dilluns, 27 de juny de 2011

ELS CORTAFOCS GENEREN IMPACTES NEGATIUS SOBRE ELS BOSCS DE PENYAGOLOSA

La Junta Rectora del Parc Natural del Penyagolosa crearà una comissió per a estudiar l'impacte ambiental del nou Pla de Prevenció d'Incendis i la possibilitat de modificar-ho després de l'oposició social que han suscitat els més de 215 quilòmetres de tallafocs planificats per la Conselleria de Medi ambient, segons van confirmar ahir fonts de la junta rectora.
Aquesta ha sigut la resposta de la junta a les al·legacions de quinze entitats que qüestionen el "greu impacte" d'una xarxa de tallafocs -de fins a 150 metres d'amplària- que arrasaria en l'entorn una superfície de bosc "superior a la protegida oficialment dins del parc".
La comissió estarà formada per representants de tots els sectors implicats: grups ecologistes, sindicats, tècnics de la Generalitat Valenciana i associacions de veïns i propietaris de la zona.
Encara no s'han definit els nomenaments ni existeix un calendari tancat de reunions. No obstant açò, l'acord de la junta rectora paralitza momentàniament el Pla de Prevenció i obri la porta a un procés de diàleg sobre les diferents formes d'entendre la conservació del paratge natural.
La mobilització ciutadana contra els tallafocs de Penyagolosa s'està canalitzant a través d'una plataforma batejada amb el nom de "Bosc Viu", integrada per col·lectius com la Va unir de Llauradors, Comissions Obreres (CC OO), UGT, CGT-País Valencià, Intersindical Valenciana, Acció Ecologista Agró, Gecen, Colla Ecologista la Carrasca (Alcoi) -Ecologistes en Acció, Societat d´Amics de la Serra d´Espadà, CEVA (Vall d'Albaida), Colla Ecologista l'Arrel (Ontinyent), Centre Excursionista de València, Centre Excursionista de Castelló, Centre Excursionista de Benicàssim, Centre Excursionista d'Ontinyent, Centre Excursionista de Vila-real, Club de Muntanya d'Ontinyent, Associació Cultural Grèvol i Veïns del Penyagolosa.
Les al·legacions inclouen més de 20 punts en els quals s'exposa que aquest tipus de tallafocs "són totalment ineficaços per a frenar un incendi" i generen "gravíssims impactes negatius sobre els ecosistemes forestals en aspectes com la biodiversitat, tant en el seu component vegetal com a faunístic, atès que incrementa el risc d'erosió i de desertització de la terra fèrtil".
Un dels ecosistemes més afectats és el riu Carbo, que seria travessat en múltiples trams per la xarxa de tallafocs.
Les esmentades al·legacions consideren que el projecte de la conselleria és un contrasentit. "Entra en claríssima contradicció amb la mateixa finalitat que pretén. Es pot considerar absurda l'execució d'aquesta RAC, primer desboscar més zona de la qual en l'actualitat és parc i posteriorment intentar minimitzar l'impacte amb mesures correctores. Existeix alguna justificació clara i científica per a una intervenció d'aquest tipus? No hi ha dubte que es veuria molt afectada la qualitat escènica dels paratges afectats". De la mateixa manera, els ecologistes adverteixen que resulta "impossible" el manteniment dels 215 quilòmetres de tallafocs. "És evident que són impossibles de mantenir d'una forma continuada i racional com es pot comprovar en tallafocs ja existents".

Propostes alternatives
Les al·legacions de la Plataforma Bosc Viu subratlla que els nous tallafocs no facilitarien un accés més ràpid als focus d'un incendi i argumenten que el transport "seria molt més eficaç si s'assegura el bon estat de la connexió viària entre la CV-170 i la pista que uneix Puertomingalvo amb Sant Joan, atès que permetria l'accés en menys de 30 minuts, alguna cosa impossible per una pista forestal abrupta i amb desnivells".
També suggereixen la creació de noves brigades forestals en Villahermosa i Xodos, el manteniment d'un helicòpter d'emergència i subvencions per a "treballs silvícoles, cultius i neteja de sendes".
Font: Levante-EMV

divendres, 24 de juny de 2011

80 TONES DE VERGONYA: L'ALTRA CARA DE LA NIT DE SANT JOAN


 Hem batit un nou reckord.

80 tones de fem, un 12% més que en anys anteriors i sols en la Malvarrosa, a pessar de que conselleria diu que "no ha anat malament", el 45% de les borses de fem repartides gratuitament pels serveis municipals sense usar. Els serveis publics recollint el fem deixat després d'una nit de diversió.
Les platjes valencianes convertides en un femer...

Una vergonya més per a València.

Que es pot esperar d'un poble que no és capaç de recollir el seu fem, que no té consciència de que el sòl que pisa és també la seua casa, que es pot esperar d'un poble que no té consciència de comunitat i no respecta el seu mitjà natural?

Un poble que no es responsabilitza del seu fem mai no podrà defendre lo seu.

Ens queda molt camí per recorrer...

dijous, 23 de juny de 2011

LA NIT DE SANT JOAN

El 23 de juny és el dia en el qual la majoria dels pobles europeus celebren el solstici d'estiu. És el moment de l'any en el qual el sol es troba en el punt més alt, en aqueix moment és quan el sol és visible durant un temps més ampli i quan el sol calfa durant més temps la Terra. Si la llum i l'energia del sol donen la vida, és just en aqueixa nit quan la naturalesa es presenta en el seu màxim esplendor i apogeu. En la nostra terra, a causa de les característiques de l'entorn natural que ens envolta s'han mantingut a través dels segles, encara que desvirtuats, certs costums heretats de rituals antics relacionats amb el foc i l'aigua. Rituals de purificació relacionats amb els vegetals, la naturalesa, el mar i la muntanya, acompanyats sempre de l'element foc. Una herència arribada amb els conqueridors d'origen indoeuropeu que van afirmar en aquesta nostra terra els seus costums i cultura, ritus i festivitats germanades amb les de moltíssims llocs de llunyans racons de la resta d'Europa i els orígens de la qual es perden en el temps lligats a una cosmogonia anterior al cristianisme. Des de les comarques del nord de Castelló fins al sud d'Alacant centenars de milers de valencians celebren avui com van fer els seus pares i abans els seus avis un festa molt lligada a les nostres tradicions i origen. Fogueres, dimonis, revetles, banys de mar, romiatges, visites a certes roques a Almassora, Cabanes i Vilarreal, estranys rituals amb caragols de mar heretats de pares a fills en llocs de secà com Almedíxer, el ball dels Coveteres a Manises, traure la roba vella perquè la rosada la protegisca de la sarna a Ademús, recollida d'herbes mullades per la rosada, colocació de l'arbre d'agost a Denia i per supost el tradicional ball en circule al voltant de la foguera formen part del nostre patrimoni cultural més antic. Uns costums que no haurien de substituir-se per una nit de simple borratxera i balls frenètics al són de músiques alienes a la nostra identitat. Una festa que és símbol d'un poble que és i seguirà sent fidel a la seua sang, la seua terra i el seu futur. Solament amb aqueixa fidelitat aconseguirem guanyar el nostre futur.
Bon solstici d'estiu

dimecres, 22 de juny de 2011

EL CV DENUNCIA LA PARALITZACIÓ DEL MUSEU SANT PIUS V



La comissió de les Arts del Consell Valencià de Cultura (CVC) ha lamentat la falta de públic en el Museu de Belles Arts de València, Sant Pius V, com a conseqüència de l'estat de “paralització” en el qual es troba la segona pinacoteca de l'Estat.
L'òrgan consultiu ha alertat sobre “la urgència d'iniciar la V fase d'ampliació del museu”, i ha mostrat la seua preocupació per la “disminució gradual, però latent, de les arts valencianes en aquestes instal·lacions”.
El president del CVC, Santiago Grisolía, que ha instat les administracions en reiterades ocasions a rehabilitar aquest espai, ha afirmat que “el museu ha de respondre al que el ciutadà està sol·licitant. La recuperació del patrimoni artístic i la dinamització de l'activitat i difusió són les principals demandes”. Així mateix, ha recordat que el seu moment ja va traslladar a la delegació del Govern la seua inquietud per les “deficiències” d'aquesta institució.
Grisolía també ha suggerit una major coordinació entre les empreses de creuers i els museus, amb l'objectiu d'ajustar els horaris i poder promoure la cultura valenciana “a major escala”. D'aquesta forma, ha afegit, “es popularitzarien les entrades dels museus, especialment les del Sant Pius V”.

