documentació escrita en català fins a almenys el segle XVIII, mentre que tant en els cognoms més antics com en diverses manifestacions culturals, així com en la influència que el català té en la parla local, podem constatar certa presència del català. L'autor a més cita exemples com Oriola i Elx.

En el capítol de “Els característiques generals de la antroponímia catalana i aragonesa (segles XII a XIV)” , per a nosaltres un dels més importants de l'obra, el professor Guinot explica la creació del model toponímic del cognom, que va ser utilitzat principalment en les terres que van des de l'Ebre al Rin a partir del segle XI, paral·lelament a la desaparició del tipus de nom de pila germànic que imperava en aquestes terres, molt variat i amb significació pròpia, tals com Aldari, Gustemar, Radimir, Guitart, Agila, Aldegard, Wifredo, en benefici de l'onomàstica cristiana impulsada pel calendari gregorià molt més repetitiva. En començar a utilitzar-se el segon nom com a mesura diferenciadora dels individus, es va utilitzar el topònim en un moment de freqüents moviments poblacionals en inscriure com a nou poblador a la persona utilitzant com a segon nom el del seu lloc d'origen, mentre que en altres casos es va utilitzar un segon patronímic, oficis o característiques personals. Aquesta és la raó per la qual l'onomàstica i la topoonomástica han utilitzat com a mètode per a conèixer els orígens dels pobladors el segon nom toponímic, ja que si bé en els segles que van del XI al XIII entre el poble pla no existia la consciència de llinatge i per tant en molts casos no es transmetia el segon nom com a cognom, si que és més que probable que pel que fa al Regne de València, en la segona meitat del segle XIII i durant el XIV, dates més importants quant als assentaments, aquests cognoms anaren passant als seus descendents especialment en els quals es van assentar definitivament en una zona. Guinot obvia en aquest capítol a les nombroses famílies de la baixa noblesa assentades en el Regne de València durant el segle XIV i del que existeix un important registre heràldic en el Arxiu del Regne de València, ja que en el cas d'aquestes famílies en existir consciència de llinatge i fins i tot documentació genealògica, tindríem l'origen toponímic pràcticament provat. D'altra banda Guinot apunta com un altre dels problemes d'aquest sistema d'investigació els possibles errors que ens puguem trobar amb individus el segon nom dels quals ja convertit en nom de família fóra per exemple Bernat de Verdú, però en realitat visquera per exemple a Barcelona on hauria arribat ja amb aquest cognom, cas d'altra banda més que probable. Al contrari que Guinot, nosaltres sí pensem que la identitat ètnica i genètica de l'individu és important a l'hora d'establir els orígens, per la qual cosa aquest possible error mancaria d'importància, en quedar clar l'origen català i europeu d'una família cognomenada Verdú, independentment que residira a Verdú, Barcelona o Aquisgrà.

Per a establir les línies topoonomástiques, en els fundadors del Regne de València, Guinot ha hagut d'elaborar una llista amb no solament les actuals poblacions catalanes o aragoneses, sinó que basant-se en la documentació medieval va haver de reconstruir centenars de llocs avui desapareguts que van donar nom d'origen a diferents famílies de pobladors, a més ha hagut de rescatar i comparar diverses llistes de pobladors catalans i aragonesos anteriors a la conquesta de València. Amb aquestes dades estableix les diferències existents entre tots dos models antroponímics –el català i l'aragonès–, ja que si bé en el català s'utilitza a l'estil centreeuropeu més freqüentment el model toponímic, o com a molt el del segon nom antroponímic tal qual és usat pel pare- Arnau Bernat-, en la antroponimia aragonesa del segle XI, la utilització del sufix –ez, tal com s'usava a Castella, i com salvant-se les distàncies utilitzaven els pobles nòrdics, afegida al nom del pare, és usada com a cognom en proporcions que arriben fins al 80%, mentre que la tendència a l'ús de sobrenoms, característiques, oficis o topònims omença a aparèixer al llarg del segle XIII. D'altra banda Guinot analitza la freqüència en l'ús dels noms propis com a mètode de diferenciació dels pobladors aragonesos, delimitant una separació pels usos dels noms de baptisme de la zona de Navarra, Rioja i Aragó en la qual predominen noms com García, Sancho, Íñigo, Fortún o Jimeno, mentre que en la part catalana es repetirien més sovint noms com Ramón, Guillem, Bernat o Arnau, al mateix temps que uns altres com Pere o Joan serien comuns a ambdues zones. Una altra peculiaritat catalana destacada per Zimmermann és la massiva utilització de noms d'arrel germànica si ben latinitzats, i que com a Castella van començar a estar en desús després de la reforma gregoriana. Aquesta influència germànica, i concretament visigoda en la antroponimia i onomàstica hispana serà matèria per a un pròxim article.