Font: El Punt

dilluns, 20 de juny de 2011

LA LLEI ELECTORAL DE CAMPS UN INTENT MÉS PER A IMPOSAR EL BIPARTIDISME



Francisco Camps es va comprometre dijous passat durant el seu discurs d'investidura com a president de la Generalitat Valenciana a reformar el sistema electoral per triar els diputats per circumscripció uninominal partint del nombre de representants de cada demarcació. Camps ha dit que assistim a “un canvi de mentalitat ciutadana que ha arribat per quedar-s'hi” i que cal que els polítics impulsen reformes per “reforçar la participació”. La mesura ja l'havia mencionat durant el debat de política general del 2010.
De portar-se a terme, la norma afavoriria els grans partits i reforçaria el bipartidisme de les Corts.
Francisco Camps va tornar a llançar la seva proposta de reforma del sistema electoral perquè, "dins de la Constitució", els valencians puguin triar directament als seus diputats "per circumscripcions uninominales, partint del nombre de representants de cada província". Això és, un sistema-copiat del anglo-americà- que atorgaria l'escó al candidat més votat en cada circumscripció, deixant fos a la resta. Amb aquest mètode, majoritari i no de representació proporcional, la possibilitat que les minories estiguessin al Parlament serien mínimes.
Un pas més per a la imposició de la dictadura PP-PSOE. Una dictadura que patim ja massa temps.

diumenge, 19 de juny de 2011

ELS VALENCIANS TORNEN A MANIFESTAR-SE PER LA LLENGUA




Milers de valencians van tornar a manifestar-se ahir per la llengua i contra el decret de plurilinguisme del govern del PP que pretén posar fi a la immersió linguistica en les escoles i a les linies en valencià. La marxa convovada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic que transcorregué pel centre històric de la ciutat de València va ser encapçalada per representants d'asocacions de pares d'alumnes així com de diferents sindicats de docents i va comptar amb el suport de associacions valencianistes.
Segons informa el digital El Punt, la portaveu de la plataforma, María José Navarro, va relacionar els dos arguments de la manifestació –la reducció del pressupost i la fi de les línies en valencià– per concloure que el decret sobre plurilingüisme és inviable. “Caldria un equip de professors formats en anglès que no existeix. A hores d'ara els alumnes de cinc anys no fan anglès, com deurien, perquè la conselleria no subministra mestres preparats en aquesta llengua. Llavors, com impartiran el 33% de les matèries en anglès en tots els cursos si no poden arribar al mínim ara mateix?”, es va preguntar Navarro.
Per la seua banda, el president d'Escola Valenciana, federació que agrupa desenes d'entitats a favor de la llengua i que integra la plataforma, va criticar l'absència de consultes als experts en la redacció de l'esborrany del decret. “Les universitats diuen que a classe cal començar amb la llengua petita del territori, en aquest cas el valencià. L'esborrany no té trellat. Estem a favor de l'anglès i del castellà, començant pel valencià”, va subratllar.

SALVEM LA GENETA VALENCIANA

 

Sobreviure a l'asfalt. Una petita població de genetas d'uns 15 individus sobreviu en el més frondós de la Devesa assetjada per la presència humana i la impossibilitat d'escapar a través de carreteres com la CV-500, que constitueix un parany mortal i que pot fer inviable la supervivència d'aquesta colònia

Entre 15 i 18 genetes sobreviuen en la Devesa del Saler a la presència humana i a les carreteres que converteixen l'hàbitat d'aquesta espècie en una presó de la qual resulta pràcticament impossible escapar.
Un recent estudi elaborat pels investigadors Vicent Benedito i Carolina García ha permès desvetlar múltiples detalls sobre la colònia de genetes que habita la zona més frondosa de la Devesa, d'on es va donar per desapareguda en els anys 70 coincidint amb l'intent d'urbanitzar l'espai natural.

Segons el treball realitzat per aquests experts, la població de geneta, la "geneta" valenciana, podria desaparèixer en 50 anys de la devesa si no s'adopten mesures que passen per l'establiment de corredors naturals que permeten al petit carnívor eludir el cinturó mortal que suposa la carretera CV-500.

L'estudi de Benedito i García ha aprofitat el costum de la geneta de marcar el seu territori orinant i defecant en llocs constants cridats latrines per a aprofundir en l'etologia d'aquesta espècie i en la seua adaptació a l'espai natural de la Devesa

Segons aquest treball, del que s'ha fet ressò la revestisca "Seducció ambiental", un projecte LIFE en el qual participa l'Ajuntament de València, s'estima que en la Devesa habiten tres mascles de geneta que conviuen cadascun amb diverses femelles i diversos individus juvenils fins a sumar una població d'entre 15 i 18 individus. El seu aliment està compost quasi exclusivament per rates, excepte a la primavera, quan inclouen en la seua dieta algunes aus nidificants en l'espai natural.

De costums nocturns-pel dia es mantenen ocultes en arbres i en caus ocults a l'interior de la Devesa-, resulta difícil veure una geneta, encara que amb freqüència les seues restes són visibles en la carretera en resultar víctimes d'un atropellament durant els seus correries nocturnes a la recerca d'aliment.


Un parany mortal

"Des de l'any 2000 hi ha hagut 42 atropellaments de geneta, a una mitjana d'uns 5 per any des de 2004, taxes molt superiors -fins a deu vegades més- a les d'altres carreteres per a aquesta mateixa espècie", assegura Carolina García.

Segons aquesta experta, que durant mesos ha recorregut les carreteres de l'Albufera amb bicicleta revisant la mortandat de la fauna en l'asfalt, l'impacte de la CV-500 és "grandíssim" i afecta a totes les espècies, encara que resulta dramàtic per a una població tan reduïda com la de la geneta.

Reduir la velocitat en la CV-500 i crear un gran corredor ecològic, el disseny del qual és especialment difícil en un entorn com el de la Devesa-Albufera, podria garantir la supervivència de la colònia.
Font: Levante-EMV

divendres, 17 de juny de 2011

COLECTIUS CONSERVACIONISTES VALOREN NEGATIVAMENT EL NOU PLAN FORESTAL DE CONSELLERÍA



Un greu pas enrere en la gestió forestal valenciana.
Intersindical, UGT, el Centre Excursionista de Castelló, GECEN, Acció Ecologista-Agró, Ecologistes en Acció de la Serranía, la CEVA, l’Arrel d’Ontinyent i altres entitats de tot el territori valencià han al·legat i valorat de manera molt crítica el nou PLA FORESTAL de la Conselleria de Medi Ambient (PATFOR), que ha estat sotmés recentment a exposició pública.
El PATFOR tindrà greus conseqüències sobre els ecosistemes forestals valencians i obri la porta a la seua degradació intensificada. Si el projecte sotmés a exposició pública es converteix en decret, es facilitarà enormement la destrucció d’extenses zones forestals, atés que el PATFOR pretén simplificar els tràmits per a una gran quantitat d’activitats en zones forestals, moltes de les quals tenen greus impactes. Segons el projecte elaborat per la Conselleria, al País Valencià hi ha un "excés de protecció de la natura" i "un excés de lleis i cal simplificar", cosa que rebaixarà les cauteles, els controls i els mecanismes de vigilància ambiental i es permetrà l’eliminació de la coberta vegetal en grans extensions de les nostres muntanyes.
La nova normativa permet transformar zones forestals per a convertir-les en agrícoles, incrementar les tales, facilitar la instal·lació d’infraestructures i edificacions, eliminar obstacles per a la mineria, rebaixar cauteles de cara a la urbanització, fomentar l’eliminació de la vegetació per a obtindre energia i ampliar i intensificar les actuals actuacions de silvicultura agressiva, que eliminen la vegetació i obrin grans tallafocs. Si el decret s’aprova, els boscos valencians es degradaran de manera significativa, es perdran grans extensions de cobertura vegetal, l’erosió s’incrementarà i s’alteraran, encara més, valuosos ecosistemes.
L’excusa per a fer tot açò és la multifuncionalitat i obtindre rendibilitat econòmica del bosc. Aquestes finalitats poden ser acceptables, sempre que realment es compatibilitzen els usos i aprofitaments amb la conservació i que es garantisca sempre la prioritat de les funcions ambientals dels ecosistemes. Si, per una excessiva intervenció i explotació, i una gestió més dirigida a obtindre guanys econòmics, aquestes funcions es perjudiquen, al final perdrem el bosc i les possibilitats d’obtindre un rendiment econòmic continuat i sostenible. Al País Valencià no sobra bosc, ni està ben protegit. Al contrari: els boscos originaris són escassos, la degradació ja és important i el risc d’erosió i desertificació és molt elevat en gran part del territori.
Sorprén que la major part de les activitats que es volen promocionar impliquen la degradació del bosc, i que el PATFOR a penes parle de turisme rural, d’agricultura ecològica i d’altres activitats de baix impacte i que tampoc no es fomente la creació de llocs de treball, vinculats a la restauració del patrimoni cultural i natural, l’educació ambiental, la vigilància preventiva, la protecció dels ecosistemes... Fins i tot, en el tema de la silvicultura, es segueix apostant per les actuacions amb maquinària pesant i amb greu impacte ambiental, en comptes de fomentar la vigilància, la dissuasió o la regulació d’usos, activitats que no tenen efectes negatius i que poden generar molts llocs de treball. Al contrari, als darrers anys estan retallant-se dràsticament les dotacions materials i humanes de prevenció i de regeneració als boscos valencians, com han denunciat els sindicats.
El Pla Forestal empra una terminologia aparentment ambientalista, però confon els conceptes ecològics i els usa com a justificació d’una brutal intervenció contra la vegetació natural. En teoria el PATFOR hauria de basar-se en la llei forestal valenciana, però no es mencionen ni una sola vegada els objectius de la llei (bastant proteccionistes, encara que s’apliquen rara vegada) i són substituïts per altres que resulten confusos i contradictoris amb l’esperit de la llei forestal.
La participació ciutadana que s’usa com a justificació ha estat limitada i totalment esbiaixada. En totes les reunions de participació, els representants de la conselleria eren més que tots els demés sectors socials sumats. No hi havien representants sindicals, eren molt escassos els investigadors i els representants ecologistes, mentre que la representació de propietaris forestals, empresaris i caçadors més que duplicaven als sectors excursionistes, conservacionistes, sindicalistes i investigadors.
El PATFOR inclou un Informe de Sostenibilitat Ambiental totalment falsari, que representa una paròdia d’avaluació ambiental. Els impactes negatius de les actuacions proposades s’ignoren o es consideren mínims, sense justificació ni anàlisi (malgrat que hi ha documentació científica i tècnica que demostra el contrari) i els hipotètics beneficis es consideren segurs i molt positius, també sense aportar justificació documental ni argumentació cientificotècnica.
L’erosió i el risc de desertificació, que es consideren pels científics i les principals institucions com els riscos més importants al nostre territori forestal, s’ignoren en els documents i a penes mereixen atenció. Per contra, es continua defensant una manera de lluitar contra els incendis (tallafocs i eliminació de coberta vegetal) que els científics i molts tècnics consideren poc efectiva, i amb greus efectes secundaris, i no es contemplen alternatives més adequades, que són possibles.
Aquest projecte de decret constitueix un greu pas enrere en la gestió forestal valenciana i una intensificació dels processos de degradació de les nostres muntanyes.
BOSC VIU, Plataforma per la defensa dels ecosistemes forestals valencians

Tret de Acció Elogista-Agro

dijous, 16 de juny de 2011

ART VALENCIÀ: ANTONIO MUÑOZ DEGRAIN



La memòria històrica valenciana és debil i curta, també en l'art, amb freqüència oblidem a artistes de talent que formen part d'un tresor artístic per descobrir que forma part també de la nostra cultura i identitat, un d'aqueixos artistes és ANTONIO MUÑOZ DEGRAIN (1840-1924)

Nascut en la ciutat de València (1840), inicia els seus estudis d'arquitectura, però prompte emprendrà el seu aprenentatge artístic, estudiant en l'Acadèmia valenciana de Sant Carles, on resideix fins a 1856 especialitzant-se en el paisatge, la seua formació va ser essencialment autodidacta.

Després d'un viatge a Roma, on la duresa de les condicions de vida en la capital italiana i la seua curta edat ho van obligar a tornar, en 1970 és requerit per a decorar el Teatre Cervantes de Màlaga, establint-se en aquesta ciutat a la qual va considerar com la seua ciutat d'adopció i on va ser nomenat professor de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Telmo en 1879, sent anys després mestre d'una generació d'artistes com Picasso i sent un artista molt admirat per altres artistes com Sorolla, qui va dir d'ell: “ va atacar amb brío no igualat els esplèndids espectacles de la naturalesa” frase està que explica a la perfecció la pintura d'Antonio Muñoz Degrain.

Se li van concedir diverses condecoracions, gràcies a la seua obra històrica,entre elles la Creu de Carlos III (concedida pel quadre Isabel la Catòlica cedeix les seues joies per a l'empresa de Colón) i la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, però són els seus paisatges els que consoliden la importància d'aquest gènere en l'àmbit valencià. Gràcies a aquests, als quals es dedica sobretot a partir dels anys 90, dóna a conèixer un colorit, salvatge i original, que desborda suggestió per si mateix, encara que sense deixar per açò de parar esment al romàntic propi de la seua generació. La seua obra es va endinsar pel camí de l'experimentalisme, desfent el dibuix a favor d'una pinzellada curta i ràpida, el que dóna a les escenes l'aspecte d'estar il·luminades per llampecs. Amant de les gammes grises i liles, i de la sensibilitat atmosfèrica que aquestes transmeten, les seues obres se situen entre el postromanticisme i l'impressionisme, se li podria encasellar en el eclecticicisme espanyol, barreja de romanticisme i modernisme.

Antonio Muñoz Degrain va morir a Màlaga l'any 1924.

Una de les seues obres més interessants i desconegudes és AMOR DE MARE (1912-1913), no és una de les obres a les quals més referència es fa de l'artista i no obstant açò és una pintura que impacta en veure-la per primera vegada i que roman intacta en la memòria dels quals l'han vist, recordant cada pinzellada, cada color, cada matís per la barreja de sentiments que causa: es tracta d'una pintura que representa un episodi tràgic de la Gran Riuada del Guadalquivir de 1912, mostra de forma verídica la crescuda d'un riu que arrasa amb tot el que troba en el seu camí, carros, cases…i en un primer plànol podem veure una mare ofegant-se mentre sosté en els seus braços al seu fill esgotant al limite les seues forces perquè el turbulent riu no es porte al xiquet.
A través dels colors utilitzats i de les agitades pinzellades ens condueix a una sensació d'ofec, una sensació d'impotència que ens produeix estar veient una tragèdia davant la qual no podem fer gens.
És una obra colpidora que capta l'atenció en primer lloc perquè amb una sola imatge és capaç de mostrar el que significa la maternitat i en segon lloc perquè és capaç de transmetre sentiments contradictoris, transmet caos, temor, dolor, sofriment…però alhora ens trasllada aqueix amor maternal, aqueixa tendresa i aqueix valor d'una persona que lluita fins a l'últim alè per salvar la vida del seu fill, com una lluita heroica per a salvar un xiquet com a símbol de vida contra les forces despietades de l'esdevenir.
És una obra que sens dubte recomanem i que actualment es troba exposada en el Museu de Belles arts de València.