Acaba el capítol Guinot amb alguns comentaris sobre la antroponimia occitana, la mossàrab i la musulmana. Mentre que en l'occitana és difícil de determinar pels cognoms la presència de famílies d'aquest origen a causa de les similituds amb els models catalans, no hi ha coincidència entre els antropònims àrabs i mossàrabs amb els de els posteriors pobladors valencians. La qüestió occitana podria ser també el tema de pròxims articles, ja que es tracta d'un tema molt interessant determinar la presència i influència occitanes en l'origen del Regne de València.

I finalitza aquest estudi fent un balanç a través dels diferents models de antroponimia medieval en les diferents comarques valencianes determinant amb les dades explicades en el capítol anterior els orígens dels repobladors dels segles XIII i XIV, amb exemples de noms i cognoms, dades i percentatges. La conclusió del treball és que malgrat la no homogeneïtat dels fundadors del poble valencià, existeix un predomini clar, sobretot a partir del segle XIV, de l'element català, que en algunes zones arribaria fins al 80%, però present també encara que en minoria en les zones on l'element aragonés és superior. Aquest element català, conviu amb una part de la població que repartiria els seus orígens principalment entre Aragó, Navarra, Occitània i Castella. Les dades quant a l'ús de la llengua en les diferents comarques entre 1240 i 1425 segons l'estudi de Guinot serien doncs els següents:

L'Horta Nord: 69% catalanoparlants
L'Horta Sud: 65% catalanoparlants
Ribera Alta: 60% catalanoparlants
Ribera Baixa: 75% catalanoparlants
La Safor: 68% catalanoparlants
Marina Alta: 70% catalanoparlants
Marina baixa: 70% catalanoparlants
La Costera: 60% catalanoparlants
La Vall d'Albaida: 65% catalanoparlants
L'Alcoià: 75% catalanoparlants
El Comptat: 58% catalanoparlants
L'Alacantí: 50% catalanoparlants
Baix Vinalopó: 56% catalanoparlants
Baix Segura: 58% catalanoparlants
Els Serrans: 10% de catalanoparlants
Alt Palancia: 10% catalanoparlants
Els Ports: 77% catalanoparlants
Baix Maestrat: 75% catalanoparlants
Plana baixa: 75% catalanoparlants
Camp de Morvedre: 60% catalanoparlants
Ciutat de València: 80% catalanoparlants.

En definitiva, els conqueridors del Nord, majoritàriament catalans van portar el seu model de societat, els seus cognoms, la seua cultura i la seua llengua, elements als quals caldria afegir la influència d'aragonesos, navarresos, castellans i occitans, més forts fins i tot que l'element català en diverses zones de la seua influència. No obstant açò, la llengua oficial del Regne de València i la més comunament parlada serà la que van usar els conqueridors arribats de Catalunya, per la qual cosa científicament és coneguda com a catalana. La seua evolució posterior i les influències que rebrà a través dels segles fan que li la conega com a variant valenciana, usada per la major part dels valencians.

Potser el més important de les conclusions de Guinot, independentment de si la denominació hauria de ser aquesta o aquella, és la demostració de la europeidat de la nostra terra i el nostre poble. Els valencians som europeus a través dels nostres orígens catalans, i també per la sang aragonesa, castellana i occitana que portem. A través de la història la nostra catalanitat no obstant açò s'ha anat diluint amb l'arribada de grans onades migratòries d'elements de sang germana arribats principalment de Castella i Aragó, que han fet que la llengua valenciana parlada per un 80% dels habitants de la capital del Regne en 1425 haja retrocedit a percentatges que no passen d'un modest 30%. En alguns barris d'aquesta ciutat l'element castellà és majoritari, i també durant els últims anys comença a ser majoritari en zones de la capital l'element africà. I açò també és història. La història és sempre el que nosaltres vulguem que siga. És per açò, importantíssim que tinguem almenys clars quals són els nostres orígens com a poble, per a saber que direcció volem prendre, i sobretot per a continuar sent.

Creiem doncs, que una obra d'aquestes característiques no hauria de servir únicament per a reavivar una polèmica que mai hauria d'haver existit, sinó més aviat per a unir posicions. Acceptar, doncs les proves que estan en nosaltres mateixos, el nostre origen europeu.

Aquestes són les claus que com a poble mai hem de perdre de vista, mantenint la nostra Identitat i la nostra europeidat davant amenaces de desaparició de les mateixes. En l'època de la globalització i del caos, la defensa de la identitat dels pobles és fonamental per a la consecució d'una societat sana i natural en un futur pròxim, i conèixer l'origen i la història dels mateixos, és fonamental per a entendre i defensar aqueixa identitat. En aquesta obra d'Enric Guinot el lector té un bon suport per a conèixer i entendre els orígens del poble valencià. I qui tinga dubtes o li molesten les denominacions, senzillament, on posa “català” o “aragonès”, que pose “europeu”.

Font: Europae