dilluns, 13 de juny de 2011

ELS NOSTRES COGNOMS: ABAT-AGRAMUNT



Els cognoms valencians, tal qual els coneixem en l'actualitat, tenen la seva data de naixement a partir del primer terç del segle XIII amb la reconquesta per part de les tropes de Jaume I dels enclavaments de Morella i Borriana. Anteriorment a aquesta data, sota els diferents regnes i governacions musulmans que van ocupar el territori que temps després seria conegut com a Regne de València, els seus llavors ocupants de religió i cultura musulmana van utilitzar noms personals i familiars segons els usos àrabs. Per tant, no existeixen cognoms ni noms de família valencians amb un origen que no siga el dels nous repobladors arribats a partir de 1232. Òbviament, els cognoms valencians assentats i estesos en el temps en l'antic regne de València tenien els seus orígens en comunitats polítiques ja existents en el moment de la reconquesta del nou regne, així doncs, tenint en compte que aquesta repoblació va ser dirigida des de la Corona d'Aragó, podem afirmar que els cognoms que van arribar a les noves terres valencianes procedien en la seva major part d'Aragó i Catalunya, amb un clar predomini per part d'aquesta última, a tenor dels més recents estudis demogáficos, que al costat de la llengua i altres trets ètnics i culturals va ser també generadora que els cognoms d'origen català fossin també predominants. També van arribar famílies des de Navarra, Biscaia, Guipúscoa, Llenguadoc, i d'altres llocs de Castella, França, Alemanya, i fins i tot les Illes Britàniques.
Basant-nos en diferents obres com El Llibre del Repartiment, Els Llibres de avehinament, la colossal obra del professor Enric Guinot “Els fundadors del Regne de València”, donacions, morabatins, cartes de poblament i altres documents consultats, anem a intentar donar una informació reduïda però precisa dels cognoms valencians més representatius, per a això intentarem fugir de falses informacions, fantasioses llegendes i d'universals escuts d'armes. Solament inclourem informació de l'heràldica del cognom quan estigui clarament demostrat que el llinatge exposat coincideix amb el cognom, o si ho usem indicarem a quina família o llinatge va correspondre el mateix, pretenent demostrar amb això que al contrari del que fan els negocis heràldics actuals, els escuts d'armes eren usats per un sol llinatge, i que la coincidència en els cognoms no demostra l'ús d'aquestes armes.
ABAT O ABAD.- Del llatí abbas, abat que s'aplicava en l'Edat Mitjana al pare abat d'un monestir o als  rectors o familiars dels mateixos. Es dóna en tota la península ibèrica. Al Regne de València van poder arribar des d'Aragó, Catalunya amb la grafia Abat, de Castella o de Biscaia. En la conquesta de València va participar el cavaller Pedro Abad, amb solar a l'aragonesa vall de Tena. Van existir assentaments a Alzira (1248 i 1249), Alcoi (1249), Cocentaina (1269 i 1290), Begís (1276), Oriola (1300-1314), Morella (1306-45), Alcudia de Carlet (1337), Castellfabib (1379), Montcada (1379), Castelló de la Plana (1398), L’Enova (1421) i Morvedre (1421). A partir del segle XVII va ser molt comú a Novelda.
ABELLA, ABELLÀN, AVELLA O AVELLÀ.- Existeixen dos possibles orígens, d'una banda, de apicula, abella, podent ser originari de les poblacions catalanes d'Abella, Abella de la Conca o Abella de  Adonis, o de l'aragonesa de Abella. D'altra banda podria procedir de abellanus, avellana, i en aquest sentit podria procedir de la població catalana de L’Avellà. Existeix la variant castellanitzada d'Abellán, molt freqüent a Múrcia i algunes zones del País Valencià. S'han registrat assentaments a La Jana (1239), Gandía (1259-1291), Sant Mateu (1300-1345), Benicarló (1314-1326), Alcudia de Carlet (1337), València (1354), Bocairent (1359), Penyíscola (1359), Piles (1373), Calig (1379), El Puig (1379), Onda (1379), Sant Mateu (1379), Santa Magdalena de Pulpís (1379), Castellfort (1396), Morella (1396), Villafranca del Maestrat (1396), Castelló de la Plana (1398), Alzira (1399), Oriola (1416), Penàguila (1421), Xàtiva (1421), Pobla de Vallbona (1427), Alzira (1433).
ABRIL.- Del llatí aprilis, quart mes de l'any, amb origen patronímic i llatí i orígens en diferents llocs de la península ibèrica. En el Regne de València van poder arribar tant de Cataluya, com d'Aragó, Castella i Navarra. Es troben censats a Alzira (1248), Borriana (1286), Cocentaina (1290), Onda (1379), Morella (1396), Castellfort (1396) i Xàtiva (1421).
ADAN O ADAM.- De l'hebreu Adam, de la terra, podem trobar-ho en diferents llocs de la península. Al Regne de València podria haver arribat des de Biscaia, Navarra, Aragó o Catalunya. Registrat a La Jana (1316), Alcudia de Carlet (1337), València (1354), Domenyo (1369), Cervera (1379), Onda (1379), El Boixar (1396), Morella (1396), Morella (1396), Sueca (1399), Montaverner (1421), Pobla de Vallbona (1427), Manises (1454).
ADELL.- Derivat del nom germànic Adellius. La variació Adell penetra en el Regne de València des de Catalunya. Ho trobem a Calig en 1379 i Pobla de Benifassà en 1396.
ADRIÀ o ADRIÁN.- Nom propi d'origen llatí, gentilici de l'antic port de Hadria. Variant catalana del mateix assentada a València en 1354, Campanar (1379), Castelló de la Ribera (1421) i Xàtiva (1421). Amb la variant aragonesa a Alpont (1396) i posteriorment en altres llocs del Regne de València des de Terol.
ADROVER.- Derivat del germànic Adroar, amb origen català. Radicat a Alcoi (1263), València (1354), Russafa (1379), El Boixar (1396) i Fredes (1396). Va haver-hi un caseriu amb aquest nom a Altea.
AGER.- Cognom toponímic català originari del lloc de Ager (Lleida). Assentat a Borriana (1233), Cocentaina (1269), Alcoi (1296), València (1354), Castelló de la Plana (1398), L’Olleria (1421), Xàtiva (1421).
AGRAMUNT.- Cognom toponímic català del lloc d'Agramunt (Lleida). Registrat en Morvedre (1244), Lliria (1249), Castelló de la Plana (1291), València (1306), Gandía (1373), Alcalà de Xivert (1379), Canet lo Roig (1379), Cervera del Maestrat (1379), Sant Mateu (1379), Traiguera (1379), Castell de Cabres (1396), El Boixar (1396), Morella (1396), Alzira (1399).


Valencia Identitaria . No es permet la seua reproducció total o parcial

diumenge, 12 de juny de 2011

LES NUCLEARS SÓN PRESCINDIBLES



L’absència de problemes després de reduir-se en més del 50 % la producció nuclear d’electricitat demostra que les nuclears són prescindibles.
En la matinada del divendres al dissabte la producció elèctrica nuclear va descendir al 48’2% i no es va enregistrar cap tipus d’incidència
La plataforma Tanquem Cofrents demana novament el tancament immediat de la central valenciana i la de la resta de nuclears espanyoles després de constatar que, després del dràstic descens de la producció nuclear d’electricitat (més del 50% en la matinada del divendres al dissabte), no s’ha enregistrat cap apagada ni cap altre tipus d’incidència. Per a la plataforma açò demostra que actualment l’energia nuclear és totalment prescindible i innecessària per al mix energètic espanyol.
La plataforma Tanquem Cofrents, que agrupa a les principals organitzacions ecologistes, sindicals i socials del País Valencià, informa que en la matinada del divendres 6 al dissabte 7 de maig la producció elèctrica de les centrals nuclears espanyoles es reduí al 48’2% de la seua capacitat, passant de 7.777 MW a 3.748 MW. Este dràstic descens de la producció nuclear d’electricitat en el nostre país es deu al fet que actualment quatre centrals espanyoles (Garoña, Trillo, Ascó I i Vandellós II) estan fora de servici i a més Cofrents va enregistrar una baixada de potència, precisament en la matinada del divendres al dissabte.
Tant la central nuclear de Garoña com la de Trillo es troben fora de servici per la parada programada que es realitza anualment per a la recarrega de combustible. Per la seua banda, Ascó I va començar el passat mes d’abril la seua parada de recarrega i havia d’haver reiniciat la seua activitat el passat 1 de maig. No obstant, problemes sorgits durant la parada impedixen que esta nuclear reprenga el seu funcionament i per tant la seua producció elèctrica. Més greu és el cas de la quarta central fora de servici, la de Vandellós II, que s’ha vist obligada a efectuar una parada no programada a causa de la impossibilitat dels responsables de la nuclear per a solucionar un problema en el sistema de refrigeració de la central. Segons les especificacions tècniques, este problema havia de solucionar-se en menys de tres dies, fet que no van aconseguir els responsables de la central, per la qual cosa es va haver de realitzar esta parada no programada.
A la parada, programada o no, d’estes quatre centrals nuclears es va sumar en la matinada del divendres al dissabte la baixada de producció de la central valenciana de Cofrents, probablement ocasionada per la reconfiguració de les barres de control de la central. No és la primera vegada que es produïx una baixada de producció d’este tipus a Cofrents, que sol coincidir habitualment amb el cap de setmana (quan el preu de l’electricitat descendix).
José Juan Sanchis, portaveu de la plataforma Tanquem Cofrents, destaca que “la producció nuclear d’electricitat s’ha reduït més del 50% a Espanya i no ha passat res. No hi ha hagut ni apagades ni cap tipus de problema semblant, el que demostra que podem prescindir de forma immediata de l’energia nuclear. Una energia, que com desgraciadament ens ha recordat recentment el lamentable accident de la central japonesa de Fukushima, està fora del nostre control. Afortunadament, l’absència d’incidències després de la dràstica reducció de la producció nuclear d’electricitat constata que podem viure bé sense les nuclears”.
Per tot això, la plataforma Tanquem Cofrents exigix de nou el tancament de la central nuclear valenciana i de la resta de centrals espanyoles. “Hem de deprendre la lliçó que ens ha donat el desgraciat accident nuclear de Fukushima, el més greu de la història només superat per la catàstrofe de Chernobil, i salvaguardar la seguretat de la ciutadania tancant immediatament les centrals nuclears, que actualment han deixat de ser necessàries per al mix energètic espanyol”, conclou José Juan Sanchis.

Font: Ecologistes en Acció

dissabte, 11 de juny de 2011

VA DE BÓ! :RECONSTRUIR VALÈNCIA



Les xifres són clares. Quasi dos milions de valencians van votar el passat 22 de maig pel bipartidisme continuista anti-valencià. Un 75% i el control del 90% del Parlament. D'aquests vots, 1.208.603, un 48,53% van ser a parar a a la candidatura del Partido Popular encapçalada per Francisco Camps, la qual cosa li va donar 55 representants, i 684.893 amb un 27,5% van ser per al PSPV-PSOE de Jorge Alarte. Tan sol una tímida reacció valenciana va poder trobar-se en la forta irrupció de Compromís, una coalició d'esquerra nacionalista i ecologista que podria presentar propostes interessants en alguns aspectes, amb 175.087 vots, un 7,03%.
El bipartidisme sembla haver guanyat les consciències de centenars de milers de valencians que semblen no adonar-se de la situació en la qual es troba el nostre poble. Amb 600.000 aturats valencians, hem arribat al percentatge record del 24, 12% d'atur, tres punts més que la resta de l'Estat espanyol, a l'una que som també capdavanters en immigrants, amb un 17, 6% de població estrangera en les nostres terres. Quasi 900.000 persones de més, segons les xifres oficials i reconegudes, que tots sabem s'allunyen de la vertadera realitat al no comptabilitzar a immigrants il·legals, un procés poblacional encoratjat pel govern del Partit Popular que ha convertit la nostra terra en un pol d'atracció per a immigrants extraeuropeus que amb el suport institucional amenacen amb convertir les nostres terres en un mar de mesquites i en una “comunitat autònoma” deslligada de la seua vertadera identitat. Però a més, la nostra “comunitat autònoma” té el dubtós honor d'encapçalar també el deute autonòmic, aconseguint segons les últimes dades del Banc d'Espanya l'escandalosa xifra de l'equivalent a un 15, 1% del PIB, sis punts més de la ja de per si mateix elevada mitjana estatal. Per si açò no fóra suficient, el govern de Camps, relacionat a més amb diferents trames de corrupció, està obstinat a tallar les arrels que ens lliguen amb el nostre passat i orígens, tal vegada, perquè com a bon deixeble del liberalisme mundialista al qual serveix el seu partit, sap perfectament que desfigurar la identitat d'un poble és una de les millors estratègies per a sotmetre-ho. I la submissió i desculturatzió formen part dels objectius polítics dels grans partits europeus. En aqueix sentit, han sigut llançades les noves reformes educatives que pretenen una clara pèrdua de pes de la nostra llengua materna, el valencià, un dels principals trets de la nostra identitat i cultura, a l'una que prohibeix, a través de dictatorials i etnocides mesures les emissions de la televisió pública catalana en territori valencià, mentre guanyen protagonisme les cada vegada més esteses emissores sud-americanes.
Mals temps corren per a València amb una nova legislatura en la qual el Partido Popular torna a tenir majoria absoluta, i mals temps són amb la repetició d'una oposició insuficient liderada per un altre dels grans enemics de València, el Partit Socialista, baix el mandat del qual no solament es van repetir els casos de corrupció, sinó que a més es va perdre una gran part del patrimoni natural de tots els valencians a causa de la ineficàcia i la desidia d'un nefast govern, tal com acostumen a ser els governs socialistes en la resta de l'Estat.
L'entrada de Comprimís i d'Esquerra Unida en el Parlament tampoc dóna moltes esperances. El fet que representen tan sol a una esquerra ressentida òrfena de referents i que no realitzen una oposició clara a aspectes fonamentals de les polítiques del PP-PSOE com són la submissió i colonització de la nostra societat pels hàbits mundialistes i globalizadors, el capitalisme radical o l'arribada massiva d'immigrants, perdent-se en reclamacions de nula importància-en aquest sentit volem fer constar que Compromís fa públic el debat per a la defensa del valencià mentre en manifesta contradicció aboga por la multiculturalitat-, deixen a aquests partits en una posició poc operativa i decisiva en quant a les materies més importants.
A València fan falta molts canvis. D'una banda la ruptura del bipartidisme i el rebuig als dos grans partits responsables de la ruïna material i espiritual en la qual està sumit el nostre poble. Però a més són necessàries noves formacions polítiques que representen el sentir d'un nombre creixent de valencians que comencen a ser conscients que gens se solucionarà amb un trist debat d'esquerres i dretes, bons i dolents. Els problemes són molts, i fan falta solucions integrals i propostes que representen els interessos de tots els valencians autòctons. Polítiques culturals d'acord a la nostra identitat i herència, però també socials que defensen els interessos dels treballadors valencians. Protecció decidida dels nostres comerciants, ramaders i agricultors així com també del nostre patrimoni natural, aposta pels nostres productes, preferències locals  i dels autòctons,mesures contra la agresió que suposa per a lo nostre la invasió de productes xinesos,  i un major coneixement de la nostra història i el nostre entorn. Suport a la nostra agricultura i fre a la seua destrucció. Fer front comú a l'especulació i la corrupció. En definitiva lluitar pel nostre poble i la nostra terra, fer de la identitat la nostra bandera.
És el moment de fer-ho. El nostre futur depèn d'açò.
Va de bó!

divendres, 10 de juny de 2011

TORRES DE GUAITA, TESTIMONIS VIUS DEL NOSTRE PASSAT



En alguns llocs de la costa valenciana romanen aïllades però orgulloses, testimonis d'un altre temps, certes torres discretes l'actual funció de les quals està avui més relacionada amb l'interès arqueològic i històric que amb el seu primitiu ús pel qual van ser construïdes i col·locades, no per casualitat, en certs llocs estratègics de les nostres costes.
Es tracta de les torres de guaita, també conegudes com a torres de sentinella. El seu nom deriva del germànic wahta. I és que, ja als segles X i XII, aquest tipus de torres jalonaven la frontera de l'antiga Gothia, construïdes en llocs elevats i inexpugnables amb l'objectiu d'avisar mitjançant senyals lluminosos de qualsevol agressió sarraïna als territoris europeus. D'aquest tipus de torre va derivar l'anomenada torre de costa, molt freqüent en les costes mediterrànies catalanes i valencianes. En aquest últim regne són conegudes, tal com hem dit, com a torres de guaita i van tenir una important funció militar durant el segle XVI, quan els atacs dels pirates nord-africans eren desgraciadament molt freqüents en les nostres costes. Aquestes avui poc conegudes agressions suposaven un greu problema per a les poblacions valencianes costaneres que van veure com els seus camps eren arrasats, els seus habitatges destruïts i molts dels seus veïns assassinats i segrestats per a la venda d'esclaus, atacs que d'altra banda comptaven amb la complicitat de bona part de la població morisca, connivència que seria clau en la decisió, pocs anys després, d'expulsar a la població morisca.
En el Regne de València van ser construïdes unes 68 que formaven part de tota una xarxa defensiva costanera i de les quals desgraciadament queden avui molt poques. De no més de vint metres i estructura circular es trobava estructurada en diversos pisos on residia una guarnició militar permanent La seva funció era de vigilància i també de defensa militar. Miraven al mar, perquè del mar arribava el perill d'atacs sarraïns, i quan aquests ocorrien, s'encenien les anomenades “falles”,- paraula popularitzada segles després en les així cridades festes de la capital valenciana-, fogueres lluminoses a les bases de les seves terrasses que alertaven a les poblacions properes, mentre els soldats de la torre es disposaven a la seva defensa. Un altre tipus de senyals eren les fogueres que en el cas de no haver-hi novetat – “moros en la costa”, tal com ha quedat plasmat en el saber popular- s'encenien cada cert temps sent transmeses d'una a una altra de les torres del sistema defensiu. A la capital va ser particularment coneguda la “falla del Micalet”, torre de la catedral on diàriament s'encenia una foguera, una vegada albirades les de les torres de costa, per indicar que no hi havia perill d'atacs, costum que es va mantenir fins a ben entrat el segle XIX.
Un record de la nostra història viva del que encara podem trobar a les nostres terres alguns exemplars perfectament conservats com la Torre de Guaita del Puig o la de Xeraco, testimonis d'una època en la qual els nostres avantpassats van saber defensar i construir un poble amb voluntat de ser i romandre resistint amb feresa contra qualsevol colonització estrangera . També a les comarques catalanes del Maresme i Tarragonés es troben importants monuments d'aquestes característiques.

LES CORTS VALENCIANES: UNA LEGISLATURA D'IMPUTATS




Ja s'han constituït les Corts de la VIII legislatura d'aquest període autonòmic. Una vegada mes torna a entrar el PP valencià però aquesta vegada amb una excepció. Aquesta és la legislatura dels imputats. Imputats per corrupció que han pogut presentar-se gràcies a les llistes tancades i a la partidocracia dominant en la política tant valenciana com a espanyola. El control ferri al partit que donen les llistes tancades en les eleccions donen com a resultat la constitució d'unes Corts amb 10 imputats per corrupció. Tota una fita que hauria de deslegitimar aquestes Corts.

Ara com ara l'única solució a aquest dilema seria que la població Valenciana deixara de votar a partits en els quals concorregueren imputats per algun delicte com en aquest cas el PP. Però sembla que la població Valenciana està dormida i li és igual qui els governe.




FONT: http://www.youtube.com/watch?v=jUaNLW-o8XY

dijous, 9 de juny de 2011

PER L'ENSENYAMENT EN VALENCIÀ



Milers de persones, unes 15.000 segons Escola Valenciana, s'han manifestat aquest dijous a la plaça de la Mare de Déu de València en protesta contra la proposta de model educatiu únic trilingüe valencià-castellà-anglès que projecta el govern de Francisco Camps.
Sota el lema Sí al valencià!, els manifestants s'han oposat al projecte de noves línies d'ensenyament que suposarien l'eliminació de les actuals en valencià. La marxa ha estat secundada per tots els líders dels partits de l'oposició.
El president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, ha demanat al conseller que “retire el decret i encete un via de diàleg per arribar al consens amb tota la comunitat educativa”.

Font: El Punt

dimecres, 8 de juny de 2011

REBELA'T PER LA TEUA IDENTITAT



Front a la globalització,
Els polítics corruptes
Les despeses inmorals
La cultura de la droga
El politicament correcte
La invasió migratoria i de productes extrangers
La destrucció del nostre patrimoni
Les males gestions de la casta política
Les agesions a la nostra cultura
La falsificació de la nostra història
Per a nostra identitat
Per la nostra herència
Per la nostra terra
Pel nostre poble
Per lo nostre
Pel nostre futur

Rebela't

Som i serem.

dimarts, 7 de juny de 2011

VALÈNCIA ATURADA



L'atur a la nostra terra ha pujat en 24.000 persones en el primer trimestre de l'any, una xifra que situa la taxa  en el 24,12% i eleva el nombre total d'aturats fins a les 599.900 persones, segons dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) feta pública fa un mes oer l'Insitut Nacional d'Estadística (INE).

En la resta d'Espanya, el nombre d'aturats s'ha incrementat en 213.500, amb una taxa de desocupació  del 21,29%.
En els últims dotze mesos el volum d'aturats va augmentar en 16.700 persones, el 2,87% respecte al trimestre anterior, mentre que el nombre d'ocupats va descendir en 59.900, la qual cosa suposa un descens percentual del 3,08% en relació amb el trimestre de l'any anterior.

De gener a març la xifra d'ocupats va disminuir en 50.500 persones en relació amb el trimestre anterior, la qual cosa suposa un descens del 2,61% de manera que la xifra total d'ocupats aconsegueix les 1.887,4 persones.

Xifres escandaloses difcils de digerir. Una situació que deuría de provocar una dimisió inmediata d'aquells que ens governen i  que diuen trebalar -mai han dit "lliutar", és clar- pels nostres interesos.

Aturats, sense futur, envaïts, colonitzats i veient com es ven el nostre patriomoni i desapareix la nostra identitat. I tot sense una clara resposta.


Tot un triomf per als enemics del nostre poble.

Reacciona!

ELS ECOLOGISTES DELS SERRANS TORNEN A DENUNCIAR MALES PRÀCTIQUES ALS CANYARS



Lluny del que recomanen els científics i professionals per a l'eradicació de canyars persistents a la vora de rierols i sèquies, els Ecologistes de la Serrania, tornen a denunciar les males pràctiques desenvolupades en diversos llocs del llit del Túria i més concretament pel voltant de la zona de Pedralba i Bugarra.
Segons sembla, continuen tallant-se les canyes amb tisores de podar i s'aplica en el tall fet i amb pinzell, herbicida en estat pur, amb la qual cosa, el corrent pot patir una seriosa amenaça de contaminació de la fauna i la flora fluvial.
A més d'això, se sap que està fumigant-se de manera massiva a l'interior del Parc natural per la rodalia del terme de Pedralba i les canyes tallades han estat triturades i abandonades en el lloc de la poda, contravenint la norma existent al respecte.
Els Ecologistes de la comarca dels Serrans denuncien aquests fets i han anunciat posar en consideració de les autoritats mediambientals, aquesta pràctica.

Font: El Punt

dilluns, 6 de juny de 2011

EN DEFENSA DE L'ENSENYANÇA EN LA NOSTRA LLENGUA


Una nova agressió contra la llengua i per tant contra la cultura i la identitat dels valencians.  A partir del curs 2012-2013 es suprimiràn les línies en valencià en tota l'enseyança pública de l'oficialment anomenada Comunitat Valenciana. El govern valencià en mans del PP pretén implantar de manera gradual un model trilingüe en el que les assignatures puguen ser rebudes per l'alumnat en castellà, valencià i anglés. Aquest nou model educatiu suposa una preparació progressiva del profesorat per a impartir les assignatures en llengua anglesa fins ara inexistent. Per altra banda, aquesta mesura parteix de la premissa que el valencià està en condicions d’igualtat amb el castellà, cosa que no és certa. D’aquesta manera, el govern valencià amb esta reforma educativa que complementa unes altres que ja venim patint en els darrers anys,  dona una sentència de mort a la nostra llengua.Per la seua banda, la federació Escola Valenciana, que aglutina més de vint entitats (entre les quals hi ha l’associació que presta el voluntariat lingüístic a la Universitat de València) va denunciar que suprimir les línies en valencià suposa “un atac frontal al plurilingüisme i la qualitat de l’ensenyança, a més d’una agressió al futur del valencià”. El president de l’entitat, Vicent Moreno, va augurar que les conseqüències d’aquest model seran “nefastes”. La Confederació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes Gonzalo Anaya, la més nombrosa del País Valencià, també va advertir que aquest sistema “podria provocar desequilibris lingüístics i acabar perjudicant la llengua minoritària”, en aquest cas el valencià.

.

diumenge, 5 de juny de 2011

IDENTITAT I FRONTERES EN LA CREACIÓ DEL REGNE DE VALÈNCIA




Durant el segle XIII, lliurant-se encara la guerra de reconquesta que els continuadors de la monarquia goda del regne de Toledo havien iniciat des dels nuclis de resistència del nord peninsular més de quatre-cents anys abans, es reprèn la reconquesta catalano-aragonesa cap al sud. Els pobles resistents del nord avançaven en aquestes èpoques a intervals irregulars cap a la definitiva conquesta de tot el territori de la península ibèrica, ocupat a les seves terres més meridionals per diferents regnes africans en plena decadència. Al sud de les fronteres catalanes i aragoneses, es trobaven unes terres que les fonts cristianes denominaven com Sharq al-Andalus, però que en cap cas coincidien com a entitat al que posteriorment va ser el regne de València. És important situar-se en el moment del que estem parlant per intentar comprendre la dinàmica conqueridora, repobladora i d'afirmació que l'Estat catalano-aragonés va seguir en aquesta guerra de reconquesta. D'una banda, la situació era bèl·lica des dels inicis de la reconquesta, per la qual cosa és important presumir que en una important zona fronterera entre aquests dos mons antagònics, la delimitació de les fronteres serà confusa i difícil. Com en el regne castellà, en aquestes terres, es recrea una situació de lluites i inseguretats en les quals amb un degoteig constant s'estableixen famílies pioneres, i en les quals sorgeix una cavalleria popular que seguint la tradició dels seus avantpassats, guanya terres que conrear, i avança amb les armes subsistint amb una ramaderia transhumant de fàcil moviment. Per exemple, es pot comprovar en documents anteriors a la penetració europea en Sharq al-Andalus, en el fur de Daroca de 1142, la carta de població d'Alcanyís de1157 o el fur de Terol de 1177 com les fronteres en moltes ocasions aconseguien poblacions considerades musulmanes com Cirat, Montant, Alpont, Morella, Llauris, Benifazá o fins i tot Xèrica, Begís i Arenós. D'altra banda, Sharq al-Andalus tampoc corresponia, malgrat el que s'afirma en ocasions, a les terres que temps després conformarien el nou Regne de València. D'aquesta manera en un primer moment, trobem un poble amb voluntat d'afirmació i conquesta dels nous territoris, i que no considera les fronteres existents, ni molt menys, com a definitives, entenent amb això que la guerra de reconquesta peninsular era dinàmica i constant. Considerem per això que la voluntat d'extensió d'una banda – l'europea – i de replegament –l'africana- formen part d'una confrontació d'identitats, en la qual la posterior creació del Regne de València es deurà més aviat a una raó conjuntural i de voluntat personal d'un monarca. Aquesta guerra que podríem denominar d'identitats, va ser l'origen de l'eixamplament de fronteres de la Corona d'Aragó i en les mateixes es van reafirmar un conjunt de referències pertanyents a un origen i a una personalitat clarament definides.

Partint del principi que tota identitat intenta disposar d'un territori propi en el qual afirmar-se, i amb la voluntat de recuperació dels territoris dels seus avantpassats, milers de catalans i aragonesos seguint la iniciativa dels reis catalano-aragonesos i de la noblesa guerrera ressorgida durant els primers anys de la reconquesta i descendents de la noblesa hispà-visigoda, es van ser assentant en les mal delimitades terres de frontera esperant l'oportunitat de guanyar terreny als musulmans. Aquesta ocasió arriba l'any 1232 quan les tropes catalano-aragoneses penetren en territori musulmà, iniciant amb això una guerra que en successives fases es perllongaria fins a l'any1245. Una autoritat clarament definida –la Corona d'Aragó- pren possessió després de les seves victòries militars, d'un territori, que encara que ètnica i culturalment era africà, estava dividit políticament en diferents entitats. Paral·lelament, un altre regne europeu el de Castella eixamplava també les seves fronteres per la part occidental de Sharq al-Andalus. Per ordenar d'alguna manera les fronteres entre aquests dos regnes, posats d'acord en l'empresa reconquistadora cap al sud, ja en 1179 Alfonso II d'Aragó i Alfonso VIII de Castella havien delimitat els límits de les terres a reconquerir, i basant-se d'una manera difusa en les entitats polítiques africanes del sud, havien projectat en el Tractat de Cazorla la conquesta de les terres d'un Regne de Múrcia que quedaria en mans castellanes, i un Regne de València previst per a la Corona d'Aragó.

1240 marca el moment en el qual el rei Jaime I, per importants raons d'interès polític que no són matèria d'aquest article, formalitza la creació del Regne de valència com a entitat política diferenciada a l'interior de la Corona d'Aragó, frenant amb això els interessos territorials de la noblesa aragonesa que pretenia estendre les seves possessions a les noves terres conquistades. En la primitiva Costum de la ciutat de València, el rei Jaime parla d'un regne de València amb uns límits precisos, que en aquest cas anirien des d'Ulldecona en el nord, fins a Biar en el sud, i en el qual Alventosa i Manzanera d'una banda, i Requena per l'altra delimitarien les fronteres del nou regne amb les possessions aragoneses i castellanes respectivament. Amb el Tractat de Almizra quatre anys després, la delimitació sud es confirmaria amb els límits imposats per la creació del llavors infant Alfonso de Castella, del nou regne de Múrcia.

Les noves fronteres, delimitaven un espai nou en el qual afirmar la identitat catalano-aragonesa. Els cognoms dels pobladors, els senyals d'identitat, la cultura i la llengua així ho testifiquen. El mateix succeeix amb el regne de Múrcia. D'aquesta manera i de forma perfectament coordinada, les corones castellana i aragonesa afirmaven la seva posició en aquests territoris en els quals l'anterior classe dominant, passava a ocupar una posició inferior i marginal, en virtut a la seva derrota. Les noves terres no tornarien a ser musulmanes, i la població vençuda seria arraconada als segles posteriors fins a la seva definitiva expulsió per part d'un rei descendent de ambdós monarques. No obstant això, una vegada vençut el perill musulmà, es desenvoluparan en els anys posteriors diversos enfrontaments bèl·lics entre Castella i Aragó.

Durant les guerres nobiliaries castellanes, i en el marc de la confrontació dinàstica a Castella, es va produir una aliança de Jaime II d'Aragó amb els infants de la Truja que va suposar l'ocupació per part d'aquell, del Regne de Múrcia quedant incorporat com un regne més de la Corona d'Aragó durant nou anys, situació que finalitzaria amb els tractats de Tordesillas i Elx en virtut als quals, els territoris murcians situats al costat nord del riu Segura passarien al Regne de València, d'aquesta manera les comarques d'Alacant, Oriola, Elx i l'interior de la conca del Vinalopó fins a Villena passaran a formar part del regne valencià, perdent-se , no obstant això, anys després, en l'anomenada guerra dels dos Peres, Villena i Jumella. Les arbitrarietats dels monarques, que consideraven els territoris com a patrimoni personal en contra de l'opinió de les ciutats, i les guerres d'interessos, van crear d'aquesta manera en el Regne de València, diferències culturals que van impedir una consolidació ètnica clarament diferenciada. Posteriorment encara es produiran algunes variacions a les fronteres polítiques del Regne de València.

Trobem, d'aquesta manera, una voluntat de reconquesta i afirmació per part de catalans i aragonesos cap al sud, gestada a les fronteres entre dues realitats ètniques clarament diferenciades, i que sota l'impuls d'una classe dirigent sorgida en els primers anys de la Reconquesta i hereva de la realitat hispà-goda va propiciar la penetració i conquesta per part de la població catalano-aragonesa dels nous territoris que van ser dotats d'una legitimació política i jurídica. Els límits fronterers, que al principi sorgien de la victòria europea enfront de l'element africà, es veuran alterats posteriorment per les lluites civils entre els reis d'Aragó i Castella, que al principi havien realitzat el clar moviment de reconquesta d'una forma coordinada i amb el mateix objectiu.

D'aquesta manera, podem constatar, que la gènesi de les fronteres del Regne de València va néixer d'un procés de guerra, en el qual l'ideal de reconquesta dels territoris perduts, unida a la voluntat d'afirmació d'una identitat ètnica va tenir el principal pes. Parlar de qualsevol tipus de continuïtat entre un presumpte i inexistent regne musulmà de València, i la realitat posterior seria pura quimera. Ni per origen, ni per llengua, ni per cultura, existia la més mínima afinitat entre els habitants i Sharq al-Andalus, que de per si mateix, com hem dit, ni tan sols coincidien territorial i políticament parlant, i el posterior Regne de València. Les fronteres exteriors del nou regne van sorgir a partir dels límits entre dues identitats – l'europea i l'africana – en un mateix territori peninsular, i en virtut a entenimentats i pactes entre la Corona d'Aragó i Castella, ambdues pertanyents a una mateixa realitat ètnica i cultural. Un poder que va imposar les seves fronteres de manera ordenada i sistemàtica i que va afirmar la seva identitat. Pretendre una altra cosa és negar l'evidència històrica en benefici de secesionimes sense sentit i atemptatoris contra la identitat afirmada pels nostres avantpassats.

IDENTITAT



El concepte nació té la seva herència intel·lectual al món il·lustrat, la seva plasmació pràctica en la jacobina Revolució francesa i la seva expansió territorial va de la mà del liberalisme. La nació és un principi nascut en estreta associació amb els interessos crematístics del tercer estat. En unió indissociable del liberalisme i del capitalisme, el principi de nació s’ha anat estenent per tot el món, arribant a ser l’actual element configurant del present model polític del planeta. Aquest concepte ha anat associat a tota classe de tensions, enfrontaments, conflictes, desavinences, lluites, genocidis, repressions i sagnants guerres.

Però és correcte parlar de nació o nacions? Aquest terme realment s’ajusta a la realitat? Respon als anhels de determinats col·lectius? Defineix la veritable essència d’Europa?

Per respondre a aquestes preguntes, abans de res, hem de partir d’una premissa que hauria de ser l’a, b, c per a qualsevol historiador: mai es poden jutjar fets del passat amb principis actuals. De la mateixa manera que manca de sentit analitzar a Esparta sota el prisma de l’actual humanisme, tampoc té cap sentit pretendre analitzar realitats històriques nascudes fa 1.000 anys amb un criteri encunyat fa només 217 anys i consolidat pel pensament liberal i els interessos de les burgesies locals al llarg del XIX.

Llavors quin criteri cal seguir? Més que parlar de nacions, doncs incorrem en un desajustament històric, difícilment sustentable, hem de parlar d’identitats. Aquestes sí que han existit sempre.

Posem cinc exemples: Primer: el cognom és la nostra autèntica carta d’identitat. Ells indiquen la nostra arrel i l’herència dels nostres ancestres. Ells són la nostra veritable referència. Segon: la història d’un ancià camperol servi de 101 anys, que explicava com al llarg de la seva vida havia tingut quatre passaports diferents: el de l’Imperi austro-hongarès, el iugoslau, el bosnià-hertzegobí i el serbi. Però ni ell, ni la seva família, ni les seves propietats s’havien mogut de lloc. Ell, els seus ancestres i els seus descendents, sempre han estat serbis. Tercer: la família catalana Prats. Assentada des de temps molt llunyans en el Rosselló (Catalunya nord) i que arran del tractat dels Pirineus (1659), les seves propietats van quedar dividides entre dues estats (França i Espanya). Se’ls va obligar a triar la pertinença a un només d’aquests dos estats, però a tributar a les dues hisendes. La família Prats, malgrat tot, ha fet perviure la seva identitat catalana de la mateixa manera que el camperol serbi ha fet perdurar la seva. Quart: si Napoleó hagués guanyat la guerra, segurament ara, tots tindríem passaport francès, però el serbi seguiria sent serbi i el català seguiria sent català. Cinquè: l’àvia materna de qui subscriu, va morir als 81 anys sense amb prou feines saber parlar el castellà ja que tot el seu món només ho havia codificat en un perfecte català. Sobre ella no van tenir incidència ni els canvis de règims, ni les etiquetes polítiques de moda, ni les capritxoses denominacions administratives. Tots aquests exemples tenen un comú denominador: la identitat. Identitat que estava i està per sobre de tot tipus d’enginyeria política. La identitat sí és una realitat carnal, constatable i vivible. La identitat està divorciada de les modes o els interessos circustancials i caducables.

Però què entenem per identitat? Per identitat entenem totes aquelles comunitats posseïdores d’un comú i peculiar substrat de sang i que, pervivint en temps i espai, han establert una dialèctica particular, única, intransferible i irrepetible de solucions i respostes davant els desafiaments del mitjà i l’univers. Aquesta definició implica la preeminència de l’identitari per sobre de les bagateles conceptuals i queda associada a una pervivència en el temporal. La pròpia definició porta implícites les diferències claus envers el concepte de nació.

Les nacions, per definició política, es poden crear i descrear, poden néixer i desaparèixer. Les identitats no. Elles estan per sobre de les conjuntures i, de fet, han sabut perviure a elles, com a mínim, en els últims mil anys.

Des del nostre punt de vista entrar en la discussió de si tal o qual territori és o no una nació és un exercici de pura discussió bizantina, que només serveix perquè Europa continuï dividida, enfrontada i sobretot distreta. Acceptar aquest debat és deixar-nos encaixonar en els estrets paràmetres del liberalisme europeu. És una absoluta pèrdua de temps discutir aquest tema amb els qui, en nom de les actuals nacions, estan tolerant i quan no fomentant, l’arribada a Europa d’éssers halògens a la raça blanca. Els qui així ens volen despersonalitzar, no poden parlar de nacions ja que ni tan sols estan sent capaços de respectar l’herència identitària dels seus avantpassats.

Afirmem que Europa només sobreviurà si recupera el sentit de la seva veritable naturalesa: la seva identitat carnal. Afirmar el sentit identitari per sobre de qualsevol un altre, és ajustar-se a l’ànima peculiar que batega a cada vall, a la xiulada única de cada bosc, a l’especial murmuri de cada riu, al llenguatge màgic que neix de cada muntanya, al recolliment interior que es percep en cada llac. I en cada comunitat identitària europea, tot això es dóna, però es dóna de forma especial, diferent i única.

Defensar la nostra identitat és no renegar del nostre passat ni dels nostres ancestres. Europa és la suma d’un centenar d’identitats. Preservar-les és el dret i el deure tot europeu.



Àlvar Riudellops